El labrum glenoide o rodet glenoide és un anell de teixit fibrós i fibrocartilaginós situat al voltant del marge de la cavitat glenoide de l'escàpula. Forma part de l'articulació glenohumeral i contribueix a augmentar la profunditat funcional de la cavitat articular, a oferir punts d'inserció a la càpsula articular, als lligaments glenohumerals i al tendó del cap llarg del múscul bíceps braquial, i a millorar l'estabilitat d'una articulació que, per la seva configuració òssia, és molt mòbil però relativament poc congruent.
La cavitat glenoide és poc profunda en comparació amb altres cavitats articulars com l'acetàbul. Per això, la congruència entre el cap de l'húmer i l'escàpula depèn d'una combinació de factors estàtics i dinàmics: la forma òssia, el labrum, la càpsula i els lligaments, la pressió intraarticular, el manegot dels rotatoris i el control neuromuscular de l'espatlla. El labrum no és l'únic estabilitzador, però participa en la denominada estabilitat per concavitat-compressió, en el manteniment d'un cert efecte de segell o succió i en la distribució de les forces al marge glenoide.
Terminologia El terme llatí anatòmic és labrum glenoidale. En català s'utilitzen sobretot les formes labrum glenoide i rodet glenoide. També s'ha emprat lligament glenoide, denominació tradicional present en algunes fonts clàssiques, però actualment és preferible descriure'l com un rodet o anell fibrocartilaginós integrat en el complex capsulolabral de l'articulació glenohumeral, més que no pas com un lligament independent.
La terminologia clínica sovint divideix el labrum segons sectors d'un rellotge superposat a la cavitat glenoide. En aquesta convenció, la regió superior correspon aproximadament a les 12 h, la part anterior se situa cap a les 3 h en una espatlla dreta, la inferior cap a les 6 h i la posterior cap a les 9 h. Aquesta forma de localització és habitual en artroscòpia, en ressonància magnètica i en la descripció de les lesions labrals.
Anatomia macroscòpica El labrum envolta gairebé tota la perifèria de la cavitat glenoide. En secció transversal sol tenir una forma triangular, amb una base adherida al marge glenoide i una vora lliure orientada cap a la cavitat articular. Aquesta morfologia, però, varia segons el sector: el labrum superior i anterosuperior és més variable i pot presentar recessos o zones d'unió menys rígida, mentre que el labrum inferior tendeix a mostrar una inserció més ferma i una relació estreta amb el complex del lligament glenohumeral inferior.
Superiorment, el labrum és continu amb l'ancoratge del cap llarg del bíceps braquial. Les fibres del tendó del bíceps es barregen amb fibres del labrum i de la càpsula, formant el complex bicipitolabral. Aquesta relació és important perquè les lesions superiors del labrum, especialment les lesions SLAP, afecten la zona d'unió entre el rodet superior i l'origen intraarticular del bíceps.
La càpsula articular s'insereix al voltant del marge glenoide i s'integra amb el labrum. En la regió anteroinferior i inferior, les fibres capsuloligamentoses contribueixen al complex que limita la translació anterior i inferior del cap humeral en posicions d'abducció i rotació externa. Per aquest motiu, una avulsió labral pot comportar també una alteració del sistema lligamentós i no només una lesió del rodet.
center|miniatura|600x600px|Dibuix esquemàtic de la secció transversal del labrum glenoide. La imatge mostra variants morfològiques descrites en el labrum anterior: triangular, arrodonida, aplanada, absent, fesa, amb osques i amb augments de senyal en estudis de ressonància magnètica. Aquestes variants poden ser normals i s'han de diferenciar de les lesions labrals.
Composició, histologia i desenvolupament La composició del labrum glenoide ha estat descrita de manera variable com a fibrosa, cartilaginosa o fibrocartilaginosa. Els estudis histològics moderns indiquen que conté teixit fibrocartilaginós i fibres col·làgenes, amb una transició cap al cartílag hialí articular de la cavitat glenoide i una relació íntima amb la càpsula fibrosa. La seva estructura no és homogènia: la regió lliure pot ser més fibrosa i la zona d'unió amb el cartílag i l'os presenta fibres d'ancoratge que contribueixen a resistir forces multidireccionals.
Durant el desenvolupament i al llarg de la vida es poden produir canvis en el gruix, la consistència i la vascularització del labrum. Alguns estudis clàssics han descrit diferències relacionades amb l'edat, amb un labrum més robust i vascularitzat en etapes primerenques i canvis degeneratius o d'aprimament en edats avançades. Aquestes variacions poden influir en la interpretació de troballes d'imatge i en el potencial de cicatrització d'algunes lesions.
La distinció entre una variant anatòmica, una fissura degenerativa i una lesió traumàtica pot ser difícil. Per això, en la pràctica clínica la morfologia del labrum s'interpreta conjuntament amb l'edat, el mecanisme lesional, els símptomes, l'exploració i les proves d'imatge.
Funció biomecànica La funció del labrum és múltiple. En primer lloc, augmenta la profunditat i la superfície funcional de la cavitat glenoide, de manera que contribueix a contenir el cap humeral sense reduir de manera important la mobilitat de l'espatlla. En segon lloc, ajuda a la concavitat-compressió: quan els músculs estabilitzadors, especialment el manegot dels rotatoris, comprimeixen el cap humeral contra la glenoide, el contorn labral incrementa la resistència a la translació.
Un altre mecanisme proposat és l'efecte de segell, pel qual el labrum i la càpsula col·laboren en el manteniment d'una pressió intraarticular negativa o d'un efecte de succió. La pèrdua d'aquest efecte pot facilitar la translació del cap humeral, encara que l'estabilitat final depèn de la interacció entre elements passius, control muscular i posició articular.
El pes relatiu del labrum dins l'estabilitat glenohumeral no s'ha d'interpretar de manera aïllada. Les revisions biomecàniques indiquen que la seva contribució és important però parcial, i que les lesions labrals poden tenir conseqüències diferents segons si s'associen a lesions capsulolligamentoses, pèrdua òssia glenoide, lesions de Hill-Sachs, hiperlaxitud o alteracions del control neuromuscular.
Vascularització i innervació La vascularització del labrum prové de vasos de la càpsula i de branques periarticulars. Els estudis histològics mostren una distribució irregular, amb més vasos a la perifèria i en algunes zones anterosuperiors, i una vascularització més limitada en altres regions. Aquesta distribució és rellevant perquè les zones menys vascularitzades poden tenir un potencial de cicatrització diferent.
També s'han identificat fibres nervioses sensitives lliures dins del labrum. Aquesta innervació pot explicar que algunes lesions labrals siguin doloroses i suggereix que el rodet podria contribuir a la propiocepció glenohumeral. No obstant això, la funció propioceptiva exacta del labrum continua sent objecte d'estudi i no s'ha de separar del paper de la càpsula, els lligaments, els músculs i els receptors periarticulars.
Variants anatòmiques Les variants anatòmiques del labrum són freqüents sobretot en el quadrant superior i anterosuperior. Entre les més descrites hi ha el recés sublabral superior, el foramen sublabral i el complex de Buford. El recés sublabral és un espai o separació parcial prop de l'ancoratge bicipitolabral; el foramen sublabral és una absència focal d'unió del labrum anterosuperior al marge glenoide, i el complex de Buford combina absència del labrum anterosuperior amb un lligament glenohumeral mitjà engrossit.
La importància d'aquestes variants és sobretot diagnòstica. En la ressonància magnètica o en l'artroscòpia poden semblar lesions si no es reconeix la seva localització, la regularitat dels marges i la relació amb el tendó del bíceps. Una interpretació errònia pot portar a sobrediagnòstic o a reparacions quirúrgiques innecessàries d'estructures que són variants normals.
Importància clínica Mecanismes de lesió Les lesions del labrum glenoide poden aparèixer després d'un traumatisme agut, com una luxació o subluxació de l'espatlla, una caiguda sobre la mà o un cop directe; també poden aparèixer per microtraumatismes repetits, especialment en activitats amb gestos per sobre del cap o amb càrregues repetides. L'afectació concreta depèn del mecanisme, de la posició de l'espatlla en el moment de la lesió i de la presència d'altres factors com hiperlaxitud, pèrdua òssia o lesions del manegot dels rotatoris.
Les lesions es descriuen habitualment segons el sector afectat: superiors, anteriors, inferiors, posteriors o circumferencials. També es classifiquen segons si s'associen sobretot a dolor, a inestabilitat o a una combinació de tots dos. Aquesta classificació orienta el diagnòstic i el tractament, ja que una fissura degenerativa superior en un pacient d'edat mitjana no té el mateix significat que una avulsió anteroinferior després d'una luxació traumàtica en un esportista jove.
Lesions superiors i SLAP Les lesions SLAP, de l'anglès superior labrum anterior to posterior, afecten el labrum superior al voltant de l'ancoratge del cap llarg del bíceps. Poden estar relacionades amb tracció repetida del bíceps, caigudes, llançaments, moviments per sobre del cap o altres mecanismes que carreguen el complex bicipitolabral. La forma més discutida és la lesió de tipus II, en què hi ha desinserció del labrum superior i inestabilitat de l'ancoratge bicipital.
Els símptomes atribuïts a una lesió SLAP poden incloure dolor profund o poc localitzat a l'espatlla, dolor en gestos per sobre del cap, sensació de bloqueig, ressalts, pèrdua de força o disminució del rendiment en esports de llançament. Aquests símptomes no són específics i poden coexistir amb lesions del manegot dels rotatoris, tendinopatia del bíceps o inestabilitat glenohumeral.
Lesions anteroinferiors i posteriors La lesió de Bankart és una avulsió del labrum anteroinferior i del complex capsulolabral associada típicament a inestabilitat anterior de l'espatlla. Pot ser purament de parts toves o associar-se a un fragment ossi del marge glenoide, cas en què es parla de Bankart ossi. Les luxacions anteriors poden associar-se també a lesions de Hill-Sachs al cap humeral i a altres lesions capsulars o lligamentoses.
Hi ha variants de les lesions anteriors, com les lesions de Perthes, ALPSA i GLAD. En la lesió de Perthes el labrum anteroinferior està desprès però pot conservar una posició aparentment pròxima al marge glenoide; en l'ALPSA, el complex labroligamentós es desplaça medialment i pot cicatritzar sobre el coll de l'escàpula; en la lesió GLAD predomina una afectació condrolabral anteroinferior amb dolor però sense necessàriament una inestabilitat marcada.
Les lesions posteriors del labrum poden relacionar-se amb inestabilitat posterior, microtraumatismes repetits, càrregues en flexió i adducció o activitats com press banca, flexions, natació o alguns gestos esportius. Una de les lesions descrites en aquest context és la lesió de Kim, que afecta el labrum posteroinferior i pot ser difícil de detectar si és parcial o queda oculta en estudis convencionals.
Diagnòstic El diagnòstic de les lesions del labrum combina història clínica, exploració física i proves d'imatge. L'exploració pot incloure proves d'inestabilitat anterior o posterior, proves de provocació del bíceps i maniobres descrites per sospitar lesions SLAP, com les proves d'O'Brien, Speed, Yergason, crank, biceps load o altres. Tot i això, les revisions sistemàtiques han remarcat que cap prova aïllada és prou sensible i específica per confirmar o descartar de manera fiable una lesió SLAP en tots els contextos.