El dret de reparació és un dret legal que tenen els propietaris de dispositius i equips per mantenir, reparar o modificar lliurement productes com ara automòbils, electrònica i maquinària agrícola. miniatura|Logotip dels drets humans
Els obstacles habituals per a la reparació inclouen els requisits d'utilitzar només els serveis de manteniment del fabricant, les restriccions d'accés a eines i components i les barreres de programari. Aquests obstacles representen un monopoli de reparació, un monopoli del mercat de recanvis on una empresa controla el mercat de reparació i manteniment dels seus productes, cosa que dificulta o fins i tot impossibilita que algú pugui arreglar-los. Això pot prendre la forma de fer que sigui difícil o prohibitivament car per a particulars o tercers independents obtenir accés a peces, manuals o eines de diagnòstic. L'objectiu dels monopolis de reparació és obligar els clients a utilitzar els serveis de reparació del fabricant o a comprar equips nous al fabricant.
S'ha descobert que els monopolis de reparació provoquen preus més alts, més retards, una menor capacitat de servei i menys opcions per als consumidors. Els defensors del dret a la reparació assenyalen els beneficis en l'assequibilitat, la sostenibilitat i la disponibilitat de subministraments crítics en temps de crisi. Hi ha un moviment social de ciutadans que pressionen els seus governs perquè promulguin lleis que protegeixin el dret a la reparació. miniatura|Resultats de la votació per municipi sobre la mesura de la consulta de Massachusetts del 2012 relativa al dret a la reparació (Pregunta 1)
Impactes Tot i que inicialment va ser impulsada principalment per les agències de protecció del consumidor d'automòbils i la indústria del servei postvenda d'automòbils, el debat sobre l'establiment d'un dret a la reparació, no només per a vehicles sinó per a qualsevol tipus de producte electrònic, va guanyar força a mesura que l'electrònica de consum com ara els telèfons intel·ligents i els ordinadors es va fer universalment disponible, fent que els articles electrònics trencats i usats es convertissin en el flux de residus de més ràpid creixement. Avui dia s'estima que més de la meitat de la població del món occidental té un o més dispositius electrònics usats o espatllats a casa que no són econòmicament reparables.
A més dels béns de consum, l'accés a la reparació d'equips sanitaris va ser notícia a l'inici de la pandèmia de la COVID-19 el 2020, quan els hospitals van tenir problemes per obtenir manteniment d'alguns equips mèdics crítics d'alta demanda, sobretot els ventiladors.
També s'ha atribuït a la pandèmia el fet d'haver ajudat a fer créixer el moviment pel dret a la reparació, ja que molts tallers de reparació van tancar. The Economist també cita l'expectativa que els propietaris dels productes haurien de poder reparar-los com a sentit de justícia moral o drets de propietat. Els qui lluiten contra l'obsolescència programada també han pres nota de quan els costos de reparació superen els costos de reposició perquè les empreses que van crear el producte han conservat el monopoli de la seva reparació, cosa que ha fet pujar els preus. miniatura|Mapa de la legislació sobre el dret a la reparació als Estats Units
Definició El dret de reparació fa referència al concepte que els usuaris finals de dispositius tècnics, electrònics o d'automoció haurien de poder reparar lliurement aquests productes. Alguns aspectes destacables d'un producte inclouen:
el dispositiu ha d'estar construït i dissenyat de manera que permeti fer reparacions fàcilment; els usuaris finals i els proveïdors de reparació independents haurien de poder accedir a recanvis originals i eines necessàries (tant programari com eines físiques) en condicions de mercat justes; les reparacions, per disseny, haurien de ser possibles i no ser obstaculitzades per la programació de programari; i El fabricant ha de comunicar clarament la reparabilitat d'un dispositiu.
Alguns objectius del dret a la reparació són afavorir la reparació en lloc de la substitució i fer que aquestes reparacions siguin més assequibles, cosa que porta a una economia més sostenible i a la reducció dels residus electrònics.
Disseny fàcil de reparar L'ús de cola o cargols patentats pot dificultar les reparacions. En general, les peces i accessoris patentats poden fer que els productes siguin més difícils de reparar, com ara els ports i adaptadors de càrrega "Lightning" d'Apple, que requereixen un procés no estàndard per a la seva reparació, cosa que ha portat la Unió Europea a estandarditzar els ports de càrrega per a dispositius petits, exigint que tots els dispositius utilitzin USB-C.
Recanvis i eines accessibles Les peces i eines necessàries per fer reparacions haurien d'estar disponibles per a tothom, inclosos els consumidors.
Programari L'emparellament o serialització de peces impedeix que es puguin intercanviar peces sense una contrasenya que proporcionen als tècnics preferits. Aquesta i altres noves maneres de bloquejar dispositius, inclosa la gestió de drets digitals, s'han tornat cada cop més populars entre els fabricants. L'ús de peces aprovades pot augmentar el cost de la reparació, cosa que fa que molts consumidors accelerin el cicle d'actualització a un dispositiu nou.
A més de l'accés a actualitzacions de programari, també s'esmenta com un objectiu important la possibilitat d'instal·lar programari de tercers, que permetria, per exemple, adaptar alguns dispositius amb el temps.
Transparència Els manuals i els esquemes de disseny haurien d'estar disponibles gratuïtament i ajudar els consumidors a saber com reparar els seus dispositius.
Exemple d'una llei que aborda diferents aspectes de la reparabilitat Aspecte de la reparabilitatÀmbitJurisdiccióTaules de puntuació de reparabilitatFrançapeces estandarditzadesUSB-CUnió EuropeaAparellament de pecesOregonProgramari de tercers permèsSuport d'actualització de programariVendre peces de recanviLes eines necessàries per fer reparacions es poden trobar fàcilmentManuals i esquemes de disseny disponibles gratuïtament
Història miniatura|Sovint es considera que el càrtel de Phoebus és un exemple d' obsolescència programada. L'estratègia de canviar contínuament els productes per crear una demanda contínua de l'última generació va ser duta a terme a gran escala per l'executiu de General Motors, Alfred P. Sloan. GM va superar Ford com el major fabricant d'automòbils americà i l'obsolescència programada amb variants anuals d'un producte es va adoptar àmpliament a totes les indústries de l'economia americana, i finalment va ser adoptada per Ford el 1933.
La indústria automobilística va estar a l'avantguarda de l'establiment del concepte de reparació certificada: a partir de la dècada del 1910, Ford va establir concessionaris certificats i xarxes de servei per promocionar les peces fabricades per Ford en lloc de tallers de reparació independents i, sovint, peces postvenda. Ford també va impulsar l'estandardització de preus entre els tallers de reparació certificats, fent que les tarifes fixes fossin obligatòries fins i tot per a diferents reparacions. La combinació d'actualitzacions anuals de cotxes i components va dificultar que els tallers de reparació independents mantinguessin un estoc de peces.
Un parell de casos judicials han exigit que els productes amb components reparats o restaurats s'etiquetin com a "usats".
El 1947, el propietari d'un negoci estava restaurant bugies velles i les revendia. No obstant això, els revendia sota una marca registrada. Això va conduir a una demanda que va proporcionar el marc per a una legislació que donaria dret a revendre articles reparats o restaurats, sempre que estiguessin etiquetats correctament.
El cas Champion Spark Plug Co. contra Sanders va proporcionar la base de les directrius de la FTC que atorguen un dret invulnerable a revendre articles reparats o restaurats sempre que estiguin etiquetats com a tals. La decisió també va proporcionar el marc per a les directrius de marques comercials relatives a la revenda de béns usats amb un nom comercial homònim.
Les directrius de la FTC, Títol 16, Capítol I, Subcapítol B, Part 20, proporcionen orientació i regulacions sobre l'etiquetatge d'articles que han estat "reconstruïts", "restaurats" o "refabricats" per tal d'evitar un avantatge competitiu deslleial en la venda de components a la indústria de l'automòbil. Per tant, aquesta directriu permetia a les empreses la capacitat de reparar articles per a la seva revenda posterior.
Alguns fabricants van canviar cap a dissenys més reparables. Apple, que va ascendir ràpidament fins a convertir-se en un dels fabricants d'ordinadors més grans, va vendre els primers ordinadors amb descripcions de plaques de circuits, components fàcils d'intercanviar i instruccions de reparació clares, però des de llavors s'ha forjat una reputació per imposar restriccions estrictes de reparació als seus productes.
Els drets d'autor pel que fa al codi font del programari informàtic també es van convertir en una façana per a la limitació de la reparabilitat. Als EUA, la Llei de drets d'autor de la era digital de 1998 prohibeix les reparacions llevat que es concedeixi una excepció, i s'ha utilitzat per bloquejar les reparacions a mesura que el programari es va fer més comú en una sèrie de dispositius i aparells.
Per evitar el reompliment de cartutxos de tinta buits, els fabricants havien començat a col·locar microxips que comptaven els nivells d'ompliment i l'ús, cosa que dificultava o feia impossible el reompliment. La revenda i la restauració de productes va ser confirmada com a legal pel Tribunal Suprem el 2017 en el cas Impression Prods. , Inc. contra Lexmark Int'l, Inc. A partir del 2022, les queixes sobre la longevitat i la reparabilitat de les impressores continuen existint. miniatura|Els activistes pel dret a la reparació Joe Grand i Louis Rossmann, parlant a la DEF CON 30 A principis dels anys 2000, la indústria de l'automoció va rebutjar la primera proposta de llei sobre el dret a la reparació per al sector de l'automoció. Mentre que la National Automotive Service Task Force (NASTF), una organització recolzada per la indústria de l'automoció, va establir un directori en línia per accedir a la informació i les eines del fabricant el 2001, un estudi realitzat pel Terrance Group va descobrir que al voltant del 59% dels serveis de reparació independents continuaven tenint dificultats per obtenir accés a eines i peces de diagnòstic dels fabricants. La proporció de components electrònics en la factura total de materials d'un cotxe també va augmentar del 5% a la dècada de 1970 a més del 22% l'any 2000. La creixent hibridació dels cotxes va comportar la necessitat d'eines especials que un fabricant només compartia amb serveis de reparació autoritzats.
Una tendència cap al dret a la reparació en l'automoció i altres indústries va guanyar força amb més propostes de lleis i decisions judicials. Tot i que inicialment va ser impulsada per les agències de protecció dels consumidors d'automòbils i la indústria del servei postvenda d'automòbils, el debat sobre l'establiment d'un dret a la reparació per a qualsevol tipus de dispositiu produït industrialment va guanyar força a mesura que l'electrònica de consum, com ara els telèfons intel·ligents i els ordinadors, es va fer àmpliament servir, juntament amb la integració informatitzada avançada en els equips agrícoles. El moviment també va rebre el suport d'activistes contra el canvi climàtic que buscaven reduir els residus electrònics.