Romeo Bernotti (Marciana Marina, 24 de febrer de 1877 – Roma, 19 de març de 1974) va ser un almirall italià. Juntament amb els almiralls Giuseppe Fioravanzo i Oscar Di Giamberardino, va ser considerat un dels principals "intel·lectuals" de la Regia Marina durant els anys d'entreguerres . També va ser membre del Senat italià.
Biografia Va néixer a Marciana Marina (a l'illa d'Elba) el 24 de febrer de 1877, fill de Pietro i Giovanna Sardi. Fascinat per les històries del seu avi matern, capità d'un bergantí, i atret per la vida al mar, es va incorporar al vaixell com a grumet als nou anys, i el 1889 va esdevenir estudiant a l'Acadèmia Naval de Livorno. El 1894 va ser nomenat guardiamarina i els anys següents va servir en diversos vaixells (Ancona, Ruggero di Lauria, Morosini), va ser present a la inauguració del Canal de Kiel (1895), i el 1896 va ser ascendit a tinent. Dotat d'un gran interès per l'estudi de la història naval i per qüestions de tàctica i estratègia, i expert i admirador dels escrits de l'erudit americà A. Mahan, va publicar el seu primer article el 1897, i a partir d'aleshores va combinar la seva feina com a oficial amb la de periodista, explorant diversos temes i fent-se ràpidament conegut en els cercles navals. Destinat al Mar Roig a la canonera Veniero, va contraure malària i es va veure obligat a tornar a Itàlia; després d'un breu període de malaltia, va servir al Sardegna i després al Italia. Ascendit a tinent de navili el 1899, va ser assignat al comandament d'artilleria a La Spezia.
El gener de 1903, va tornar al mar a bord del Vettor Pisani i va participar en diverses operacions a l'Extrem Orient, seguint de prop els esdeveniments de la Guerra Russo-Japonesa. Enviat per l'almirall Carlo Mirabello per analitzar l'ús de telèmetres muntats en diversos vaixells estrangers, va expressar una opinió decididament favorable a la seva adopció en vaixells italians. En tornar a Itàlia, va esdevenir membre de la comissió permanent per a experiments sobre materials de guerra a La Spezia i va estudiar, a la caserna de Viareggio, els efectes dels projectils perforants sobre el blindatge. Va exercir de professor d'art i història militar a l'Acadèmia Naval i va recollir les seves consideracions en un volum (Lezioni di storia navale per gli ufficiali del corso complementare, Livorno 1908). Va participar en un concurs, convocat per la Rivista marittima, sobre els requisits necessaris per als nous vaixells de línia (el "Dreadnought" havia estat botat a Anglaterra) i sobre les noves categories d'ocupació i va resultar guanyador. Va publicar diverses obres, sent guardonat amb una medalla d'or i una de plata per la seva contribució eficaç a l'elevació de la cultura professional a la marina.
Va tornar al mar l'agost de 1910 com a comandant de torpediner, participant a la Guerra italo-turca (1911-1912) amb el rang de capitano di corvetta, al comandament de torpedineres. Durant la Primera Guerra Mundial va ser comandant de destructors i creuers d'exploració. El juny de 1916, mentre comandava l'Irrequieto, va tenir un breu enfrontament amb l'explorador austríac Novaras, guanyant una Medalla de Bronze al Valor Militar per diverses operacions realitzades prop de la costa enemiga. El febrer de 1917, va esdevenir capità de fragata, servint com a segon al comandament del creuer S. Marco, i després com a comandant de l'Aquila fins al final de la guerra. A l'armistici, va dirigir les operacions per a l'ocupació de Curzola i Lesina i posteriorment va ser destacat a Cattaro, on va completar el seu període d'embarcament el febrer de 1919.
El conflicte recentment conclòs havia sacsejat velles certeses en els camps de l'estratègia i la tàctica, havia creat contradiccions i havia dificultat la identificació de nous camins per a l'ús de flotes i bases o per al desenvolupament de noves armes. Bernotti inicià una sèrie de reflexions sobre aquestes qüestions ja el 1917, articulant-les en diverses conferències immediatament després del conflicte i resumint-les a l'obra Il potere marittimo nella grande guerra (Livorno 1920): amb un equilibri remarcable, B. no va descartar els cuirassats que havien permès efectivament el bloqueig total de subministraments per a les Potències Centrals, però va defensar la construcció de cuirassats més ràpids i protegits que els creuers de batalla de l'època; va advertir contra la creença que la guerra submarina seria decisiva; va observar que els atacs submarins podien ser repel·lits per combois escortats, alhora que exasperaren els neutrals i els incitaven a intervenir; va demanar la construcció d'una nova gran base naval al sud-oest de Sardenya com la més adequada per defensar la navegació i permetre a la marina llançar atacs ofensius. En l'àmbit polític general, va emfatitzar que Itàlia hauria d'aliar-se en qualsevol cas amb nacions capaces de proporcionar assistència decisiva al mar, garantint rutes de comunicació i subministraments
El llibre va marcar l'inici dels anys més intensos i significatius per a Bernotti, tant com a comandant com a periodista, anys en què va assolir el cim de la maduresa i l'originalitat en el seu pensament estratègic. Va impartir més conferències als estudiants de l'Acadèmia de 1919 a 1922 i va enviar un memoràndum complex al Comitè d'Almiralls; per invitació d'Umberto Cagni, es va embarcar durant un mes al cuirassat Giulio Cesare, on va impartir més conferències sobre les noves condicions estratègiques a la Mediterrània. Va ser ascendit a capitano di vascello el 1921 per recomanació del Ministre de la Marina, Giovanni Sechi; el mateix any, Sechi li va confiar la tasca de dissenyar un nou Institut de Guerra Marítima per aprofundir en els coneixements tècnics dels oficials, esdevenint el primer director de l'Institut de Guerra Naval.
Com a Cap d'Estat Major de la Divisió Lleugera, va participar a bord del Marsala en un exercici estratègic que va involucrar bàndols oposats en l'atac i la protecció de la navegació, i el juny de 1925 va assumir el comandament del cuirassat Dante Alighieri. Posteriorment, a bord del Conte di Cavour, va servir com a Cap d'Estat Major del Comandant en Cap de l'Exèrcit Italià, D. Simonetti, i el desembre de 1926 va ser ascendit a contrammiraglio i va assumir el comandament de la base naval de Nàpols. Va redactar un memoràndum detallat sobre política naval, que va ser presentat directament a Mussolini pel Sotssecretari d'Estat G. Sirianni. El novembre de 1928 va rebre el rang d'ammiraglio di divisione, tot i que havia estat nomenat sotscap de l'estat major de la marina des del desembre de 1927. En aquest càrrec va tenir l'oportunitat d'aclarir les seves propostes i creences sobre l'organització de la flota.
Bernotti partia essencialment del concepte que la marina havia de poder garantir les comunicacions a la Mediterrània, i per tant no era útil imitar (com s'estava fent) el nombre i el tipus de vaixells de la veïna França. Per garantir l'ús del mar i donats els recursos limitats, va proposar una marina de qualitat que se centrés en els següents elements: l'eliminació dels cuirassats antics i la construcció de cuirassats ràpids i ben protegits; evitar vaixells excessivament lleugers, ja que l'alta velocitat no podia compensar un armament feble; el desplegament de creuers de gran tonatge; i la possibilitat de construir submarins oceànics per distraure algunes de les forces enemigues. Però sobretot, va demanar la construcció d'almenys un portaavions, l'única manera de garantir una intervenció oportuna i la protecció de la flota fins i tot lluny de la costa. Les propostes de Bernotti haurien conduït a una marina eficaç i ben equilibrada, però provenien d'un ambient cada cop menys inclinat al comentari crític, sovint lligat a experiències passades i en un clima polític de creixent conformisme.
Bernotti va acabar sent criticat i acusat d'activisme excessiu, es va trobar en conflicte amb el seu superior directe i va ser antipàtic per alguns dels seus col·legues. Sense estar en el càrrec durant uns dies, va participar en una reunió entre els màxims funcionaris de la marina i la força aèria (inclosos Balbo i De Pinedo), defensant amb una sèrie d'intervencions la necessitat d'una força aèria per a la marina i la construcció d'un portaavions, però va ser atacat per representants de la força aèria, no va rebre el suport del sotssecretari d'estat i el seu cap d'estat major el va instar a cedir i abandonar l'assumpte. A principis de 1928, el mariscal Pietro Badoglio va convocar una sèrie de reunions entre els tres estats majors. En una d'aquestes, Bernotti va fer una referència poc positiva a la Milícia Voluntària per a la Seguretat Nacional; segons el seu testimoni, aquesta va ser la raó per la qual no es van celebrar més reunions (tot i que és més probable, atesa la poca cooperació entre les forces armades, que es busqués un pretext per suspendre-les). El 1927 va escriure al cap del govern, Benito Mussolini, lamentant la inutilitat i el malbaratament de recursos econòmics, materials i humans derivats de la "Política de Cuirassats".Martino Sacchi, Navi e Cannoni. La Marina italiana da Lissa a oggi, 2000 Giunti Gruppo Editoriale, FirenzeJames J. Sadkovich, La Marina italiana nella seconda guerra mondiale, Universale Economica Feltrinelli - STORIA settembre 2014 El juny de 1929 va publicar un article a la Rivista Marittima defensant la utilitat dels portaavions; l'estiu del mateix any va participar com a observador en una travessia d'un esquadró d'hidroavions per la Mediterrània oriental i el Mar Negre. I com que aquesta experiència també li va ensenyar que el suport naval era necessari per a les operacions aèries, va ser atacat pel mateix Balbo com a propagador d'idees antiquades. Va ser destituït del seu càrrec l'octubre de 1929. Va esdevenir comandant de la 2a Divisió Naval (amb el creuer lleuger Ancona com a vaixell insígnia) fins al 16 de juliol de 1931.Paolo Alberini, Franco Prosperini, Dizionario biografico Uomini della Marina 1861-1946, p. 64-65
Va ser president de la comissió de creuers el 1931, comandant de l'Acadèmia Naval de 1932 a 1934, i va participar en una campanya d'entrenament naval per a cadets amb el Vespucci. El juny de 1934, va ser ascendit a almirall de la flota; al novembre, va assumir el comandament del departament marítim de l'Alt Tirrè. Després d'un curt període com a vicepresident de l'Alt Consell Naval, va assumir el comandament en cap de la 2a Flota, que va deixar el 10 de febrer de 1938. El 30 d'abril de 1938, tot i conservar el càrrec de president de l'Alt Consell Naval, va ser nomenat president del Comitè d'Almiralls, i el 1939, va ser nomenat senador del Regne d'Itàlia. A finals del mateix any, va ser destinat temporalment en virtut d'una reforma dels reglaments de la marina que limitava el nombre d'anys que es podia tenir el rang d'almirall, i el 23 de febrer de 1940 va ser transferit a un càrrec auxiliar. Amb l'entrada en guerra imminent, es va presentar al Cap d'Estat Major i Sotssecretari de la Marina, almirall Cavagnari, demanant ser readmès o poder proporcionar alguna assistència al Cap d'Estat Major. La seva sol·licitud va ser rebutjada. El juny de 1940 i va ser reincorporat breument al servei al setembre, sent assignat a la Comissió Italiana d'Armistici amb França durant un mes. El desembre de 1940, havent substituït Cavagnari per l'almirall Riccardi, va fer una nova sol·licitud, que va tenir el mateix resultat negatiu. L'alt comandament naval va dur a terme així operacions de guerra, privant-se de la col·laboració i l'experiència d'un dels oficials més intel·ligents i ben preparats.
Després del conflicte va ser donat de baixa definitivament el 1954. Va continuar la seva activitat com a escriptor sobre assumptes militars, produint obres de gran abast. Casat amb Maria Carradini, va tenir dos fills, Piero, que també va arribar a ser almirall, i Andrea, que es va perdre al mar durant la Segona Guerra Mundial. Va morir a Roma el 18 de març de 1974, als 97 anys.