El Bus professional és un submarinista que, per bussejar, utilitza un equipament especial, anomenat vestit de busseig, del qual prové el "vestit de busseig", que consisteix essencialment en un casc, un vestit inflable i botes amb pes per caminar pel fons marí

El bus rep l'aire que rep de la superfície a través d'una mànega de goma connectada a una bomba d'aire. El bus està connectat a una corda anomenada "guia" que s'utilitza per baixar o hissar el bus a bord, així com per comunicar-se amb la superfície mitjançant remolcadors convencionals, tret que estigui connectada per un cable telefònic.

Història miniatura| Gravat medieval d'Alexandre Magne

Els primers projectes d'un equipament de bus podrien remuntar-se a Leonardo da Vinci, que però no va fer públics els seus estudis. Més tard, a la primera meitat del segle XIX , concretament, el 1829, Charles i John Deane de Whitstable, a Kent , Anglaterra, van dissenyar el primer casc de bus . El 1837, basant-se en els estudis de Leonardo da Vinci i Halley, Augustus Siebe va construir un vestit de busseig estàndard, una mena de primer vestit de busseig per a busseig. El 1849 es va establir l' escola de busseig a Gènova

Havent caigut en desús des de principis dels anys vuitanta, el bus professional amb vestit de bus clàssic o vestit de neoprè ja pertany a la història, tot i que alguns desenvolupaments posteriors han conduït a la creació del denominat vestit de busseig atmosfèric, utilitzat per a immersions molt profundes o en entorns particulars. Tanmateix, continua sent utilitzat en l'àmbit militar (vegeu GOS )

L'evolució de les activitats subaquàtiques modernes, vinculades al món professional especialment per al busseig a grans i molt grans profunditats, ha comportat el retorn del denominat sistema de bus d'aigües profundes, fins al punt que el treballador subaquàtic per a treballs en plataformes i intervencions constrenyides per tubs que transporten aire o mescles de gasos, incloent calefacció i connectats a sistemes de comunicació, realitza activitats completament similars a les del clàssic bus d'aigües profundes, fins al punt que de vegades se l'anomena imaginativament bus d'aigües profundes modern, tot mantenint el lleuger trim que en canvi caracteritza el bussejador

Equipament miniatura| bus en una actuació de 1849 La part més important de l'equipament és el casc del bus, a través del qual el bus pot rebre aire comprimit de la superfície. Aquest casc, a part d'estar connectat a la superfície amb l'anomenat cordó umbilical, va cargolat a un vestit de busseig especial resistent a l'abrasió, carregat si cal amb pesos de llast addicionals

Casc clàssic El casc de bus clàssic consistia en una esfera buida de bronze, coure o llautó equipada amb diversos forats: un d'inferior per permetre l'entrada del cap del bus, un de frontal, tancat per una porta transparent i estanca per a la visió i normalment dos al costat de la principal per permetre la visió lateral. Alguns cascos, com el famós Mark V de la Marina dels Estats Units, també tenen un port superior per permetre la visualització des de dalt.

El vestit de neoprè del bus estava connectat al forat inferior. Dins del casc hi ha uns broquets per a subministrar aire des de la superfície i una vàlvula d'escapament. Aquests controls, activats pels moviments del cap del bus, equilibren la pressió externa amb la que hi ha dins del casc i del vestit

Llast Cal tenir en compte que el pes del vestit de busseig està integrat amb les botes, per tal de permetre que el bus camini sobre el fons marí i en altres posicions (normalment sobre el tors)

La quantitat de llast és substancial, fins a gairebé 8/10 kg per al calçat per facilitar la marxa i dificultar la flotabilitat positiva del vestit del bus, permetent-li així mantenir una posició vertical inclinada cap endavant. També cal destacar que, com que l'aigua és un element aproximadament 800 vegades més dens que l'aire, aquest pes es nota menys en bussejar.

L'equipament complet pesa aproximadament 80 kg, de manera que no permeti que el bus surti de l'aigua.

Fisiologia del busseig El bus realitza la immersió respirant gas en circuit obert, pràcticament com un bus amb bombones de submarinisme: en conseqüència, està subjecte a les lleis físiques dels gasos ( llei de Boyle-Mariotte, llei de Dalton i llei de Henry ) i, per tant, ha d'observar procediments d'immersió rígids determinats pels temps d'immersió establerts, correlacionats amb les profunditats operatives.

Per aquest motiu, a principis del segle XX, quan els estudis sobre els efectes dels gasos respirats a pressions superiors a la pressió atmosfèrica sobre l'organisme humà encara no s'havien completat prou, es van produir nombrosos accidents com l'anomenada malaltia del caixó (àlies DCD ), inicialment anomenada així a causa dels accidents de descompressió que patien els treballadors quan treballaven en els fonaments de molls o altres obres submarines utilitzant caixons pneumàtics, i l'anomenada ascensió en globus (àlies EGA ), anomenada així perquè el bus sortia a la superfície amb el vestit completament inflat com un globus, sovint amb resultats fatals

Referències

Bibliografia Viatges al món submarí (Aventures de bussejadors) - Tegani Ulderico - Mondadori 1931 The Sports Diver - Rambelli Faustolo HDS Italia - Edicions Olimpia Els veritables herois de les profunditats marines - Desmond Young - Longanesi 1968 Copperheads - Giacché Francesca - IRECO 2001 - ISBN 978-88-86253-24-6

Enllaços externs

Categoria:Submarinisme