La Cova de la Roche-au-Loup és un jaciment prehistòric situat a Merry-sur-Yonne, al departament de Yonne, a la Borgonya, a l'estat francés.
Els seus jaciments del paleolític mitjà i superior, la seua rica fauna i la ubicació en la unió entre la zona alpina i la plana nord-europea la converteixen en un jaciment notable.. Estigué habitada durant el Châtelperronià, una raresa al nord del Loira; i durant el bronze final. També és remarcable per alguns dels seus artefactes châtelperronians, que demostren una tria psicològica i funcional.
Situació La cova és al municipi de Merry-sur-Yonne, entre Auxerre (a 33 km al nord) i Vézelay (a 20 km al sud). Les distàncies per carretera entre dos punts es calculen en un panell lateral (en "itineraris"). Es troba a 300 m de Yonne, a la petita carretera que va cap a la granja de Ravereau, al nord-est de Merry, als penya-segats que dominen el costat nord d'aquesta carretera, a una altitud de 167 m.
Descripció El seu porxo, de 3 m d'amplada per 6 m de llargada, s'eleva fins a 5 m. S'obri a una gran sala de 14 m × 7 m, ampliada per dues galeries.
A la dècada dels 1980, les excavacions en mostraren l'existència d'una segona entrada. Una mena de pou profund de 5 m s'obri en la primera cambra a 10 m de l'entrada principal, al costat de la paret est. Aquesta entrada s'ha bloquejat per a preservar el microclima de la cova, igual que el pou que permet l'accés a la part inferior.
Té una llargada de 50 m,En espeleologia, el desenvolupament correspon a la longitud acumulada de galeries interconnectades que componen una xarxa subterrània. amb un desnivell de -6 m.
Història L'abat Alexandre Parat va descobrir la cova, i la va excavar el 1897 i el 1898.. Només hi va identificar dos nivells d'ocupació: Mosterià i Magdalenià. Només esmenta el Châtelperronià per a assenyalar-ne l'absència.
Poplin esmenta l'existència d'algunes excavacions posteriors que han deixat molt pocs rastres escrits.. Després, François Poplin hi va dedicar set campanyes d'excavació entre els anys 1981 i 1987..
Ocupació humana La cova estigué habitada durant el paleolític mitjà, Châtelperronià, Gravetià, Badegulià i Magdalenià.. Cal tenir en compte que els jaciments châtelperronians són rars al nord del Loira.
Figura 11, raspadors i fulles: els núm. 1, 2 i 3 tenen forma als extrems de grans flocs,. amb una tendència laminar, i conserven una tendència mosteriana. Els núm. 4, 5 i 6 són fulles massives que acaben amb retocs terminals més o menys quadrats. Les fulles sovint són irregulars, tendeixen a ser falses i rarament estan subjectes a retocs reals.. Les vores sovint mostren moltes estelles distribuïdes irregularment per tot el perímetre. La vora recta de la núm. 8, però, està força ben retocada, com també ho és una de les vores de la núm. 9, una fulla tan ampla com alta.. Figura 12, punts amb retoc unilateral del tipus châtelperronià: el retoc es fa més sovint al costat dret que no a l'esquerre.El núm. 20 és l'únic punxó ben definit que va trobar Breuil. S'assembla a una punta de Châtelperron modificada en un punxó corbat amb un retoc còncau profund al costat de la punta. Un petit burí còncau està treballat a la base i a l'esquerra. Segons Breuil, aquest tipus d'eina es troba sobretot a l'Aurinyacià superior.. Figura 13, burins: al núm. 19 el retoc de la vora dreta tendeix a ser transversal cap a la punta, i la planitud característica al llarg de l'altra vora està millor definida i més pronunciada. Les núm. 21 i 22, que són molt gruixudes, tenen una cara retocada en un angle molt oblic, i les eliminacions es fan a l'altra vora. La núm. 22 també té un raspador gruixut a l'extrem oposat. Els números 23 i 24 són burins ordinaris, amb extracció bilateral. El núm. 25 és un burí doble amb ablacions de lames als costats de cada extrem i una osca a la vora esquerra. Figura 14, ossos treballats: el segell distintiu en el núm. 1 és l'únic (de les excavacions de Breuil) que ha conservat la punta. La vareta de banya de ren (núm. 2) té un extrem punxegut i l'altre bisellat: contràriament a la regla, el bisell es troba al costat cortical i no al costat esponjós.
Restes humanes S'hi han trobat restes humanes fragmentàries, però el context de la troballa és incert, tot i que una dent sembla provenir de la bretxa atribuïda, en part, al Châtelperronià.. Cité dans .
Arqueologia Châtelperronià El 1983, Poplin i el seu equip van trobar una sèrie d'objectes que daten del Châtelperronià (d'uns 45000 a 40000 abans del present). Els més destacables són un petit bloc de galena, un tros de gres amb forma de cérvolUne crache de cerf (parfois aussi appelée « croche » de cerf ou « crochet » de cerf), est la canine supérieure surnuméraire atrophiée de ce cervidé. Voir i un eriçó de mar fòssil, tots envoltats d'eines,Pour les outils, voir notamment les dessins de couteaux à dos châtelperroniens trouvés sur le site de la Roche-au-Loup lors des fouilles Poplin, dans . carbó vegetal i trossos d'ocre., paragr. 3.
El fòssil d'un eriçó de mar del gènere (extint) Micraster, que data del Cretaci, tenia la forma de servir com a rascador o ganivet.. Poplin especifica que el van dur des de molt lluny, que aquest fòssil "només va fer un còdol mediocre de matèria primera", i que la seua tria probablement prové d'una sensibilitat psicològica a les formes, a la matèria, als colors, un sentit de descobriment, d'apropiació..." Cité dans .
El nivell châtelperronià està marcat per una associació lítica formada per formes mosterianes, puntes de tipus châtelperronià, "fulles acanalades" i rascadores del "tipus de Tarté". Aquesta associació també es trobà a Châtelperron, Germolles, La Ferrassiá, Haurets (Ladaus) i Gargas.. Cité dans ., paragr. 15. miniatura| Ossos d'un petit èquid ()
Restes de paleofauna Les restes de paleofauna de la cova són de Canis lupus (llop gris); Cervus elaphus (cérvol roig); Crocuta crocuta (hiena); Equus caballus (cavall domèstic); Gulo gulo (golut); Lepus europaeus (llebre europea); Lynx lynx (linx boreal); Mammuthus primigenius (mamut llanut); Marmota marmota (marmota alpina); Martes martes (marta); Megaloceros giganteus (cérvol gegant); Meles meles (Toixó europeu); Mustela erminea (ermini); Mustela lutreola (visó europeu); Mustela nivalis (mostela); Rangifer tarandus (ren); Sus scrofa (senglar); Ursus arctos (os bru).. Cité dans la
La llegenda de l'hipopòtam L'abat Alexandre Parat havia observat la presència d'un hipopòtam, basant-se en un fragment d'un incisiu de 6 cm de llargada trobat a les capes més antigues, que Gaudry,. a petició de Péron,. identificà com a pertanyent a aquest antic paquiderm. Poplin tornà a analitzar aquest bocí el 1986 i el va considerar un brot d'ullal de mamut, i posà així fi a un debat de llarga durada. L'error inicial provenia del fet que aquesta peça encara estava coberta per la caputxa d'esmalt, que es desgasta ràpidament a mesura que l'animal i el seu ullal creixen.
Bronze final La cova també és un jaciment de l'edat del bronze final III. La capa 2 va proporcionar una bona representació de ceràmica de color negre o marró fosc, amb decoració o sense. Aquesta mena de ceràmica es troba en altres coves de la Vall de Cure i en algunes de la Vall de Yonne (Cova Cachot, capa 2 de la Cova de Nermont a Saint-Moré)., p. 264, note 4.
Conservació La majoria dels objectes recollits per Poplin i el seu equip es conserven en el Museu Nacional d'Història Natural de París.. La col·lecció Parat d'aquesta cova ha estat dipositada en el Museu de l'Avallonnais..
Notes i referències Notes
Referències
Categoria:Jaciments del magdalenià Categoria:Jaciments del mosterià Categoria:Borgonya Categoria:Jaciments prehistòrics d'Europa Categoria:Coves de França