és una advocada, jurista, investigadora, pensadora i assagista feminista argentina que té també la nacionalitat francesa.
Biografia Marcela Iacub va néixer a la ciutat de Buenos Aires, l'Argentina, el 1964 en una família de classe mitjana jueva. Rebesnéta d'un cèlebre rabí, filla d'un advocat, prové de dues famílies jueves de Bielorússia i Ucraïna, va emigrar a l'Argentina a la dècada del 1930,« Marcela Iacub : "Plus on est athée, plus on est moraliste". », Le Monde des religions, juillet 2011 filla d'un pare advocat i una mare empresària. Marcela es va dedicar al dret i als 21 anys es va convertir en la membre més jove del col·legi d'advocats de Buenos Aires., republié le 21 février 2013 Es va especialitzar en dret laboral. Mai va rebre educació religiosa i es considera atea.
Va estudiar dret a Buenos Aires, es va especialitzar en dret laboral i a l'edat de 25 anys va anar a París amb una beca d'estudis per a especialitzar-se en bioètica. Va realitzar el seu doctorat a l'Escola d'Alts Estudis en Ciències Socials i allí es va convertir en membre del Centre d'Estudis de Normes Jurídiques.
Viu a París amb el seu company de vida el filòsof Patrice Maniglier, amb qui va publicar en 2003 Famille en scènes: bousculée, réinventée, toujours inattendue. És membre, des de 1998, del Centre Nacional per a la Recerca Científica (CNRS), el més gran organisme públic francès de recerca científica, en el Laboratori de Demografia i d'Història Social de l'Escola d'Alts Estudis en Ciències Socials a París (Laboratoire de démographie et d'histoire sociale de l’École donis Hautes Études en Sciences Socials EHESS).
D'entre els seus llibre, és coneguda per Le crime était presque sexuel (El crim era gairebé sexual).
Escriu en francès i a la data només ha estat traduït a l'espanyol el seu assaig Confessions d'una devoradora de Carn.
El seu pensament Qüestiona la doctrina, hereva de l'estructuralisme antropològic de Claude Lévi-Strauss i psicoanalític de Jacques Lacan, que atribueix al dret una funció d'estructuració psíquica, com si la finalitat última d'aquest fora permetre als individus construir i conservar el seu equilibri mental. Aquest equilibri seria la norma suprema que permetria definir el contingut i els límits de les normes jurídiques particulars. Aquest argument és defensat, sobretot, pels conservadors del «ordre simbòlic». D'aquesta manera, qualsevol transgressió o canvis per part del legislador, especialment els concernents a la família, posaria en risc la salut mental de la població.
Critica el costum de les Ciències socials de creure que el dret és una eina purament formal, aliena al poder de torn, que es limitaria solament a donar compte d'una suposada realitat prejurídica. Per a Iacub, el dret no es limita a prohibir o autoritzar sinó que genera certes configuracions de poder que contribueixen a la creació d'una realitat política. Així, les categories antropològiques més elementals amb les quals pensem són jurídiques: la filiació, la sexualitat, la família o l'estat.
La divisió jurídica dels sexes no té el mateix significat que el gènere masculí o femení com a categoria social o antropològica, sinó que significa que homes i dones són titulars de drets i obligacions específics i diferents. Per això s'inscriu el sexe amb l'estat civil. Si les obligacions i drets fossin els mateixos o iguals per a homes i dones, la inscripció del sexe resultaria supèrflua. Per exemple, si un home reconeix com a propi a un infant que no porta els seus gens i això és demostra, el pitjor que li pot succeir és que li prenguin la patria potestat. En canvi, si una dona inscriu com a propi un infant que no ha parit comet un greu delicte penal i acaba en la presó.
A partir de la dècada de 1960, amb la revolució sexual, el model tradicional de desigualtat complementària en el matrimoni entre el marit i la muller (ciutadania política amb dret a vot, gestió del patrimoni familiar, preeminència masculina en el domini de la filiació) deixa lloc a lleis més equitatives. Apareix el model de filiació «natural» que identifica per primera vegada pare amb genitor. Els fills «naturals», fora del matrimoni, passen a tenir els mateixos drets que els fills «legítims». La parella procreadora es converteix en la parella parental en un nou paradigma reproductiu. En aquest nou «ordre reproductiu» la parella parental reemplaça a la parella matrimonial. L'acte sexual procreatiu es converteix en la nova referència que estructura la filiació reemplaçant el lloc que abans tenia el matrimoni.
Als països occidentals, fins ben entrat el s. XX, la definició de la filiació era la institució del matrimoni, per a ser «fill de», un infant havia de néixer dins del matrimoni - els fills il·legítims no tenien accés a cap mena de filiació paterna, mentre que els nascuts dins del matrimoni la tenien encara que no s'hagués fet una prova de paternitat -, ara la filiació es defineix pel fet d'haver realitzat l'acte reproductiu (coit).
La seva hipòtesi és que la divisió jurídica dels sexes de les persones no té per objecte mantenir aquest suposat ordre simbòlic, sinó imposar una distribució legal de les obligacions inherents a la reproducció biològica i social: la que imposa a les dones la responsabilitat primordial sobre els fills. Per salvaguardar aquesta divisió jurídica dels sexes va ser necessari crear desigualtats, discriminacions i excloure l'accés a la procreació i la filiació a grups sencers d'individus, com les persones homosexuals, les dones solteres o majors de certa edat i totes aquelles persones a qui se'ls nega la possibilitat d'utilitzar les noves tècniques reproductives o l'adopció.
A partir de la història del Dret Penal, Iacub ens mostra com la filiació no té el caràcter «natural» que li suposem avui dia, sinó que és una construcció social recent, tant per a la paternitat com per a la maternitat. La independència entre el biològic i el jurídic es reconeix fàcilment respecte a la paternitat, però no respecte a la maternitat, ocultant el caràcter fictici de «tota» filiació.
Amb un exhaustiva recerca històrica, Iacub mostra com fins a la dècada de 1970, gràcies als artificis que permetia el Codi civil de Napoleó de 1804, quan una dona era infértil rebia un fill d'una altra que havia donat a llum fora del matrimoni i anotava al bebè com a fill legítim d'aquesta parella casada en el registre civil. El que comptava no era la biologia ni la genètica sinó el matrimoni. No necessitaven adoptar per a ser considerades legítimament mares i dones que havien parit no eren considerades mares.
De la mateixa manera que històricament la paternitat va ser conseqüència d'un consentiment de l'home i no d'un fet genètic, Iacub considerar mare biològica a la dona que porta el nen en el seu ventre i el dóna a llum és un fet recent en la història.
Per a Iacub la maternitat és també una construcció del dret, no de la naturalesa. La maternitat és una relació social que no depèn de l'embaràs i el part d'una manera necessària:Si visquéssim en un món on poguéssim pensar en una filiació sense cos, on els pares fossin aquells que han desitjat i criat el nen, on es poguessin utilitzar mares portadores, en un món així, si arribem a instituir la filiació com un acte de creació, d'un desig, d'un projecte, saber qui et va donar a llum o va donar la gameta no tindria massa importància.Hi ha dones que pateixen una infertilitat que els impedeix portar un bebè en el seu ventre i no poden tenir accés a la reproducció assistida, ja que la majoria de les legislacions prohibeixen el lloguer de ventres (només quinze països ho autoritzen). En canvi, ser pare és més fàcil que ser mare, els homes tenen més possibilitats d'atribuir-se un fill en reconèixer infants que no han concebut.
Per a les parelles fèrtils, a la majoria de països, existeix una llibertat jurídica absoluta de procreació, sense importar les circumstàncies, mentre que als individus, que per diferents motius no tenen accés a la fertilitat «natural» (homosexuals, transsexuals, intersexuals, dones sense parella, solteres, vídues, separades, homes sense parella, solters, vidus, separats, homes i dones amb malalties que produeixen infertilitat o esterilitat, etc), se'ls nega l'accés a la criança o han de sol·licitar autorització a l'estat per a accedir a la reproducció assistida o passar per arbitràries avaluacions, àrdues recerques i suportar exhaustives entrevistes per a demostrar que posseeixen la capacitat d'educar correctament a un infant per a accedir a l'adopció. Sembla que la fertilitat reproductiva o el matrimoni heterosexual generi «miraculosament» i «naturalment» bons pares, homologant capacitat procreativa amb capacitat parental.
Obres Articles de revistes revisades per experts «La paritat entre la igualtat i la indiferenciació. Diàleg amb Françoise Gaspard». Revista Francesa d'Afers Socials , núm. 4, octubre-desembre de 1998, pàg. 33-41.
«La construcció de la mort en el dret francès», Enquête , núm. 7, segona meitat de 1998, pàg. 39-54.
«El matrimoni dels impotents», Handicap, revista de ciències humanes i socials , núm. 83, 1999, pàg. 31-44.
«L'eugenèsia i la protecció de l'espècie humana en les lleis bioètiques: cap a una nova construcció jurídica de l'home», Revue de Synthèse : núm. 4, octubre-desembre de 1999, pàg. 601-620.
«Reproducció i divisió legal dels sexes», Les Temps Modernes , núm. 609, juny-juliol, agost 2000, pàg. 242-262.
«El crim va ser gairebé sexual», Unébevue , núm. 18, novembre de 2001, pàg. 29-45.
«La desgràcia de ser una còpia: clonació humana i drets de naixement», Revue Critique , núm. 663-664, agost-setembre de 2002, pàg. 725-735.
«L'esperit dels càstigs: la suposada funció simbòlica de la llei i les transformacions reals del dret penal en matèria sexual», Unébevue , núm. 20, tardor de 2002, pàg. 9–28
Amb Hervé Le Bras, “Homo mulieri lupus: sobre una investigació sobre la violència contra les dones”; Les temps modernes , abril-juny 2003 pp 112-131.
«El desavantatge de no néixer fill de ningú», Political Reasons , número especial The body of liberalism, volum 2, novembre de 2003, núm. 12, pàg. 57-76.
«Elogi de les societats postsexuals», Understanding , editat per Ruwen Ogien i Jean Cassien Billier, París, PUF, 2005 .
«Maternitat biològica, maternitat social: la veritable veritat del Codi Napoleònic» a Rivista critica del diritto privato , any XXIV, 1 de març de 2006, pàg. 53-81.
«Els perills de l'excepció artística», Art Press, setembre de 2006 (edició bilingüe anglès-francès).
«Dret, moral, bioètica. Entrevista amb Marcela Iacub», comentaris recollits per Paul Costey i Lucie Tangy, Tracés, revue des sciences humaines , 2008/1, núm. 14, pàg. 237-257.
«Dret sense natura: repensar la secularització», Cardozo Law Review , Gènere, Religió, Dret, volum 30, juny de 2009, número 6, pàg. 2761-2767.
“Protecció animal o paternalisme? Raisons Politiques, núm. 44, novembre 2011, Presses des Sciences Po, pp 79-96.
“Il diritto et la modernité sessuale” Contemporanea, Rivista di storia dell 900, anno XIV, número 4, octubre 20122, Bolonya, Ed Il Mulino, pp 728-736.
«La criminalització de la prostitució: una mala lluita per a les dones», Cahiers Français, núm. 370, setembre-octubre 2012, pàg. 66-70, ISSN: 0008-217.
«Cirurgia estètica i desigualtat de gènere» Ciències Socials i Salut , vol. 31, setembre de 2013, pàg. 67-70. .
«Què significa ser un assassí? Sobre la vida criminal d'Archimbaldo de la Cruz, de Luis Buñuel». Coneixement i Clínica. Revista de Psicoanàlisi , núm. 17, 2014, pàg. 34–40. .
«La teoria de la dominació sexual en el pensament feminista contemporani», Savoir et Clinique. Revue de Psychanalyse, núm. 22, Sexe, coneixement i poder . (de propera publicació, gener de 2017)
Articles en revistes sense revisió per parells, articles de revisió i contribucions a llibres de revisió, intervencions a la premsa. "Quin estat del cos humà?" Cahiers français, Science et société, n°294, gener-febrer 2000, pp 79-87.