CF Martin & Company, sovint anomenada Martin, és un fabricant de guitarres estatunidenc fundat el 1833 per Christian Frederick Martin. Fundada a la ciutat de Nova York, es va traslladar a Nazareth, Pennsilvània, on ha romàs des de 1839. És molt respectada per les seves guitarres acústiques i també fabrica ukeleles; històricament, l'empresa també ha fabricat mandolines, tiples, guitarres elèctriques i baixos elèctrics.
La fàbrica original de l'empresa a North Street, a Nazareth, va ser afegida al Registre Nacional de Llocs Històrics el 2018. L'actual seu de Martin, al carrer Sycamore, inclou el Museu de la Guitarra Martin, que exhibeix més de 170 guitarres fabricades per l'empresa al llarg de la seva història, i els visitants poden visitar la fàbrica.
L'empresa també fabrica instruments i cordes a Navojoa, Mèxic. Produeix aproximadament 193 guitarres al dia. Les guitarres Martin han estat utilitzades per alguns dels guitarristes més destacats del món, com ara Johnny Cash, Elvis Presley, Bob Dylan, Hank Williams, Neil Young, John Lennon, Willie Nelson, el Kingston Trio, Kurt Cobain, Eric Clapton i John Mayer."Artists Who Play Martin Guitars", Guitar Guitar, July 2, 2024
Història miniatura|Primer reforç en X en guitarra de mida 1 de Martin & Schatz, fabricat per CF Martin & Company el juliol de 1842
Fundació Christian Frederick Martin va néixer el 1796 a Markneukirchen, Saxònia, un centre històric de fabricació d'instruments musicals. Provenia d'una llarga nissaga d'ebenistes i fusters; el seu pare, Johann Georg Martin, també construïa guitarres. Als quinze anys, CF Martin era aprenent de Johann Georg Stauffer, un conegut fabricant de guitarres de Viena. En Martin va tornar a la seva ciutat natal després de completar la formació i va obrir el seu propi taller de fabricació de guitarres.
A principis del segle XIX, els artesans europeus encara operaven sota el sistema de gremis. La guitarra era un instrument relativament nou, i la majoria de fabricants de guitarres eren membres del Gremi d'Ebenistes, però el Gremi de Fabricants de Violins reclamava els drets exclusius per fabricar instruments musicals. El 1806 i en dues ocasions posteriors, el Gremi de Fabricants de Lutins va presentar recursos per impedir que els fabricants d'ebenis produïssin guitarres. Johann Martin és esmentat en una presentació supervivent del 1832. Tot i que els ebenistes van defensar amb èxit el seu dret a construir guitarres, CF Martin creia que el sistema de gremis era massa restrictiu i es va traslladar a la ciutat de Nova York el 1833. Cinc anys més tard, va traslladar l'empresa a Nazareth, Pennsilvània, on ha romàs des de llavors.
A partir de la dècada de 1860, l'apuntalament dels ventiladors es va convertir en l'estàndard a Europa. Martin i altres constructors americans, incloent-hi Washburn, van continuar utilitzant reforços en X.Gura, Philip, F. C. F. Martin and His Guitars Mentre que alguns consideren que les guitarres amb reforç en X tenen un so menys delicat quan s'encorden amb cordes de budell, aquest mètode d'enfortiment va ajudar a preparar la guitarra americana per a les cordes d'acer, que van sorgir al primer quart del segle XX. De la seva herència en l'ebenisteria, Martin va transmetre la unió de cua d'oreneta per connectar el mànec de la guitarra al seu cos. Alguns creuen que aquesta nova tècnica va contribuir a la propagació de la ressonància des del mànec de la guitarra fins al cos. El 1921, Martin havia centrat la producció en guitarres de cordes d'acer en resposta a la demanda popular d'instruments més sorollosos.
La reputació i la producció de l'empresa van continuar creixent. Les incursions en la fabricació de mandolines a finals de la dècada de 1890 i la fabricació d'ukeleles a la dècada de 1920 van contribuir enormement a la seva expansió.
Segle XX El 1928, l'empresa fabricava més de 5.000 instruments a l'any. L'ukelele va ser el responsable de mantenir l'empresa rendible a la dècada del 1920. L'empresa va seguir sent familiar i va emprar un nombre relativament petit d'artesans altament qualificats que treballaven principalment a mà. A principis dels anys seixanta, les guitarres Martin van arribar a tenir un retard de fins a tres anys a causa de la capacitat de producció limitada. El 1964, Martin va obrir una nova planta que encara és la principal instal·lació de producció de Martin.
Una de les polítiques constants de l'empresa era no participar en acords de patrocini. Alhora, van oferir un descompte del 20% com a cortesia als músics professionals. També oferien personalitzar els instruments amb incrustacions de noms dels intèrprets al diapasó.
La Gran Depressió va afectar dràsticament les vendes de Martin. L'empresa va idear dues innovacions per ajudar a recuperar el negoci. Una d'aquestes era unir el mànec al cos al trast 14, cosa que permetia un accés més fàcil a les notes més altes. La majoria de guitarres de l'època tenien els mànecs units al 12è trast. Martin pretenia que això atragués els intèrprets de banjo de plectre interessats en passar-se a la guitarra. Això va ser en resposta a les peticions de guitarristes tenors, inclòs Al Esposito, el gerent de la botiga Carl Fischer a la ciutat de Nova York. Els tenors "Carl Fischer Model" aviat van ser rebatejats com a 0-18T. Martin va modificar la forma del cos de la seva guitarra de mida 0 per adaptar-se a la unió del mànec al trast 14.
Durant aquest temps, Perry Bechtel, un conegut banjoista i professor de guitarra de Cable Piano a Atlanta, va demanar a Martin que construís una guitarra amb una unió de cos amb mànec de 15 trasts. D'acord amb la petició de Bechtel, Martin va modificar la forma del seu instrument de mida 000 de 12 trasts, rebaixant la cintura i donant a la part superior unes corbes més agudes per fer que l'articulació del mànec caigués al trast 14 en lloc del 12. Les guitarres de catorze trasts van ser dissenyades per tocar amb una pua i substituir els banjos a les orquestres de jazz. Així, Martin va anomenar la seva primera guitarra de 14 trasts i forma 000 Orchestra Model (OM). Martin va aplicar aquest terme a tots els instruments de 14 trasts dels seus catàlegs a mitjans i finals de la dècada de 1930.
Els Martin OM originals d'aproximadament 1929 a 1931 són extremadament rars i es venen a preus elevats. Molts guitarristes creuen que l'OM —una combinació de la forma modificada del cos 000 de 14 trasts de Martin, el mànec d'escala llarga (25,4"), el capçal sòlid, l'amplada de la femella d'1-3/4", la profunditat màxima de 4-1/8" al tassó final i l'extensió de les cordes de 2-3/8" al pont— ofereix la combinació de característiques més versàtil disponible en una guitarra acústica de cordes d'acer. Molts fabricants de guitarres contemporanis dissenyen instruments seguint el patró OM.
El canvi en la forma del cos i el mànec més llarg es van fer tan populars que Martin va fer que el mànec de 14 trasts fos estàndard a gairebé totes les seves guitarres, i la resta de la indústria de la guitarra aviat va seguir-lo. Les guitarres clàssiques, que evolucionaven pel seu compte principalment entre els constructors europeus, van conservar el disseny del mànec de 12 trasts. miniatura|Mandolines de CF Martin & Company
Dreadnought La segona gran innovació de Martin en el període 1915–1930 va ser el dreadnought. Originalment ideada el 1916 en col·laboració amb un important minorista, Oliver Ditson Co., l'estil de cos dreadnought era més gran i profund que la de la majoria de guitarres. Martin va manllevar el nom del cuirassat britànic per a la seva nova guitarra gran. El major volum i els greus més forts produïts per aquesta expansió de mida tenien com a objectiu fer que la guitarra fos més útil com a instrument d'acompanyament per a cantants. Els models inicials produïts per a Ditson tenien suport de ventilador i els instruments van tenir mala acollida.
El 1931, Martin va reintroduir la dreadnought amb reforços en X i dos anys més tard li va donar una forma de cos modificada per adaptar-la a un mànec de 14 trasts, i ràpidament es va convertir en la seva guitarra més venuda. La mida i la forma de "dreadnought" es van convertir posteriorment en una de les formes estàndard de les guitarres acústiques.
Archtop Martin també va desenvolupar una línia de sofàs archtop durant la dècada de 1930. El seu disseny diferia del de Gibson i altres archtops en diversos aspectes: el diapasó estava enganxat a la part superior, en lloc de ser una extensió flotant del mànec, i els fons i els aros eren plaques planes de palissandre premsades en un arc en lloc del més comú auró tallat i figurat. Els archtops Martin no van tenir èxit comercial i van ser retirades després de diversos anys. Malgrat això, durant la dècada del 1960, David Bromberg va convertir una Martin F-7 archtop en una guitarra de tapa plana amb resultats excepcionalment reeixits, i com a resultat, Martin ha publicat un model David Bromberg basat en aquesta conversió (que ja no es produeix). Aquesta i altres conversions de guitarres Martin de mida F van esdevenir més tard la base de les guitarres Martin de mida "M", també conegudes com a mida 0000. Els models de producció originals d'aquesta mida a la dècada de 1970 van ser l'M-36 i l'M-38. Després d'un parèntesi, l'M-36 torna a estar en producció regular.
Durant aquest temps, Martin també va continuar fent ukeleles, tiples i mandolines.
Dècada del 1960 220x220px
A finals de la dècada de 1960, Martin va fabricar guitarres elèctriques de cos buit similars a les fabricades per Gretsch. Les guitarres elèctriques de Martin no eren populars i l'empresa des de llavors només ha produït acústiques. També van restablir el famós D-45 el 1968.
Durant la dècada del 1960, molts músics, com ara Clarence White i Eric Thompson, preferien les guitarres Martin construïdes abans de la Segona Guerra Mundial a les guitarres més recents del mateix model. Les guitarres d'abans de la guerra tenien un patró de reforç intern diferent que consistia en reforços festonats (les posteriors eren cònics en lloc de festonats), amb el reforç en X desplaçat cap endavant a aproximadament una polzada del forat de so, produint una millor ressonància, i tapes fetes d'avet vermell Adirondack en lloc d'avet Sitka.
Després de 1969, els components de palissandre, incloent-hi els fons i els aros d'alguns models, es van canviar de palissandre brasiler a palissandre indi, a causa de les restriccions a la venda de palissandre brasiler. Les D-28 i D-35, que es van introduir a mitjans dels anys seixanta per aprofitar les peces de fusta més estretes mitjançant un disseny posterior de tres peces, ara són molt buscades al mercat de les guitarres vintage, i es venen per preus que oscil·len entre els 50.000 i els 60.000 dòlars. Els mateixos models de principis dels anys setanta, amb fons i aros de palissandre indi, generalment es venen per menys de 2.500 dòlars.Martin va produir guitarres elèctriques de cos buit a mitjans dels anys seixanta, la GT-70 i la GT-75. Se'n van produir uns 700 de cada. Les guitarres semblaven una barreja entre les guitarres de cos buit Gretsch i les Guild. Les guitarres tenen un so típic dels anys 60. Es van utilitzar pastilles DeArmond. Les unitats tenien afinadors Kluson i la majoria tenien un pont d'alumini mecanitzat, tot i que algunes estaven fetes amb ponts de fusta. Es van produir models amb un i dos talls. Hi havia disponibles els colors negre, vermell i bordeus. Les guitarres no van aconseguir tenir un impacte cultural o comercial significatiu.
Guitarres Stinger
De 1985 a 1996, Martin va produir una línia de guitarres i baixos elèctrics de cos sòlid sota la marca Stinger. Aquestes es van inspirar en les guitarres Fender i es van fabricar a Corea del Sud. Les guitarres es van enviar a la fàbrica de Martin, on es van inspeccionar i se'ls va donar una configuració final abans de ser enviades als distribuïdors. miniatura|Model CF Martin 000-28EC Eric Clapton