Miguel Prades Safont (Castelló de la Plana, 7 de desembre de 1930-Castelló de la Plana, agost de 2023) va ser un arquitecte castellonenc l'obra del qual s'emmarca dins el Moviment Modern.

Biografia Prades va néixer a Castelló el desembre del 1930. L'u d'agost del 1938, durant la Guerra Civil espanyola, la seua família es va traslladar a Barcelona. Allí va cursar dos anys de ciències exactes després d'això, el 1951, va ingressar a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, comptant-se entre els seus companys d'estudis Javier Sainz Cabello, Manuel Cortés Pérez i Joan Guardiola i Gaya.

Ja sent estudiant, va treballar a l'estudi de Joaquim Gili i Moros –un dels fundadors del Grup R– i Francesc Bassó i Birulés, quan aquest era catedràtic de formigó armat. També va treballar a l'estudi de Francesc Mitjans, de qui va rebre grans influències que es manifestarien a la seua obra. Posteriorment va col·laborar a l'estudi d'Antoni Perpiñà Sebrià, primer des de Barcelona, i després a Madrid des del 1954, quan Perpiñà es va traslladar en ser nomenat Comissari d'Ordenació Urbana a Madrid. Allí va acabar Prades els seus estudis el 1956. En aquests anys combinava la formació amb la participació a l'estudi d'arquitectura de Perpinyà, per on passaven projectes com el del Ministeri d'Indústria i Comerç, el Centre Comercial de la Castellana o el concurs per al Banc Transatlàntic, entre d'altres, mentre entrava en contacte amb arquitectes de prestigi, com Mariano Garri amb Mariano Garri Neutra en una intervenció en la contractació de les bases nord-americanes a Espanya. miniatura|Carrer Navarra 25, Castelló de la Plana

Estil Des dels seus començaments, Prades va tenir cura d'acompanyar-se dels darrers avenços tecnològics. De mentalitat oberta, atrevida, de vegades polèmica, Prades realitzava propostes modernes per sobre de qualsevol vestigi d'historicitat castissa sense que existissin al començament obres amb elements vernaculars ni historicistes que tant imperaven en el moment. Com molts arquitectes del seu moment, es va veure obligat a abandonar alguns criteris formals pròpiament moderns cap a un realisme que s'aproximava a passos de gegant. Amb tot, darrere d'una aparença pintoresca entelada per la tradició i els costums mediterranis, hi ha una potent concepció de la forma moderna. Així, la utilització de vegades de materials tradicionals com cobertes de teula corba, etc. no deixen de dotar l'arquitectura de Prades d'una gran modernitat. Es va mantenir en contacte continu amb llibres i revistes, mostrant gran inquietud per l'arquitectura i essent fins a molt avançada edat un usuari habitual de la biblioteca del Col·legi d'Arquitectes, en una contínua recerca de solucions.

Dotat d'un gran coneixement de la construcció, era un perfeccionista gairebé obsessionat per l'exactitud. La seua principal preocupació era el mòdul. Aquest mòdul era de dimensions variables per a cada projecte –sovint utilitzava 70x70 o 90x90– encara que podia abandonar-lo arribat el moment. Afirmava que el mòdul és una eina senzilla per desenvolupar qualsevol cosa, ja que el va utilitzar per projectar des d'un pla urbanístic, a un edifici o fins i tot al brodat d'una jaqueta, per això Prades, en referir-se als "mòduls" emprés el vocable "canyamàs". miniatura|Edifici per a la Caixa d'Estalvis de Castelló al carrer d'Enmig 22

Obra L'objecte de la seua tesi doctoral va ser un edifici d'oficines al carrer d'Enmig, a Castelló de la Plana.

Dins la seua extensa obra s'hi inclouen l'edifici d'habitatges de renda limitada i baixos comercials al carrer Navarra 1, Castelló (1958-66); l'habitatge unifamiliar Sol de Llevant i el seu jardí, al Grau de Castelló (1958-66); l'edifici per a la Caixa d'Estalvis de Castelló al carrer d'Enmig 22, Castelló (1959-50) realitzat amb Josep Meyer Sorní; el Club Social de Golf Costa del Azahar, a Castelló (1961-64); l'habitatge unifamiliar per a Luis García Berlanga a Orpesa (1962); el residencial Los Narajos i el seu jardí, a Benicàssim (1965-67); els apartaments La Panderola, també a Benicàssim (1965-67); el jardí de la Casa Rambla-Tirado, a Castelló (1975); i el pavelló d'oficines per a l'empresa KLER a Castelló (1974-80).

Dins del seua faceta com a urbanista va realitzar treballs com la redacció del Pla Urbanístic d'Onda (1960), el grup d'habitatges protegits del Polígon Rafalafena, al terme de Castelló de la Plana (1960), la urbanització de la Pineda (1960-64), el Pla General de Castelló (1963), així com les Normes Subsidiàries de Sant Mateu i Catí (entre 1990 i 1995).

Reconeixements Considerat el pare de la modernitat a les terres de Castelló, va rebre el títol de Mestre Valencià de l’Arquitectura el 2003, elegit pels seus col·legues, i sent el primer castellonenc a ostentar-lo.

Va destacar també pel seu compromís amb el col·lectiu professional al col·legi d'arquitectes, havent exercit els càrrecs de tresorer, president del Col·legi Territorial d'Arquitectes de Castelló de 1975 a 1977 i vicesecretari del Col·legi Oficial d'Arquitectes de la Comunitat Valenciana el 1978 i 1979. També fou membre de la Comissió de depuració i del Tribunal Professional del Col·legi Oficial d'Arquitectes de la Comunitat Valenciana.

Referències

Categoria:Arquitectes castellonencs Categoria:Arquitectes del moviment modern Categoria:Morts a Castelló de la Plana Categoria:Morts el 2023 Categoria:Valencians nascuts al segle XX Categoria:Valencians morts al segle XXI Prades Safont Categoria:Arquitectes valencians del segle XXI Categoria:Arquitectes morts al segle XXI Categoria:Arquitectes nascuts al segle XX Categoria:Artistes castellonencs Categoria:Alumnes de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Madrid Categoria:Alumnes de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona Categoria:Nascuts el 1930