miniatura|Element de finestra de trisquela gòtica En teologia cristiana, pericoresi (del ) és la relació entre les tres persones del Déu trinitari (Pare, Fill i Esperit Sant). El terme va ser utilitzat per primera vegada teològicament pels Pares de l'Església. Com a substantiu, la paraula apareix per primera vegada als escrits de Màxim Confessor (m. 662), però el verb relacionat perichoreo es troba anteriorment a l'obra de Gregori de Nazianz (m. 389/90). Gregori va utilitzar la paraula per descriure la relació entre la naturalesa divina i humana de Crist, igual que Joan de Damasc (m. 749), que també la va estendre a la "interpenetració" de les tres persones de la Trinitat, i es va convertir en un terme tècnic per a aquesta última.Cross, F.L.; Livingstone, E.A., eds. (1974). "Circumincession". The Oxford Dictionary of the Christian Church (2nd ed.). Oxford: Oxford University Press.Ott, Ludwig, , Barcelona: Herder (1969) p. 131 «Circumincessió» és un terme derivat del llatí per al mateix concepte. Tanmateix, la idea ja era present en el cristianisme llatí fins i tot abans dels pares orientals; això ho fa explícit el De Trinitate de Sant Hilari. Agustí també escriu al seu De Trinitate (Sobre la Trinitat):
Però en aquella Trinitat suprema un és tant com els tres junts, ni dos són res més que un. I són infinits en si mateixos. Així doncs, cadascun és en cadascun, i tot en cadascun, i cadascun en tot, i tot en tot, i tots són un.
El terme ha estat utilitzat recentment per escriptors contemporanis com Jürgen Moltmann, Miroslav Volf, John Zizioulas, Richard Rohr i altres. Els autors moderns amplien l'ús original com a analogia per abastar altres relacions interpersonals. El terme "co(-)inherència" s'utilitza de vegades com a sinònim.
Referències
Categoria:Teologia cristiana