La Symphonie concertante per a orquestra i piano, op. 82, és una obra de Florent Schmitt composta entre 1931 i 1932 per encàrrec de Serge Koussevitzky amb motiu del cinquantè aniversari de l'Orquestra Simfònica de Boston. Escrita per a una gran orquestra amb piano, consta de tres moviments i combina l'estructura i el desenvolupament d'una simfonia amb una part pianística d'una gran dificultat tècnica.

Malgrat el protagonisme del piano, Schmitt no va concebre l'obra com un concert per a piano convencional. El títol complet, Symphonie concertante pour orchestre et piano, situa l'orquestra abans que el solista i reflecteix la relació equilibrada entre tots dos: el piano actua com una veu integrada dins la complexa textura orquestral, més que no pas com un instrument que s'hi enfronta.

Composició i estrena Kussevitski va encarregar l'obra a Schmitt dins del programa de composicions destinades a commemorar el cinquantè aniversari de l'Orquestra Simfònica de Boston. El compositor va treballar-hi principalment entre 1931 i 1932 i va preparar ell mateix la part de piano. La partitura orquestral i una reducció per a dos pianos van ser publicades aquell mateix any per l'editorial Durand.

L'estrena va tenir lloc el 25 de novembre de 1932 al Symphony Hall de Boston, interpretada per l'Orquestra Simfònica de Boston sota la direcció de Kussevitski, amb el mateix Schmitt al piano. La participació en l'estrena va motivar l'únic viatge del compositor als Estats Units, durant el qual també va oferir concerts en diverses ciutats nord-americanes.

La modernitat, la dissonància i la complexitat rítmica de la partitura van sorprendre una part del públic i de la crítica de Boston. El moviment lent va obtenir una recepció més favorable, mentre que els moviments extrems van ser percebuts com a particularment violents i exigents. La primera interpretació a França va tenir lloc el 29 de juny de 1933 al Théâtre des Champs-Élysées de París, sota la direcció d'Albert Wolff, novament amb Schmitt com a pianista.

Estil musical La Symphonie concertante representa una evolució respecte de l'estil més sensual i impressionista d'obres anteriors de Schmitt, com La tragèdia de Salomé. La partitura conserva la riquesa tímbrica i la densitat contrapuntística característiques del compositor, però adopta un llenguatge més abrupte, dissonant i rítmicament complex.

La relació entre el piano i l'orquestra és canviant. En alguns passatges, el piano assumeix una funció solista amb acords massius, figuracions ràpides i passatges virtuosístics; en d'altres, queda incorporat a l'orquestra com un element tímbric o rítmic. La dificultat no es concentra únicament en la part pianística, sinó que s'estén a totes les seccions de l'orquestra.

Estructura L'obra consta de tres moviments:

Assez animé

Lent

Animé

Una interpretació completa té una durada aproximada d'entre 35 i 40 minuts.

Assez animé El primer moviment comença amb un fort impacte orquestral, immediatament seguit per una pulsació ternària del piano. El primer grup temàtic combina unes síncopes cromàtiques amenaçadores als instruments greus amb una figura ascendent i impetuosa que passa repetidament del piano a l'orquestra.

Després d'un breu episodi de caràcter lleuger, reapareix el moviment motor inicial, ara distribuït entre les trompes, les fustes i les trompetes. La figura principal es transforma en una variant més expressiva, compartida pel piano i els violins, mentre els metalls greus mantenen les síncopes cromàtiques.

El segon tema principal és més ampli i líric. El piano el presenta sobre les harmonies de les cordes amb sordina, i la melodia reapareix diverses vegades al llarg del moviment. El desenvolupament combina les idees inicials, el breu motiu de scherzo i el tema líric mitjançant superposicions, canvis d'orquestració i episodis contrapuntístics.

La reexposició transforma novament els materials i amplia considerablement el segon tema, interpretat pel violí i el violoncel solistes. Una acumulació gradual condueix a una fanfara en do major que tanca un moviment basat en el contrast entre la força rítmica i l'expansió melòdica.

Lent El segon moviment s'inicia en una atmosfera inquietant, creada per les notes suspeses del piano, els trèmolos dels violins i una percussió lleugera. Uns grups dissonants de les cordes condueixen a una melodia planyívola de l'oboè, acompanyada per una campana antiga.

El piano introdueix després un episodi de llenguatge més lliure i cromàtic, al qual responen les cordes. La intensitat creix fins a un primer clímax, seguit d'una recuperació abreujada de l'ambient misteriós inicial.

La secció central està dominada per una frase semblant a un coral, presentada primer per les trompes i ampliada successivament per les trompetes, les cordes, el piano i el conjunt de l'orquestra. Aquesta acumulació culmina en un passatge de gran violència, amb un ritme insistent del piano, el xilòfon i la percussió sota les intervencions dels metalls i les fustes.

Després del clímax, la tensió disminueix. Reapareixen la melodia de l'oboè i els materials cromàtics anteriors, i el moviment conclou en una textura transparent formada pel piano, l'arpa i la celesta.

Animé El moviment final és un extens scherzo orquestral de gran virtuosisme. La seva estructura es basa principalment en dues idees: una frase ràpida que es transforma en una dansa pesant i una marxa de caràcter paròdic, acompanyada de fanfares.

La primera secció utilitza una mètrica irregular de vuit corxeres agrupades en 3+2+3. Els motius passen ràpidament d'un instrument a un altre, de vegades durant un sol compàs, i creen una textura de gran dificultat rítmica. La percussió reforça progressivament el moviment fins a convertir el material inicial en una dansa violenta.

Unes intervencions de les trompetes introdueixen la marxa, que comença als contrabaixos en pizzicato i creix fins a una culminació marcial de tota l'orquestra. A la segona meitat del moviment reapareixen els principals materials, però amb noves combinacions instrumentals: el tema de scherzo adopta una forma fugada i les fanfares són assumides pel piano.

Una breu síntesi dels principals motius condueix als compassos finals, caracteritzats per l'acceleració, la densitat orquestral i el diàleg intens entre el piano i l'orquestra.

Referències

Categoria:Concerts per a piano de la dècada del 1930 Categoria:Composicions musicals del 1932 Categoria:Obres de Florent Schmitt