El ZSU-57-2(en rus: ЗСУ-57-2, Зенитная Самоходная Установка transliteració: Zenitnaya Samokhodnaya Ustanovka "muntatge antiaeri autopropulsat") va ser un canó antiaeri autopropulsat (SPAAG) armat amb dos canons de 57 mm. Va ser el primer SPAAG produït en massa soviètic després de la Segona Guerra Mundial. A l'URSS, tenia el sobrenom no oficial Sparka (en rus: Спарка), que significa "muntanya doble", referint-se al canó bessó amb el qual el vehicle està armat.
Desenvolupament Origen Durant la Segona Guerra Mundial, els avions d'atac a terra van emergir com una amenaça significativa per a les unitats mecanitzades en moviment. L'artilleria antiaèria remolcada convencional (AAA), i també les metralladores més petites muntades com les que es troben al ZiS-12, van ser una resposta inadequada en aquestes condicions a causa del temps necessari per posar en acció les metralladores antiaèries. Aquesta experiència va deixar clar que es necessitava un vehicle antiaeri, armat amb canons automàtics de petit calibre o metralladores pesades. Vehicles com el Wirbelwind alemany i variants especialitzades del M3 Half-track dels Estats Units s'havien utilitzat amb bon efecte en les batalles finals de la Segona Guerra Mundial, tant pels alemanys, els Estats Units i les nacions que havien rebut el M3 a través del préstec-Arrendament.
El 1942, els enginyers soviètics van desenvolupar el T-60-3. El vehicle, basat en el xassís de tanc lleuger T-60, estava armat amb dues metralladores pesades DShK de 12,7 mm; però el prototip no va entrar en producció a causa de defectes en el disseny. El SU-72 SPAAG i diversos altres vehicles experimentals basats en el xassís de tanc lleuger T-60 o T-70 i armats amb canó de 37 mm també van ser provats entre 1942 i 1943. El ZSU-37 estava basat en el xassís del canó autopropulsat SU-76M i armat amb un canó antiaeri de 37 mm 61K en una torreta blindada giratòria oberta. El vehicle va entrar en producció el febrer de 1945 i va estar en producció a petita escala fins a 1948.
Després de la Segona Guerra Mundial es va fer evident que la potència de foc d'un únic canó AA de 37 mm era insuficient per destruir els objectius d'alta velocitat i baixa altitud, que els avions van començar a convertir-se en el moment. Els SPAAG basats en xassís de tanc lleuger tenien una mala maniobrabilitat en terreny difícil, una velocitat de carretera lenta i un rang insuficient en comparació amb els tancs mitjans i els SPG. Per tant, els ZSU-37 es van retirar del servei a finals de la dècada de 1940.
Durant diversos anys després de la Segona Guerra Mundial no hi va haver nous models SPAAG a l'URSS, excepte el BTR-152A que estaven armats amb dues o quatre metralladores pesades KPV de 14,5 mm, designades i els SPAAG amb rodes BTR-40A. Dos dels enemics potencials de l'URSS, els Estats Units i Gran Bretanya, tenien forces aèries d'alta qualitat amb una experiència substancial d'atac a terra. La necessitat d'un nou vehicle AA rastrejat era evident.
El disseny va sota la supervisió de V.G. Grabin, va començar el desenvolupament d'un canó antiaeri automàtic de 57 mm S-68 basat en el S-60 de 57 mm a la primavera de 1947. El primer prototip S-68 (amb un motor dièsel-elèctric ESP-76), estava llest el 1948. Inicialment, es va muntar en un carro de quatre rodes S-79A; aquest sistema va passar diverses proves, però no va entrar en producció.
El projecte final del ZSU-57-2 (Object 500), armat amb el bessó S-68s i basat en un xassís de tanc T-54 lleuger, es va acabar el 1948. El primer prototip ZSU-57-2 va ser construït el juny de 1950, el segon el desembre de 1950. Després de les proves oficials, que van tenir lloc entre el 27 de gener i el 15 de març de 1951 en què el vehicle va ser conduït durant 1.500 km i 2.000 rondes van ser disparades des dels seus canons, es van construir sis prototips més per a proves de servei. Aquests prototips van tenir algunes millores incloses, com un augment de la càrrega de munició (300 rondes), però el desenvolupament es va aturar de nou a causa de l'absència de canons S-68A millorats. Diverses actualitzacions van continuar en 1952 i 1953. Les proves de servei, en les quals van participar dos vehicles, van tenir lloc el desembre de 1954. Això va ser a causa de retards en el desenvolupament de les unitats per als canons S-68. El ZSU-57-2 va entrar oficialment en servei a l'exèrcit soviètic el 14 de febrer de 1955. Amb el Pacte de Varsòvia, tots els països aliats russos van rebre un nombre de ZSU-57-2.
Característiques Visió Basant-se en experiències passades amb dissenys SPAAG, els enginyers soviètics van dissenyar un vehicle que utilitzava un xassís T-54 modificat, amb quatre rodes de carretera bessones per costat en lloc de cinc, i un blindatge molt més prim per tal de no sobretreballar el motor V12 de 4 temps de carro V-54 del T-54. El vehicle estava armat amb un canó automàtic S-68 de 57 mm en una nova torreta gran, giratòria i oberta. El ZSU-57-2 consta de tres compartiments: el del conductor al davant, lluitant al mig i el del motor-transmissió al darrere. El casc és més espaiós en comparació amb la T-54 a causa de l'armadura més fina i té diferents ubicacions per a alguns equips. La disposició general, amb el muntatge transversal del motor, és la mateixa.
Compartiment del conductor miniatura|Compartiment del conductor El compartiment del conductor es troba a la part esquerra de la part davantera del buc. El seient del conductor es mou cap endavant i cap a l'esquerra en comparació amb la seva ubicació a la T-54. El compartiment està equipat amb una coberta d'escotilla d'una sola peça que s'obre a l'esquerra i dos dispositius de visió periscòpics. Un d'ells pot ser reemplaçat pel dispositiu de visió infraroja TVN-1 que s'opera juntament amb el llum infraroig (visió nocturna activa), que es munta en el tauler de la pista dreta. També es troba al compartiment del conductor un panell de senyalització d'equips antiincendis i una caixa de recanvis.
Torreta La torreta soldada de tipus caixa oberta té un anell de carrera de boles de 1850 mm de diàmetre. Es pot treure la part posterior de la torreta, cosa que facilita la substitució de les armes. La torreta es pot cobrir en la posició de viatge per una lona que té 16 finestres plexiglàs.
Per apuntar els canons, les dades de base com la velocitat, la direcció i el rang de l'objectiu han de ser introduïts en el sistema d'albirament per l'ajustador de visió, que s'asseu a l'esquerra dels canons a la part posterior de la torreta. La velocitat i direcció de l'objectiu es determina per estimació visual, mentre que el rang també es pot estimar visualment o amb el telèmetre. La part superior de la torreta té dos petits ports amb cobertes cuirassades destinades als col·limadors de la vista.
Per disparar les armes, primer s'han d'obrir els forrellat. Els carregadors esquerra i dreta, situats a la part davantera de la torreta a banda i banda de l'armament principal, carreguen clips a els carregador de les seves respectives armes. Els seients de viatge dels carregadors s'han d'estendre en pinces als costats de la torreta abans d'obrir foc. L'artiller, assegut al costat esquerre al mig de la torreta, apunta la pistola i obre el foc utilitzant un disparador elèctric, que dispara els dos canons, o pedals de dos peus, que poden disparar qualsevol dels canons independentment. Si es fa servir una pistola mecànica manual de suport en lloc d'una unitat electrohidràulica, tres tripulants en lloc de dos haurien de treballar amb la vista. El comandant, que s'asseu al costat dret al mig de la torreta, posa l'arma a l'azimut, l'artiller a l'elevació i l'ajustador de la vista entra en dades a la vista. Els carregadors alimenten clips en el canó automàtic bessó manualment segons sigui necessari, similar al Bofors 40mm. miniatura|260x260px|Torreta vista de dalt
Armament Els bessons S-68 funcionen amb retrocés i pesen 4.500 kg. La seva construcció es va basar en dos canons automàtics S-60 AA de 57 mm. Les armes individuals no es poden intercanviar d'un costat a l'altre, ja que són imatges especulars. Cada canó de canó refrigerat per aire té 4.37 m de llarg i està equipat amb un fre de morrió. Poden ser elevats o deprimits entre 55. i +85. a una velocitat d'entre 0,3 and i 20. per segon.
Els canons disparant junts són capaços de disparar fins a 210-240 fragmentació i projectils de perforació traçadora (AP-T) per minut, amb una taxa pràctica de foc d'entre 100 i 140 bales per minut, el que dona un temps de foc de 2-3 minuts abans de quedar-se sense munició. La velocitat del morrió és de 1.000 m/s. Cada clip té 4 rondes, cadascuna de les quals pesa 6,6 kg; la càrrega en cada ronda consta d'1,2 kg de pols de nitrocel·lulosa 11/7, un projectil pesa 2,8 kg. El rang horitzontal màxim és de 12 km amb un rang efectiu contra objectius terrestres de fins a 4 km. El rang vertical màxim és de 8,8 km amb un rang vertical efectiu màxim de 4,5 km. Les rondes de fragmentació tenen un destructor de seguretat que s'activa entre 12 i 16 segons després de ser disparades per assegurar que els projectils no cauran de nou a terra, de manera que el rang màxim d'inclinació del foc antiaeri és de 6,5-7 km.
El canó automàtic S-68 era el canó AA més potent instal·lat en els SPAAG en aquell moment. D'acord amb les dades estadístiques de l'Institut de Recerca de Defensa Aèria núm. 2, un impacte directe d'un sol projectil de 57 mm podria destruir un avió de reacció contemporani. Per abatre un bombarder de reacció del tipus Canberra, es va considerar necessària una mitjana d'1,7 cops.
El vehicle porta 300 rondes, i la munició es custodia de la següent manera: 176 rondes en clips dins de la torreta, 72 rondes en clips a la part davantera del casc, i 52 rondes separades (sense retallar) en compartiments especials sota el terra de la torreta. Les rondes de perforació d'armadura en els clips es col·loquen a la part posterior de la torreta a l'esquerra i a la dreta dels canons. La carcassa buida i els clips s'eliminen a través d'un cinta transportada a través d'un port especial a la torreta posterior en una cistella de filferro metàl·lic extern a la part posterior de la torreta.
Debilitats La principal debilitat del ZSU-57-2 era la manca d'un radar de recerca o control d'incendis; el vehicle estava equipat amb una visió reflexa de computació mecànica òptica com a únic sistema de control d'incendis, de manera que només podia atacar objectius visibles. El foc nocturn també era poc pràctic. A més, la càrrega manual de les pistoles i els clips manuals no era prou bona, la taxa de foc no és prou alta, particularment tenint en compte que els canons refrigerats per aire requereixen pauses bastant llargues per refredar a altes taxes de foc i la travessa de la torreta no és prou ràpida per interceptar eficaçment avions d'atac d'alta velocitat a baixes altituds. El vehicle no pot realitzar foc dirigit en el moviment.