miniatura|Coberta frontal, d'un taller reial carolingi del s. IX miniatura|Foli 168r, amb el començament de l'Evangeli de Joan miniatura|Foli 12r, imitació tèxtil miniatura|Foli 8r, un dels cànons d'Eusebi Els Evangelis de Lindau és un manuscrit il·luminat que ara es troba a la Biblioteca i Museu Pierpont Morgan de Nova York: és important no sols pel seu text il·luminat, sinó encara més per les enquadernacions de ferro, o cobertes, que són de diferents èpoques. L'element més antic del llibre és el que ara és la contraportada, que es degué elaborar a la fi del s. VIII a l'Àustria moderna, però en el context de les colònies missioneres de la Gran Bretanya o Irlanda, ja que l'estil és el de l'art insular de les Illes Britàniques. La portada és una obra carolíngia tardana de cap al 880, i el text, un evangeliari escrit i decorat a l'Abadia de Sankt Gallen si fa no fa al mateix temps, o una mica més tard.Corsair.
Quan John Pierpont Morgan, que ja tenia uns seixanta anys, va comprar el llibre al 1901, fou la seua primera compra important d'un manuscrit medieval, i marcà el rumb de gran part de la seua col·lecció posterior.Needham, 24.
Cobertes Contraportada La contraportada, o coberta del llom, és més antiga que el text i s'hi degué afegir d'un altre llibre, potser al voltant de l'època en què se n'escrigué el text. Podria haver estat una coberta frontal. Aquest és l'únic exemple en gran part intacte d'una coberta de llibre metàl·lica insular molt primerenca que ha sobreviscut, malgrat saber per documents que obres famoses com el Llibre de Kells i els Evangelis de Lindisfarne les tenien. Han sobreviscut alguns cumdach irlandesos, o reliquiaris de llibres de metall, amb estils àmpliament comparables, que empren creus com a element central dels dissenys. L'estil s'acosta al de l'altre gran exemple supervivent d'obra essencialment anglosaxona feta al continent, com ara el Calze de Tassilon, així com altres obres fetes en tallers de diverses parts d'Europa.Wilson (1984), 136-137; Lasko, 8. Tanmateix, l'Evangeliari de Sant Cuthbert (Biblioteca Britànica) té una enquadernació de cuir decorada datada de cap al 700-730, que és l'enquadernació europea intacta més antiga.Marks, 20.
El disseny se centra en una creu patent, és a dir, una creu amb elements corbats i oberts. Els espais entre els braços estan plens d'entrellaçats retallats, que inclouen criatures semblants a serps i un botó central amb una pedra preciosa. Cada braç té una figura de Crist amb aurèola. L'ús extensiu de l'esmalt, que es creu que es va aprendre del nord d'Itàlia, distingeix la coberta de les poques altres peces supervivents de forja insular. Alguns dels esmalts són d'estil cloisonné, que només es troba ací i en plaques de la Caixa d'àgates d'Oviedo. Aquests presenten "ocells de colors brillants amb potes llargues" envoltats d'un fons daurat llis, en contrast amb la tècnica champlevé normal, en què tota la superfície d'una secció de placa està coberta d'esmalt.Morgan notes, 3-4; Lasko 8-9, p. 8.
La coberta originària del llibre era lleugerament més menuda i s'hi van afegir seccions de les vores que no coincidien per aconseguir la mida actual. Dins de la vora, quatre plaques a les cantonades representen els quatre evangelistes amb els seus símbols; són afegits del segle XVI. Quatre monogrames estan disposats al voltant del topazi central: "IHS, XPS, DNS, NOS"(Jesucrist, Senyor nostre).Morgan notes, 3-4.
Portada La portada està ricament incrustada amb grans gemmes i presenta un baix relleu repussat.Zoomable image from the Morgan Library. La composició també se centra en una creu amb una escena de crucifixió, amb Jesucrist i escenes molt més petites de la Mare de Déu i Joan. Cadascuna se'n troba en un compartiment davall els braços de la creu, juntament amb figures femenines inusualment iconogràfiques. Els compartiments que hi ha sobre els braços contenen dos àngels cadascú. Les identificacions d'aquestes figures inferiors varien. La Biblioteca Morgan els descriu com persones de dol anònimes, "dues figures femenines despentinades considerades personificacions d'ànimes cristianes saludant el seu Redemptor", tal com s'esmenta a la nota del dossier,Morgan notes, 3; Schiller, II, 108. però Peter Lasko s'hi refereix com a "la curiosa figura duplicada de santa Maria Magdalena (?)".Lasko, 66. Per a Needham, aquestes són Maria Magdalena i Maria de Clopas.Needham, 29. Les vuit figures es representen ajupides o de costat, o suspeses horitzontalment en el cas dels àngels, per damunt i per davall de grups de pedres precioses.
El Sol i la Lluna, personificats, ocupen la part superior del creuer, una característica comuna de les escenes de crucifixió de l'època, tot i que excepcionalment es mostren ací al mateix creuer, per sobre de Crist i amb la Lluna per sobre del Sol. Més sovint, es troben a banda i banda de la biga transversal o als extrems dels braços. A més a més, ací el Sol no té els raigs habituals, cosa que suggereix que es representa un eclipsi, seguint així els Evangelis.Needham, 28, note 4; Schiller, II, 90, 92-93, 95. La vora conté la majoria de gemmes, incrustades en decoracions de motius vegetals típicament carolingis,Morgan notes, 3; Lasko, 65-66. excepcionalment executades.
La coberta del Còdex Aureus de Sant Emmeram, datada precisament de l'any 870, degué ser produïda pel mateix taller, malgrat les diferències estilístiques. Aquest taller s'associa amb l'emperador del Sacre Imperi romanogermànic Carles II el Calb, i sovint se l'anomena "Escola del Palau". La seua ubicació (si en tenia una de fixa) continua sent incerta, però la Basílica de Saint-Denis, a prop de París, n'és una de les principals possibilitats.Lasko, 60-68. El Ciborium d'Arnulf (un ciborium en miniatura), ara a la Residència de Munic, és la tercera obra important del grup, juntament amb el marc d'un antic plat serpentí del Museu del Louvre.Lasko, 64-65, 66-67; image du plat. Els estudiosos tendeixen a agrupar els Evangelis de Lindau i el Ciborium d'Arnulf, col·locant-los més a prop l'un de l'altre que el Codex Aureus.
Text i il·luminacions El text és el dels "Quatre Evangelis precedits per l'Epístola de Jeroni d'Estridó: Carta de Jeroni al papa Damas (Ad Damasum papam ), amb taules i prefacis del Cànon, seguits d'un capitular, escrit i il·luminat amb una escriptura minúscula carolíngia no massa elegant." Les miniatures són segurament de Folchard de Saint-Gall, que es va representar a si mateix en el Salteri de Folchard. L'estil de les il·luminacions d'aquesta obra no té elements insulars. Les vores són variacions elegants sobre motius de fullatge classicitzants, i les grans inicials reflecteixen el desenvolupament carolingi de motius insulars, com ara l'entrellaçat, en un estil sobretot classicitzant. Sis o set escribes treballaren en el text, un dels quals també va treballar en el Salteri de Folchard.Morgan notes, 1-3. Les il·luminacions, a diferència de les cobertes, estan desproveïdes de figures humanes. Les dues pàgines que imiten tèxtils són d'interés per als estudiosos perquè moltes pàgines de tapís, com el seu nom indica, poden fer la mateixa funció. En ambdós casos, la idea pot haver estat "l'emulació d'un sudari o d'una coberta tèxtil", com les que s'usaven per a embolicar relíquies. Se'n troben pàgines semblants en el Codex Aureus otonià d'Echternach.Calkins, 53-57. De la mateixa manera, les pàgines de tapís poden haver estat considerades una forma de coberta interior.Calkins, 74-77.
Les principals pàgines decorades són:Morgan notes, 2-3; Corsair per a les imatges.
f5r i 12r: dues pàgines que imiten tèxtils, amb diferents patrons (sedes orientals autèntiques dels segles IX i X s'hi utilitzen com a guardes). f6r - 11v: taules canòniques, sobre paper vitel·la de color porpra, amb lletres daurades i platejades (poc oxidades), amb vores arquejades daurades i platejades. f13v i 14r: íncipit de Mateu (apòstol) sobre porpra amb creu i decoració, i una L inicial a tota pàgina, sobretot en verd, amb altres lletres en escriptura romana daurada sobre camp porpra. f71v i 72r: íncipit de Marc (evangelista), amb lletres romanes daurades sobre fons porpra, i a la pàgina 72r, una gran I inicial decorada al costat esquerre de la pàgina. f111v i 112r: inici de Lluc (evangelista), semblant, amb una F inicial a tota pàgina. f167v i 168r: íncipit de Joan (evangelista), semblant, amb la I inicial a la part inferior esquerra de la 168r.
No es pot dir pas amb certesa quan, on i com es van unir els tres elements principals del llibre en el seu estat actual. El text podria ser l'evangeli encarregat per Hartmut, abat de Saint-Gall, entre els anys 872 i 883, una data plausible per al text. Es diu que aquest llibre fou "decorat amb or, argent i gemmes precioses". El 1545, aquests Evangelis encara eren a la biblioteca de l'Abadia de Sant Gall, poc abans que la biblioteca fos assaltada pels calvinistes, i part del contingut fos destruït o dispersat.
El manuscrit es documenta per primera vegada amb certesa el 1691, quan fou descrit per un visitant d'un convent aristocràtic a l'illa de Lindau, al costat bavarés del llac de Constança, que fou fundat molt després de la creació del llibre. El llom de cuir està estampat amb la data del 1594, però no hi ha cap certesa sobre on era el llibre quan fou enquadernat, ni es pot descartar que el conjunt actual de text i coberta no siga d'una data tan antiga.Needham, 24; Morgan notes, 3. Paul Needham assenyala que, si bé la coberta superior prové del taller imperial, en l'estil més gran i luxós de l'època, el text, tot i que prolixament il·luminat, no sembla pas coincidir del tot amb la coberta en riquesa, i ni tan sols és el text més ricament decorat escrit a Sant Gall llavors. La coberta també sembla haver estat dissenyada per a un llibre una mica més menut.Needham, 27-28. Les cobertes amb pedres precioses són relativament fàcils de transferir, ja que només estan fixades a les taules de fusta de l'enquadernació amb petits claus. Les seccions afegides, però, que allarguen la contraportada són clarament de començament de l'edat mitjana.
El 1803, l'estat va dissoldre el convent i els seus béns es van distribuir entre les canongies. El llibre va ser donat a la canongessa Antoinette, baronessa von Enzberg. Dels seus hereus i de Joseph von Lassberg, passà, per Henry G. Bohn, a Bertram Ashburnham, 4t comte d'Ashburnham (1797–1878) el 1846. Les extenses col·leccions d'Ashburnham House foren dispersades pel seu fill, i el 1901, el llibre fou comprat per J. P. Morgan (1867–1943) i després donat a la seua Biblioteca Morgan.Corsair; Morgan notes, 3. Va fomentar-ne la compra el nebot de Morgan, que va escriure des de Londres que "el Museu Britànic voldria comprar-lo però no té els fons necessaris".Needham, 25, note 1. Uns anys abans, el Museu Britànic havia tingut moltes dificultats per a recaptar 8.000 lliures per a comprar la Copa de Santa Agnés.Wilson (2002), 175-176.
Referències
Vegeu també Llibre de Kells Cristianisme cèltic Art celta Art insular Categoria:Imperi Carolingi Categoria:Enquadernació Categoria:Manuscrits il·luminats