El Tribunal Internacional de Crims contra les Dones va ser un tribunal d'opinió celebrat del 4 al 8 de març de 1976 en el qual van participar més de 2.000 dones de 40 països. Convocat per denunciar la violència i les diverses formes de discriminació i opressió exercides contra les dones, l'esdeveniment no tenia cap caràcter jurídic, sinó que es va concebre com una tribuna internacional perquè les participants poguessin donar testimoni de les seves experiències i visibilitzar situacions que sovint no eren reconegudes pels sistemes legals ni per les institucions. El tribunal és considerat una fita del moviment feminista internacional de la dècada de 1970.
Història L'any 1974, la sociòloga i activista feminista Diana E. H. Russell va viatjar per diversos països de l'Europa occidental per conèixer els moviments d'alliberament de les dones. Durant aquest viatge va participar en una trobada internacional de dones celebrada a l'illa danesa de Femø, on cada estiu s'organitzava un campament exclusivament femení. El campament dedicava dotze dies a reunions obertes a participants de diferents països.
En una d'aquestes trobades es va plantejar la possibilitat d'organitzar un tribunal popular de dones com a resposta crítica a l'Any Internacional de la Dona, proclamat per les Nacions Unides el 1975, una iniciativa que una part del moviment feminista considerava insuficient per abordar la discriminació i la violència contra les dones.
La proposta es va debatre en una conferència feminista internacional celebrada a Frankfurt del 15 al 17 de novembre de 1974. D'aquesta reunió en va sorgir un comitè internacional de coordinació format per vuit dones, que es va tornar a reunir el setembre de 1975, el gener de 1976 i els dies previs al tribunal. En la reunió del 24 i 25 de gener de 1976 ja hi havia confirmada la participació de representants de 27 països.
Objectius El Tribunal Internacional de Crims contra les Dones tenia com a objectius:
posar de manifest que l'opressió contra les dones era un fenomen present arreu del món, tot i que es manifestava amb intensitats i formes diferents segons el context; evidenciar que els casos presentats no eren fets aïllats, sinó representatius de situacions estructurals als països d'origen de les participants; enfortir la solidaritat i la cooperació entre dones de diferents països; promoure estratègies compartides per combatre la violència i les diverses formes d'opressió exercides contra les dones.
Segons Diana E. H. Russell i la periodista belga Nicole Van Den Ven, totes dues membres del comitè organitzador, el tribunal es va inspirar en el Tribunal Internacional sobre els Crims de Guerra, impulsat per Bertrand Russell per investigar les presumptes violacions del dret internacional comeses durant la guerra del Vietnam.Chesler, Phyllis. Rape as a War Crime: Reaching Moral Clarity, On the Issues, mai 1996, page 14 Tanmateix, aquesta afirmació no ha estat corroborada per fonts històriques ni per la documentació conservada sobre l'organització del Tribunal Internacional de Crims contra les Dones. Segons Lydia Horton, participant i una de les organitzadores de l'esdeveniment, la influència del tribunal promogut per Russell s'hauria d'entendre més aviat com una referència pròpia del context polític i dels moviments socials de la dècada del 1970 que no pas com un model organitzatiu directe.
Desenvolupament El Tribunal Internacional de Crims contra les Dones va reunir més de 2.000 dones procedents de 40 països, que hi van denunciar diverses formes de violència, discriminació i opressió contra les dones. Entre els temes tractats hi havia la mutilació genital femenina, les desigualtats econòmiques, la violació, l'incest, la situació de les preses polítiques, la discriminació contra les lesbianes, la violència masclista en l'àmbit de la parella, la prostitució forçada, la pornografia i el feminicidi.Doughty, Frances. lesbians and International Women's Year: A Report on Three Conferences, in Our Right to Love: A Lesbian Resource Book, Ginny Vida, Prentice Hall, 1978, , p148
Excepte durant la sessió inaugural, d'uns quaranta-cinc minuts de durada, els homes no van poder assistir a les sessions plenàries ni als tallers. Només les periodistes van tenir accés a totes les activitats del tribunal.
Entre els testimonis presentats destaquen els de la poeta i activista Pat Parker, que va relatar l'assassinat de la seva germana gran a mans del marit, i els d'Anne Tonglet i Araceli Castellano, que van denunciar la violació que havien patit a Marsella. A més dels testimonis orals, el tribunal també va rebre nombroses declaracions escrites de dones que no hi van poder assistir personalment.
Paral·lelament al tribunal es va organitzar una marxa Take Back the Night, en forma de processó amb espelmes, per denunciar la violència contra les dones. Durant les sessions també es va aprovar una resolució de solidaritat entre dones palestines —àrabs i jueves israelianes— i es van presentar testimonis que denunciaven la situació de les dones a l'Iran sota el règim de Mohammad Reza Pahlavi.
La participant Frances Doughty va afirmar posteriorment que l'experiència del tribunal li havia confirmat que «l'opressió de les dones en general i de les lesbianes en particular és un fenomen veritablement mundial».
Impacte Tot i que havia estat convidada a pronunciar el discurs inaugural, Simone de Beauvoir no va poder assistir al Tribunal Internacional de Crims contra les Dones. En el text que havia preparat per a l'ocasió, va descriure l'esdeveniment com «el començament de la descolonització radical de les dones».
El tribunal va rebre una àmplia cobertura als mitjans de comunicació, amb valoracions molt diverses. A França, el discurs de Simone de Beauvoir es va publicar a Le Nouvel Observateur. A Politique Hebdo, Évelyne Le Garrec va destacar la necessitat d'aprofundir en l'anàlisi i les estratègies del moviment feminista, tot preguntant-se si un segle més tard les dones continuarien havent d'enumerar les opressions que patien. En canvi, Paris Match va qualificar el tribunal d'«un immens psicodrama» i en va oferir una visió despectiva. Per la seva banda, el periodista Pierre Devos, a Le Monde, va remarcar que la majoria dels testimonis procedien de dones de països desenvolupats, alhora que destacava els gestos de solidaritat entre dones àrabs palestines i jueves israelianes.
L'esdeveniment també va tenir conseqüències en l'àmbit professional. Les periodistes de l’International Herald Tribune que en van fer la cobertura van impulsar la creació d'una associació de dones periodistes destinada a sensibilitzar la professió sobre el sexisme i a promoure una presència més elevada de dones als mitjans de comunicació. Així mateix, les relacions establertes entre les participants van afavorir el naixement de noves iniciatives dins dels moviments d'alliberament de les dones en diversos països.
El novembre de 1976, les organitzadores Diana E. H. Russell i Nicole Van Den Ven van publicar l'obra Crimes Against Women: Proceedings of the International Tribunal, que recull una part important dels testimonis presentats durant el tribunal i documenta tant els antecedents de la iniciativa com el procés d'organització de l'esdeveniment.
Memòria i llegat L'interès pel Tribunal Internacional de Crims contra les Dones ha experimentat un ressorgiment durant el segle XXI. El març de 2023, la Universitat de les Dones de Brussel·les va organitzar un col·loqui internacional amb l'objectiu de revisitar i actualitzar les qüestions abordades durant el tribunal de 1976.
El col·loqui, organitzat per la historiadora Milène Le Goff, especialitzada en l'estudi del Tribunal Internacional de Crims contra les Dones i investigadora d'aquest esdeveniment des de 2021, va reunir diverses participants de l'edició de 1976, tres de les quals es van retrobar per primera vegada des de la celebració del tribunal i van compartir les seves experiències.
En el marc d'aquest projecte de recerca, Le Goff també va comissariar la primera exposició europea dedicada al Tribunal Internacional de Crims contra les Dones de 1976, inaugurada a Brussel·les el 6 de març de 2023.
Participants Entre altres aspectes, en aquest es destaca el risc per a la seva vida que van haver de prendre moltes assistents en acudir al Tribunal. Els registres de les participants van ser cremats per a evitar-ne la persecució.
Al tribunal van assistir més 2.000 dones procedents de 40 països: Alemanya Occidental, Antilles, Austràlia, Àustria, Bèlgica, el Brasil, el Canadà, Xile, Dinamarca, Egipte, Escòcia, Espanya, els Estats Units, Anglaterra, França, Grècia, Guinea, Holanda, Islàndia, l'Índia, l'Iran, Irlanda, Israel, Itàlia, el Japó, Corea, Luxemburg, Mèxic, Moçambic, Noruega, Filipines, Portugal, Puerto Rico, Sud-àfrica, Suïssa, Suècia, Síria, Taiwan, Vietnam i Iemen.
Referències
Categoria:Drets de la dona