Les llengües bascòniques (del llatí 'basc'), també anomenades eusquèriques o basco-aquitanes, són una família lingüística hipotètica que inclou el basc i l'extingida llengua aquitana (també anomenada basco-aquitana), parlada en l'antiguitat pels pobles basco-aquitans. L'aquità probablement estava dividit en diversos dialectes o llengües. Joaquín Gorrochategui distingeix l'aquità pròpiament dit (la llengua dels aquitans, al nord) del bascònic (la llengua dels vascons, al sud).
Tot i que els especialistes coincideixen que el basc i l'aquità estan relacionats genèticament, l'estatus de la família en si continua sent incert. Es debat si l'aquità, o un dels seus dialectes, és l'avantpassat directe del basc (en aquest cas no constituiria una família lingüística sinó un únic llinatge lingüístic), o si les dues representen llengües germanes descendents d'un avantpassat comú (fent, doncs, que la família lingüística sigui vàlida). Les llengües ibèriques extintes s'inclouen de vegades provisionalment en aquesta família, tot i que aquest aspecte continua sent controvertit.
Testimonis antics miniatura|upright|L'estela de Lerga (), amb noms basco-aquitans L'etapa antiga d'aquesta família no ha deixat cap text continu per a la posteritat. Es coneix gairebé només a partir d'antropònims i teònims, principalment els dels aquitans de l'època romana, conservats en inscripcions llatines dels segles al dC. Com que aquest material és purament onomàstic i un nom reflecteix els sons i la formació de paraules de la seva llengua però no el seu significat, algunes formes continuen sent difícils de classificar. La tasca es fa més difícil per l'absència de cap llengua relacionada coetània amb la qual es puguin comparar les formes, a diferència del gal disponible per al celtibèric.
Un estudi fet per Joaquín Gorrochategui al 1984 va aplegar més de sis-cents d'aquests elements onomàstics, i des de llavors se n'han trobat uns cent més, alguns fora de l'àrea històricament bascoparlant. La majoria provenen del nord dels Pirineus, al llarg de la Garona, amb la densitat més alta a la conca superior i a la plana del Gers, mentre que les regions on posteriorment es va parlar basc han donat molt pocs resultats (un sol nom a Guipúscoa i cap a Biscaia). Els noms de tipus bascònic arriben fins a les terres altes de Sòria i La Rioja al sud i fins a la Cerdanya a l'est, cosa que demostra que la llengua cobria una àrea considerablement més àmplia en època romana que en el període històric. Els noms s'han transmès a través de l'epigrafia llatina i presenten flexió llatina, però la comparació amb el basc històric fa que diversos coincideixin amb noms comuns posteriors, entre ells termes de parentiu, noms d'animals i colors, i numerals: Cison correspon a gizon ('home'), Andere a andre ('dona') i Sesenco a zezen ('toro'). Això proporciona informació sobre la fonologia i el vocabulari de la llengua, però com que les inscripcions no contenen frases, no en revelen gairebé res de la gramàtica.
La mà d'Irulegi, descoberta el 2021 i datada al , porta una breu inscripció que podria estar escrita en bascònic, un dialecte de l'aquità. Hi diu: sorioneku ⋅ kunekebeekiŕateŕe/ /n oTiŕtan ⋅ eseakaŕi eŕaukon
Classificació interna Hi ha un ampli consens acadèmic que l'aquità era una llengua paleoeuropea genèticament relacionada amb el basc, però la naturalesa d'aquesta relació és controvertida. Part de la dificultat rau en el fet que el terme aquità es fa servir en dos sentits: en un sentit estricte, només denota la llengua parlada pels aquitans al nord dels Pirineus; en un sentit ampli, inclou tot el conjunt de varietats antigues relacionades a tots dos vessants de la serralada (l'aquità pròpiament dit al nord i el bascònic, la llengua molt més escassament testimoniada dels vascons, al sud). En un sentit ampli, l'aquità cobreix, per tant, el domini antic al qual pertany l'avantpassat del basc. Com que els registres del nord i del sud són massa escassos per ser analitzats per separat, els estudiosos els han agrupat convencionalment i han tractat el conjunt com una sola llengua, anomenada aquità –una simplificació funcional més que no pas una afirmació que els dos fossin idèntics.
miniatura|Extensió geogràfica dels dialectes basco-aquitans a l'època romana. Punts blaus: topònims; punts vermells: traces epigràfiques; fons blau: extensió territorial màxima.
La disputa acadèmica sobre l'ascendència s'ha centrat en el material del nord, molt més testificat. Larry Trask el considerava tan proper al basc que es pot tractar, a efectes pràctics, com el seu avantpassat més o menys directe, mentre que Lyle Campbell va jutjar les diferències prou grans perquè fos una llengua germana i cadascuna representés una branca descendent d'una protollengua original. El lingüista Koldo Ulibarri assenyala que les proves supervivents són massa escasses per a demostrar-ne cap de les dues. Gorrochategui troba creïble la lectura de Campbell com a llengua germana. Conclou que una diferència real però incommensurable separava el material aquitànic testimoniat de l'avantpassat del basc històric, potser no més gran que les diferències entre els dialectes bascos moderns, que es compten com una sola llengua, potser més gran, però que la qüestió no es pot resoldre, ja que falten les proves gramaticals i els textos connectats necessaris per a decidir-ho.
Les etapes reconstruïdes de la llengua basca són el basc comú (segles - dC), la llengua comuna de la qual van divergir tots els dialectes bascos històrics, i el protobasc (primers segles abans de Crist), una etapa anterior als contactes amb el llatí. L'estudi dels manlleus llatins i romànics posteriors en basc ha estat una font principal per a la reconstrucció del protobasc, ja que els seus canvis sonors datables fonamenten una cronologia relativa del desenvolupament de la llengua. Segons Gorrochategui, la datació consensuada del basc comú al període comprès entre l'antiguitat tardana i l'alta edat mitjana, en comptes del període tribal preromà, implica que la distinció entre aquità i bascònic no es pot identificar simplement amb una etapa inicial de la posterior divisió dialectal del basc.
José Ignacio Hualde assenyala que l'aquità en sentit ampli es parlava en una extensa àrea (s'han trobat noms d'origen aquità al sud de Sòria, a Castella) i, per tant, probablement comprenia diversos dialectes. Segons ell, el basc podria haver descendit d'un d'ells, tot i que encara no se sap quins dels noms testimoniats pertanyen a l'avantpassat directe del basc i quins a dialectes germans relacionats. Hualde fa servir el terme protobasc-aquità per a l'avantpassat comú reconstruït del protobasc i els altres dialectes aquitans. Javier de Hoz també argumenta que les inscripcions natives d'Aquitània i Navarra poden ser la base d'un conjunt de dialectes relacionats, o possiblement d'una petita família lingüística. Dins d'aquest ampli domini aquità, Gorrochategui situa la línia ancestral del basc històric a l'oest, on sosté que l'avantpassat comú dels dialectes bascos posteriors es va formar per convergència entre variants pirinenques occidentals. Segons aquest punt de vista, el material bascònic meridional s'acostaria més al basc posterior i en compartiria algunes innovacions, mentre que l'aquità septentrional pròpiament dit és la més divergent de les varietats testificades.
Els arbres següents exposen els escenaris que s'han proposat. En el primer, l'aquità testificat al nord dels Pirineus és essencialment l'avantpassat del basc, tal com proposa Trask. En el segon, és un dialecte o llengua germana del basc. Campbell el tracta com una llengua germana extinta, i Gorrochategui ho especifica dividint el material testificat en un aquità septentrional pròpiament dit i un bascònic meridional agrupat amb les varietats occidentals de les quals descendiria el basc. El relat de Hualde, segons el qual el basc prové d'un dels diversos dialectes aquitans sense que s'hagi establert quin, pertany a aquesta mateixa família d'escenaris.
Classificació de l'ibèric
Al dC, Estrabó diu que «els aquitans difereixen de la nació gal·la en la seva constitució corporal i llengua i són més semblants als ibers». Tanmateix, la idea que el basc i l'ibèric estan relacionats va perdre força al després de desxiframents clau d'escriptures ibèriques per part de Manuel Gómez-Moreno al 1925 i les revaloracions crítiques d'Antonio Tovar i Koldo Mitxelena a la dècada del 1950.
Tot i que alguns investigadors recents, entre els quals Eduardo Orduña i Joan Ferrer i Jané, han revisat la connexió a principis del (centrant-se principalment en els numerals i alguns elements lèxics), la teoria que el basc i l'ibèric estan relacionats genèticament continua sent discutida pels lingüistes. La majoria dels estudiosos accepten que existeixen algunes similituds entre el basc, l'aquità i l'ibèric, però no es posen d'acord sobre si les concordances provenen del contacte i el préstec o d'un avantpassat comú. Tots coincideixen que els textos ibèrics no es poden llegir actualment a través del basc.
Teoria bascoibèrica
En un estudi del 2019 sobre la qüestió, Eduardo Orduña enumera les següents concordances entre el basc i l'ibèric: el sistema fonològic, la terminació genitiva -en, els sufixos derivatius -taŕ i -ko, la forma verbal ekiar, alguns aspectes de morfologia nominal i verbal, l'ordre de les paraules del sintagma nominal, algunes paraules de vocabulari cultural o comercial i el sistema de numerals. Considera els numerals com al cas més clar, que segons ell apuntaria a un origen comú. La seqüència ibèrica oŕkei-abaŕ, per exemple, coincideix amb el basc hogei-ta-hamar ('trenta', literalment 'vint i deu') en el sistema basc de base vint.
Segons Orduña, les concordances més properes entre el material ibèric i el bascoaquità es troben en els noms personals. Elements ibèrics com ara baiser, beleś/bels, iltun i laur tenen equivalents aquitans gairebé idèntics, un conjunt tan superior als paral·lelismes lèxics que Mitxelena va parlar d'un "fons onomàstic" compartit. Joaquín Gorrochategui rebutja la majoria d'aquests exemples com a prova de parentiu i només n'aprova beleś/BELEX. Alguns elements són comuns en una llengua però rars en l'altra, alguns apareixen en la posició incorrecta, i alguns que no tenen una coincidència en basc poden ser simplement noms ibèrics manllevats per parlants d'aquità.
Controvèrsia Segons Mikel Martínez Areta, les inscripcions ibèriques potencialment vinculades al basc són extremadament limitades i qüestionables. Algunes de les similituds es podrien explicar per manlleus o influència geogràfica. A més, no és clar si l'ibèric era una llengua unificada a tota la península Ibèrica oriental o restringida a una àrea limitada (potser la dels contestans). A les regions més properes a la zona bascoparlant, les inscripcions ibèriques podrien indicar simplement que la llengua s'emprava com a lingua franca, tal com va proposar Javier de Hoz.
En els topònims, l'argument més citat ha estat la sèrie ibèrica en ili- (com a Iliberris), que apareix en terres basques i aquitanes (Elimberris, Auch) i s'equiparava amb el basc iri ('ciutat'). La coincidència no és senzilla: en les inscripcions ibèriques la paraula apareix com a iltiŕ, la dental del qual no correspon regularment a liri basc. Això va portar Javier de Hoz a considerar il- només com a element d'un compost, i la semblança com a una paraula cultural compartida en comptes d'una prova de relació genètica.
Relació amb altres llengües S'han fet diversos intents de vincular el basc a altres llengües o famílies lingüístiques, com ara la indoeuropea, la minoica, el picte o la caucàsica. Cap d'aquestes teories ha pogut proporcionar dades convincents i la majoria dels lingüistes convencionals les rebutgen.
miniatura|Alguns estudiosos associen l'expansió de l'agricultura a Europa (6700-4000 aC) a la difusió de certes llengües paleoeuropees.