La Simfonia núm. 1 en do major és una obra orquestral de Mili Balàkirev, iniciada entre 1864 i 1866 i completada entre 1893 i 1897, després d’una interrupció de gairebé trenta anys. Consta de quatre moviments i té una durada aproximada de quaranta minuts. L’obra combina les formes de la tradició simfònica europea amb melodies, ritmes i procediments associats a la música popular russa, d’acord amb els ideals nacionalistes que Balàkirev va impulsar entre els compositors del Grup dels Cinc.

Composició Balàkirev va començar a esbossar la simfonia el maig de 1864 i va emprendre la composició del primer moviment durant l’agost d’aquell mateix any. En una carta adreçada a César Cui, explicava que el moviment inicial contenia un element rus de caràcter religiós que considerava nou dins la música simfònica.

Quan va abandonar temporalment l’obra el 1866, havia completat aproximadament un terç del primer moviment i havia preparat esbossos de l’Scherzo i del moviment final. També havia improvisat al piano diversos passatges davant dels membres del seu cercle musical, però encara no n’havia fixat definitivament la forma orquestral.

Balàkirev va reprendre la simfonia al començament de la dècada del 1890. Va revisar profundament el material antic i va completar la partitura el desembre de 1897. Tot i el llarg interval entre les dues etapes de composició, l’obra presenta una notable unitat estilística i temàtica.

La simfonia està dedicada a Terti Filíppov, funcionari, escriptor i defensor de la música religiosa russa. Serguei Liàpunov, deixeble i col·laborador de Balàkirev, en va preparar una versió per a piano a quatre mans, publicada el 1899. La partitura orquestral i les parts instrumentals van aparèixer el 1900 a l’editorial Zimmermann de Leipzig.

Estrena La simfonia es va estrenar el 23 d’abril de 1898 a Sant Petersburg, en un concert de l’Escola Lliure de Música dirigit pel mateix Balàkirev. Aquesta interpretació va ser una de les darreres aparicions públiques del compositor com a director d’orquestra.

Abans de l’estrena pública, Balàkirev i Liàpunov havien interpretat la simfonia al piano davant d’un grup d’amics i músics, entre els quals hi havia Nikolai Rimski-Kórsakov, Aleksandr Glazunov i Anatoli Liàdov.

Estructura La simfonia consta de quatre moviments:

Largo – Allegro vivo

Scherzo: Vivo – Poco meno mosso – Tempo I

Andante

Finale: Allegro moderato

Largo – Allegro vivo El primer moviment comença amb una introducció lenta i solemne. El seu tema principal, presentat inicialment pels instruments greus, té un caràcter semblant al d’un cant religiós rus i proporciona el nucli motívic de bona part del moviment.

L’Allegro vivo adopta una forma pròxima a la forma sonata. El primer tema és enèrgic i rítmic, mentre que el segon presenta un caràcter més líric i cantable. Balàkirev transforma constantment els motius mitjançant canvis d’orquestració, imitacions contrapuntístiques i modificacions rítmiques.

Durant el desenvolupament, el tema de la introducció lenta reapareix integrat dins la textura ràpida. Aquesta reutilització contribueix a unificar el moviment, que culmina en una extensa recapitulació i una coda afirmativa en do major.

Scherzo: Vivo – Poco meno mosso – Tempo I El segon moviment és un scherzo ràpid i lleuger, caracteritzat per figuracions àgils de les cordes i dels instruments de vent. Els accents irregulars i els canvis sobtats de dinàmica li donen un caràcter inquiet i juganer.

La secció central, Poco meno mosso, presenta una melodia més tranquil·la i cantable, acompanyada per una textura transparent. Aquest episodi exerceix la funció tradicional del trio abans del retorn abreujat del material inicial.

L’orquestració utilitza combinacions canviants de fustes i cordes que recorden la lleugeresa dels scherzi de Felix Mendelssohn, però incorpora girs melòdics i rítmics de caràcter rus.

Andante El tercer moviment és el centre líric de la simfonia. Comença amb una melodia àmplia i expressiva, presentada sobre un acompanyament ondulant de les cordes. El tema passa progressivament per diversos instruments solistes i adquireix noves ornamentacions i colors.

La secció central augmenta gradualment de tensió i introdueix harmonies més cromàtiques. Els principals motius se superposen en una textura cada vegada més densa fins a arribar a una extensa culminació orquestral.

Després del clímax, la música recupera el caràcter contemplatiu inicial. El moviment conclou suaument, amb una reducció progressiva de la textura i de la intensitat.

Finale: Allegro moderato El moviment final es basa principalment en melodies populars russes. El primer tema té un caràcter viu i dansaire, mentre que una segona melodia, presentada pel clarinet, havia estat escoltada per Balàkirev durant un viatge en tren a Finlàndia, interpretada per un captaire cec que s’acompanyava amb una arpa.

Una tercera idea, introduïda pels violoncels, prové de la cançó popular russa «Hi ha un arbre damunt d’un turó». Balàkirev combina i transforma aquests materials mitjançant variacions rítmiques, episodis contrapuntístics i contrastos d’orquestració.

El moviment no tracta les melodies populars com a simples citacions, sinó com a materials aptes per al desenvolupament simfònic. En la secció final reapareixen també motius dels moviments anteriors, fet que reforça la unitat cíclica de l’obra. Una coda brillant i enèrgica condueix la simfonia a una conclusió triomfal en do major.

Estil musical La simfonia reflecteix la voluntat de Balàkirev de crear una música simfònica específicament russa sense abandonar les grans formes de la tradició europea. La construcció dels moviments mostra la influència de Ludwig van Beethoven, Robert Schumann i Hector Berlioz, mentre que el material melòdic, els ritmes irregulars i determinats colors orquestrals deriven de la música popular i religiosa russa.

L’ús de melodies populars és especialment evident en el moviment final, però el caràcter nacional també apareix en els modes, les cadències, els pedals harmònics i la tendència a repetir i variar breus motius. L’orquestració alterna grans acumulacions sonores amb passatges de textura cambrística en què destaquen les fustes solistes.

Referències

Balakirev 01 Categoria:Composicions musicals del 1897 Categoria:Composicions en do major