Madamato és un terme jurídic italià, conegut també com Madamisme o concubinatge colonial, usat inicialment a Eritrea i després en altres colònies, per designar la relació temporal (more uxorio) entre un ciutadà italià (preferentment militars, però també funcionaris o altres) i una dona (normalment una nena) nativa dels territoris colonitzats, que rebia el nom de Madama. miniatura|Indro Montanelli va ser probablement l'italià més famós que va contraure un matrimoni madamato: aquí està retratat als vint-i-set anys el 1936, l'any del seu matrimoni amb Destà, de dotze anys.
Història La revisió del colonialisme en clau de gènere, ha tret a la llum situacions que havien quedat al marge de la història, tot i que, en algunes cultures, encara són pràctiques legals i tolerades, com el matrimoni infantil, el matrimoni forçat i el matrimoni temporal. Les declaracions que el 2001 va tornar a fer el reconegut periodista Indro Montanelli, sense ésser en absolut conscient de la gravetat dels fets, van despertar les consciències i les polèmiques sobre aquest tipus d'esclavatge sexual.
Durant els primers anys de la presència italiana a l'Àfrica oriental, el fenomen del Madamato va ser justificat com a un fet propi de la tradició local, el Dämòz «Matrimoni temporal per mercadeig», que vinculava els contraents a una reciprocitat d'obligacions i exigia que l'home es fes responsable de la prole, si en tenien, fins i tot després de la dissolució del contracte. Sovint, però, els italians entenien el Madamato com el lliure accés a prestacions sexuals i domèstiques, sense prendre gaire en consideració els deures. El cas, a posteriori, més conegut és el del periodista Indro Montanelli que, amb vint-i-sis anys, a Asmara, mentre participava com a combatent voluntari en la Segona Guerra Italoetíop, va establir una relació de Madamato amb una nena eritrea de dotze anys, anomenada Fàtima Destà, que va comprar al seu pare i que el va seguir en tots els desplaçaments, fins que, en caure ferit i ser repatriat, la va cedir al seu sotsintendent.
Aquest tipus de convivència va ser considerada per Ferdinando Martini, primer governador civil d'Eritrea, un engany i un abús contra les dones locals. Malgrat això, va esdevenir una pràctica àmpliament difosa i tolerada, per compensar la llunyania de les esposes italianes i per frenar les malalties de transmissió sexual que delmaven la tropa que freqüentava la prostitució. El concubinatge colonial va comportar, més tard, l'abandonament de gran nombre de fills mestissos, la majoria dels quals va acabar en orfenats religiosos; No obstant, també hi va haver militars, la majoria solters, que van reconèixer llurs fills.
Després de la invasió de Líbia, el fenomen es va estendre en aquella zona, fins que, el maig de 1932, Rodolfo Graziani va emetre una circular des de Bengasi i va fer repatriar quatre oficials. Aquell document va qualificar aquest tipus de concubinatge, mabruchismo (en italià), «com una de les plagues que afectaven les colònies i que s'havia absolutament d'erradicar» perquè «deixant a part qualsevol consideració política (la societat indígena no havia entregat mai de grat les seves dones) la simple qüestió moral i disciplinària, ja era un motiu suficient per condemnar-lo i deplorar-lo».
El Madamato va ser prohibit oficialment el 19 d'abril de 1937 per un Reial decret i castigat amb penes entre un i cinc anys de presó. L'Estat, però, va voler pal·liar el problema instal·lant bordells, estrictament controlats, inicialment amb prostitutes italianes, però a causa de la mala imatge que donava de les compatriotes, es va optar per dones franceses o d'altres nacionalitats. El 1938 es van promulgar les lleis racials i el governador de Harar (Etiòpia) Guglielmo Nasi, va enviar a tots els funcionaris de les colònies el seu famós al·legat «Aut Imperium Aut Voluptas!» (O poder o plaer!).
Tot i que hi va haver centenars de casos de madamisme, el pas dels anys i la mort de la majoria dels protagonistes van condemnar a l'oblit aquelles pràctiques. Indro Montanelli en va parlar diverses vegades, durant tota la seva vida, sense mostrar cap tipus de penediment, defensant que només havia seguit la tradició local. La sensibilització creixent de la societat davant dels abusos de poder i la pederàstia va encendre el debat i el 2020 hi va haver peticions formals de retirada de premis, honors i l'estàtua de Montanelli, als jardins que porten el seu nom, a Milà, malgrat que les autoritats sempre s'hi han negat i han fet obres de millora, conservació i reparació dels danys causats pel vandalisme.
Referències
Bibliografia I.Taddia. La memoria dell'Impero. Lacaita, 1998 L.Goglia. Il colonialismo italiano da Adua all'Impero. Laterza, 1993 Simonetta Agnello Hornby. Caffè amaro. Feltrinelli, 2016 Francesca Melandri. Sangue giusto. Rizzoli, 2017
Categoria:Colonialisme Categoria:Història d'Etiòpia Categoria:Feixisme italià Categoria:Concubines Categoria:Racisme