El setge de Constantinoble del 626, conegut també com a setge àvaro-persa de Constantinoble, fou l'intent del kaganat àvar i de l'Imperi Sassànida, amb contingents eslaus, búlgars i gèpides, de conquerir la capital de l'Imperi Romà d'Orient. El setge pròpiament dit durà del 29 de juliol al 7 d'agost del 626, encara que una avantguarda àvara ja havia aparegut davant la ciutat un mes abans. Els sassànides, comandats per Sarbar, ocupaven la riba asiàtica del Bòsfor, mentre que l'exèrcit del gran kan atacava les muralles des de la banda europea. El control romà d'Orient de l'estret impedí, però, que els dos exèrcits reunissin les seves forces.Martin Hurbanič, The Avar Siege of Constantinople in 626: History and Legend, Cham: Palgrave Macmillan, 2019, p. 103–121. DOI: 10.1007/978-3-030-16684-7. ISBN 978-3-030-16683-0.Walter E. Kaegi, Heraclius, Emperor of Byzantium, Cambridge: Cambridge University Press, 2003, p. 124–151. ISBN 978-0-521-81459-1.

La defensa fou dirigida principalment pel patrici Bonus, amb el suport polític i religiós del patriarca Sergi I i la presència del jove coemperador Constantí III, mentre l'emperador Heracli combatia els perses a l'est. Les muralles de Constantinoble, la marina imperial i el fracàs de les embarcacions eslaves al Corn d'Or frustraren l'assalt final del 7 d'agost. La derrota obligà els àvars a retirar-se i eliminà l'amenaça immediata sobre la capital.Hurbanič, The Avar Siege of Constantinople in 626, p. 203–222.

El fracàs del setge no acabà per si sol la Guerra romano-sassànida del 602-628, però tingué una importància estratègica considerable: preservà el centre polític i logístic de l'imperi i permeté a Heracli continuar la seva campanya ofensiva, culminada amb la victòria de Nínive el 627 i la crisi interna sassànida de l'any següent. La victòria també adquirí una forta dimensió religiosa. Les fonts romanes d'Orient l'atribuïren a la protecció de la Mare de Déu, i la memòria del setge contribuí a consolidar la imatge de Constantinoble com una ciutat protegida divinament. La relació exacta entre els fets del 626 i la composició o l'ús litúrgic de l'Acatist, tanmateix, continua sent objecte de debat historiogràfic.Hurbanič, The Avar Siege of Constantinople in 626, p. 223–245.Hurbanič, The Avar Siege of Constantinople in 626, p. 247–338.

Fonts i problemes d'interpretació El setge és un episodi relativament ben documentat per al , però les fonts conservades no ofereixen una narració neutral ni completament coincident. El relat cronològic més detallat és el del Chronicon Paschale, una crònica redactada a Constantinoble per un autor contemporani o molt proper als esdeveniments. La seva exposició s'interromp en un punt crític de l'assalt final perquè el manuscrit principal presenta una llacuna, fet que obliga a completar la reconstrucció amb altres testimonis.Michael Whitby i Mary Whitby (trad. i comentari), Chronicon Paschale 284–628 AD, Liverpool: Liverpool University Press, 1989, p. 169–181. ISBN 978-0-85323-096-0.Michael Whitby, «Theodore Syncellus and the 626 Siege of Constantinople», Electrum, vol. 29, 2022, p. 285–300. DOI: 10.4467/20800909EL.22.019.15789.

També són contemporanis el poema Bellum Avaricum de Jordi de Pisídia i una homilia atribuïda habitualment a Teodor Sincel·le, clergue vinculat a Santa Sofia. Tots dos textos celebren la salvació de la ciutat i interpreten la victòria dins un marc providencial. Són testimonis essencials per conèixer la percepció dels habitants, els protagonistes de la defensa i alguns episodis militars, però el seu caràcter encomiàstic i teològic exigeix una lectura crítica. La Història armènia atribuïda a Sebeos aporta una perspectiva externa sobre la guerra romano-sassànida i sobre les operacions perses.Hurbanič, The Avar Siege of Constantinople in 626, p. 7–79.

Les narracions de Nicèfor I de Constantinoble i Teòfanes el Confessor, redactades als segles  i , conserven informació que pot procedir de tradicions anteriors, però també introdueixen episodis difícils de conciliar amb els testimonis contemporanis. Entre aquests hi ha la descripció d'un estratagema de senyals que hauria atret les embarcacions eslaves a una emboscada. La historiografia moderna no descarta necessàriament l'episodi, però en distingeix el nucli plausible de les elaboracions literàries posteriors.Hurbanič, The Avar Siege of Constantinople in 626, p. 55–79 i 203–222.

Les xifres d'efectius són especialment insegures. Jordi de Pisídia parla d'uns 80.000 atacants, mentre altres passatges de la tradició ofereixen nombres diferents; aquestes quantitats poden expressar la magnitud percebuda de l'amenaça més que no pas un recompte administratiu. Tampoc no és possible fixar amb precisió la guarnició. Les estimacions modernes inclouen tropes regulars, guàrdies palatines, mariners i civils mobilitzats, però depenen d'inferències sobre unitats que les fonts no enumeren de manera completa. Per aquest motiu, les xifres s'han de considerar aproximacions i no dades establertes.Hurbanič, The Avar Siege of Constantinople in 626, p. 123–179.

Antecedents La guerra romano-sassànida El 602, Focas enderrocà i feu executar l'emperador Maurici. El rei sassànida Cosroes II, que havia recuperat el tron persa amb l'ajut de Maurici el 591, presentà la seva mort com a justificació per intervenir contra l'Imperi Romà d'Orient. La guerra començà en un moment de desorganització política romana i, durant la dècada següent, els exèrcits perses ocuparen bona part de Mesopotàmia, Armènia, Síria i Palestina. La conquesta de Jerusalem el 614 i la posterior ocupació d'Egipte privaren Constantinoble de territoris, ingressos i recursos essencials.Hurbanič, The Avar Siege of Constantinople in 626, p. 81–121.

Heracli, arribat al poder el 610, no pogué revertir immediatament la situació. Després de reorganitzar els recursos disponibles i negociar temporalment amb els àvars, el 622 inicià una sèrie de campanyes personals a Anatòlia, Armènia i el Caucas. Aquestes operacions traslladaren progressivament la iniciativa al territori persa, però deixaren la capital exposada a un atac coordinat des dels Balcans i des de la riba asiàtica del Bòsfor.

El 626, Cosroes II disposà una ofensiva destinada a neutralitzar Heracli i a amenaçar el centre de govern romà. Un exèrcit persa comandat per Shahin operà contra les forces enviades pel germà de l'emperador, Teodor, mentre Sarbar avançà fins a Calcedònia, davant de Constantinoble. Heracli continuà la seva campanya a l'est i confià la defensa de la capital als responsables que hi havia deixat.

Relacions amb els àvars Des de la seva instal·lació a la conca dels Carpats al segle VI, el kaganat àvar s'havia convertit en la principal potència de les fronteres danubianes de l'imperi. La relació alternà subsidis, tractats, incursions i guerres. Els àvars exercien autoritat sobre una coalició heterogènia i podien mobilitzar grups eslaus, búlgars i gèpides, encara que el grau de dependència i la funció militar de cada contingent variaven.Walter Pohl, The Avars: A Steppe Empire in Central Europe, 567–822, Ithaca i Londres: Cornell University Press, 2018. ISBN 978-0-8014-4210-0.

Heracli havia pactat amb el gran kan abans de reprendre l'ofensiva contra Pèrsia, però les tensions no desaparegueren. Les fonts romanes atribueixen al sobirà àvar un intent de capturar l'emperador durant una trobada a Heraclea el 623, episodi que agreujà l'hostilitat entre les dues parts. Cap al 626, els interessos àvars i sassànides coincidien: els primers podien obtenir botí, tributs i prestigi amb la presa de la capital, mentre els segons cercaven obligar Heracli a abandonar la seva ofensiva.

No es coneixen amb detall les negociacions que conduïren a l'operació conjunta. La presència simultània de Sarbar a Calcedònia i del gran kan a la Tràcia oriental mostra, però, que existí coordinació estratègica. Aquesta coordinació no equivalia a un comandament unificat: els dos exèrcits estaven separats pel Bòsfor, utilitzaven mitjans militars diferents i depenien de comunicacions vulnerables.

Forces i defenses L'exèrcit assetjador El nucli de les forces europees era l'exèrcit del gran kan. La cavalleria àvara constituïa l'element de més prestigi, però davant d'una gran fortalesa calien nombrosos combatents a peu, constructors, servidors i especialistes. Les fonts esmenten contingents eslaus, búlgars i gèpides i descriuen la construcció de màquines de setge, torres i coberts de protecció. Els eslaus tingueren una funció particular en les operacions navals gràcies a les seves embarcacions monòxiles, canoes o barques fetes habitualment a partir d'un sol tronc.

L'exèrcit sassànida de Sarbar havia demostrat una capacitat considerable en la conquesta de ciutats fortificades, però restà a la riba asiàtica. No disposava d'una flota capaç de disputar el control del Bòsfor a la marina romana d'Orient ni podia traslladar les seves grans màquines de setge a Europa. La seva participació directa depenia, doncs, que embarcacions lleugeres transportessin soldats perses o que els àvars obrissin una via segura fins a la ciutat.

L'heterogeneïtat de la coalició no implica que fos improvisada o militarment feble. Els àvars havien participat en nombrosos setges balcànics i podien adaptar tècniques apreses dels romans o d'altres adversaris. Tanmateix, Constantinoble superava en dimensions, fortificacions i defenses marítimes les places que havien atacat anteriorment.

Constantinoble i la guarnició miniatura|310px|Mapa de Constantinoble i el seu entorn en època romana d'Orient. La posició de Calcedònia, a la riba asiàtica, mostra la separació entre l'exèrcit sassànida i les forces àvares desplegades a Europa.

La principal defensa terrestre eren les muralles teodosianes, un sistema de fossat, mur exterior i mur interior que protegia l'accés occidental. Al nord, el sector de Blanquerna presentava una configuració més complexa i en alguns punts menys regular, mentre que les muralles marítimes vorejaven el Corn d'Or, el Bòsfor i la mar de Màrmara. El terreny, els cursos d'aigua i les diferents fases de construcció condicionaven els punts d'atac disponibles.Hurbanič, The Avar Siege of Constantinople in 626, p. 151–179.

El domini naval romà era tan important com les fortificacions. Vaixells de guerra patrullaven el Bòsfor i el Corn d'Or, impedien el pas massiu de perses i podien atacar les monòxiles, molt més fràgils en combat o en aigües obertes. La geografia convertí l'estret en una barrera interior que dividia els assetjadors en lloc d'envoltar completament la ciutat.

Bonus exercia el comandament militar i coordinava la guarnició, la reparació de les defenses, les sortides i la flota. El patriarca Sergi actuava com a figura d'autoritat civil i religiosa, i Constantí III personificava la continuïtat dinàstica en absència d'Heracli. Abans del setge es reuniren provisions i es reforçaren els punts vulnerables. També es mobilitzaren mariners i habitants, però no és possible determinar quants civils participaren directament en el combat.

La capital havia patit tensions d'abastament. El 14 i 15 de maig del 626 hi hagué disturbis relacionats amb l'augment del preu del pa i amb una proposta de modificar les racions d'alguns cossos palatins. L'episodi mostra la pressió financera i logística de la guerra, però no prova que Constantinoble es trobés sense provisions quan començà l'assalt.

Desenvolupament del setge Aproximació i desplegament Una avantguarda àvara aparegué a les proximitats de Constantinoble el 29 de juny. Durant les setmanes següents, les forces atacants saquejaren o destruïren edificis i instal·lacions dels suburbis i prepararen materials. Algunes fonts associen aquesta fase amb danys a l'aqüeducte de Valent, encara que no tots els detalls topogràfics poden establir-se amb certesa.Hurbanič, The Avar Siege of Constantinople in 626, p. 181–201.