miniatura|Envàs tradicional del remei. L'Aigua del Carme és un licor i remei popular des de l'inici del segle . Elaborat amb una fórmula de botica a partir de plantes medicinals, amb un 55% d'etanol (alcohol), se li atribueixen propietats com a tònic estomacal, antiespasmòdic, carminatiu i colerètic, si bé en alguns cercles és escassament considerada i fins i tot injuriada per les possibles connotacions miraculoses que suggereix el seu nom i per les contraindicacions en embaràs i lactància.
En la seva composició s'anuncien essències de melissa, llimona, romaní, menta, clau, arrel de angelica, nou moscada i canyella.
Inspirada en l'antiga medicina espagirista, i també coneguda com a aigua de toronjil o aigua de melissa, el seu origen es documenta en 1611 com a licor elaborat a França pels Carmelites Descalces en el segle segle xvii per «curar els problemes nerviosos i la histèria, els problemes de l'ànima, la violència o fins i tot el mal humor». A partir de 1911 es va començar a comercialitzar a Tarragona.
Molt popular a Catalunya i a Espanya entre les dones madures en el segle segle xx, fins i tot pot trobar-se en farmàcies i herbolaris, amb especial continuïtat a Hispanoamèrica.
Tònic habitual al cinema postguerra, després va ser corejada per realitzadors cinematogràfics com Pedro Almodóvar (a Mujeres al borde de un ateque de nervios, 1988) o Ventura Pons (a Morir (o no), 2000).
Entre 1911 i 1985 es va fabricar al Convent dels Pares Carmelites Descalços de Tarragona.
En els llibres antics Presentada com a aigua miraculosa, l'Aigua del Carme apareix en obres de mitjan segle com la Carta apologètica contra la resposta epistolar, que contra la meva censura critico-medica... de Francisco Leandro Vega, en resposta a la de Pedro Griz de Siniajan; o a la Palma febril mèdic-pràctica, hypocratico-chymica. pel metge valencià Pascual Francisco Virrey i Mange, d'entre els variats títols del qual pot anotar-se el d'acadèmic honorari de la Reial Societat Mèdica Matritense. També es cataloga en publicacions religioses com a Muntanya Carmelo, on és descrit com a «meravellós elixir i antídot».
En la literatura contemporània i el cinema Sempre en contextos crítics, l'Aigua del Carme ha estat esmentada per escriptors espanyols de diversa confessió, com Manuel Vicent en les seves Cròniques parlamentàries, Álex Rovira i Francesc Miralles en Un cor ple d'estrelles..., o Cristina Baix (en Territori de penombres). Així mateix, també es pot restrejar en obres de Gonzalo Torrente Ballester, Ignacio Aldecoa, Carmen Martín Gaite, Miguel Delibes o Camilo José Cela (d'entre una llarga llista). Aigua del Carme és el títol d'una novel·la d'Anselm Ayguadé i López. També és el títol d'un àlbum discogràfic de Joan Pàmies (1994).
Notes
Categoria:Licors Categoria:Begudes dels Països Catalans