Jo sé per què canta l'ocell engabiat (títol original en anglès: I Know Why the Caged Bird Sings) és una autobiografia de 1969 que descriu els primers anys de vida de l'escriptora i poeta estatunidenca Maya Angelou. És el primer volum d'una sèrie autobiogràfica de set llibres i una història de formació que mostra com la força de caràcter i l'amor per la literatura van ajudar l'autora a superar el racisme i el trauma psicològic. El llibre comença quan Maya, de tres anys, i el seu germà gran són enviats a Stamps, Arkansas, a viure amb la seva àvia, i acaba quan Maya es converteix en mare als setze anys. Al llarg de l'obra, Maya passa de ser una víctima del racisme amb un complex d'inferioritat a una jove segura de si mateixa i digna, capaç de respondre als prejudicis.
Angelou va acceptar el repte del seu amic, l'escriptor James Baldwin, i del seu editor, Robert Loomis, d'escriure una autobiografia que alhora fos una obra literària. Els crítics sovint classifiquen Jo sé per què canta l'ocell engabiat com a ficció autobiogràfica, ja que Angelou utilitza el desenvolupament temàtic i altres tècniques habituals de la ficció, però l'opinió crítica predominant la considera una autobiografia, un gènere que l'autora intenta qüestionar, transformar i ampliar. El llibre aborda temes habituals de les autobiografies escrites per dones negres estatunidenques durant els anys posteriors al moviment pels drets civils: la celebració de la maternitat negra, la crítica del racisme, la importància de la família i la recerca de la independència, la dignitat personal i l'autodefinició.
Angelou utilitza l'autobiografia per explorar qüestions com la identitat, la violació, el racisme i l'alfabetització. També escriu de manera innovadora sobre la vida de les dones en una societat dominada pels homes. Maya, la versió jove d'Angelou i personatge central del llibre, ha estat descrita com «un personatge simbòlic per a totes les nenes negres que creixen als Estats Units». La descripció que Angelou fa de la violació que va patir quan tenia vuit anys domina emocionalment el llibre, encara que ocupa poc espai en el text. Una altra metàfora, la de l'ocell que lluita per escapar de la gàbia, constitueix una imatge central de tota l'obra, formada per «una seqüència de lliçons sobre com resistir l'opressió racista». El tractament del racisme proporciona unitat temàtica al llibre. L'alfabetització i el poder de les paraules ajuden la jove Maya a afrontar un món que la desconcerta; els llibres es converteixen en el seu refugi mentre intenta superar el trauma.
Jo sé per què canta l'ocell engabiat va ser nominat al National Book Award el 1970 i va romandre durant dos anys a la llista de llibres de butxaca més venuts de The New York Times. S'ha utilitzat en entorns educatius des de l'ensenyament secundari fins a la universitat i ha estat elogiat per haver obert nous camins literaris per a les memòries estatunidenques. Tanmateix, la representació explícita de la violació infantil, el racisme i la sexualitat ha fet que el llibre hagi estat qüestionat o prohibit en algunes escoles i biblioteques.
Context Abans d'escriure Jo sé per què canta l'ocell engabiat, als quaranta anys, Maya Angelou havia tingut una carrera llarga i diversa i havia treballat, entre altres coses, com a compositora, cantant, actriu, activista pels drets civils, periodista i educadora.
A finals de la dècada de 1950 es va unir al Harlem Writers Guild, on va conèixer diversos escriptors afroamericans importants, entre els quals el seu amic i mentor James Baldwin. Després d'escoltar per primera vegada el dirigent pels drets civils Martin Luther King Jr. el 1960, es va sentir inspirada a participar en el moviment pels drets civils. Va organitzar diversos actes benèfics per a King, que la va nomenar coordinadora del nord de la Southern Christian Leadership Conference.
Durant alguns anys va treballar a Ghana, a l'Àfrica occidental, com a periodista, actriu i educadora. Malcolm X la va convidar a tornar als Estats Units per treballar amb ell poc abans del seu assassinat, el 1965. El 1968, King li va demanar que organitzés una marxa, però també va ser assassinat, el 4 d'abril, que era el dia de l'aniversari d'Angelou. Durant molts anys, l'autora va respondre a l'assassinat de King deixant de celebrar el seu aniversari i optant, en canvi, per visitar, trucar o enviar flors a la seva vídua, Coretta Scott King.
miniatura|Angelou el 1969.
Angelou va patir una depressió profunda durant els mesos posteriors a l'assassinat de King. Per ajudar-la a recuperar-se, Baldwin la va portar a finals de 1968 a un sopar a casa del dibuixant Jules Feiffer i la seva dona, Judy. Els convidats van començar a explicar històries sobre la seva infantesa i les d'Angelou van impressionar Judy Feiffer. L'endemà, Feiffer va trucar a Robert Loomis, de Random House, que es convertiria en l'editor d'Angelou durant tota la seva llarga carrera literària, fins que es va jubilar el 2011, i li va dir «que havia de fer que aquella dona escrivís un llibre».
Al principi Angelou s'hi va negar, perquè es considerava poeta i dramaturga i es trobava escrivint una sèrie per a l'emissora de televisió WNET de PBS. Segons Angelou, Baldwin va tenir una «participació encoberta» a l'hora de convèncer-la i va recomanar a Loomis que utilitzés «una mica de psicologia inversa». Angelou va explicar posteriorment que Loomis li havia dit: «Tant se val, perquè escriure una autobiografia com si fos literatura és pràcticament impossible». Incapaç de resistir-se a un repte, Angelou va començar a escriure el llibre. Després de «tancar-se» a Londres, va trigar dos anys a completar-lo. Va compartir el manuscrit amb la seva amiga, l'escriptora Jessica Mitford, abans d'enviar-lo a l'editorial.
Posteriorment, Angelou va escriure sis autobiografies més que relataven diverses experiències de la seva joventut i edat adulta. Són diferents en estil i narració, però comparteixen temes i recorren Arkansas, l'Àfrica i els Estats Units des de l'inici de la Segona Guerra Mundial fins a l'assassinat de King. Com Jo sé per què canta l'ocell engabiat, els esdeveniments dels altres llibres són episòdics i estan construïts com una successió de relats breus, sense seguir una cronologia estricta.
Els volums posteriors són Gather Together in My Name (1974), Singin' and Swingin' and Gettin' Merry Like Christmas (1976), The Heart of a Woman (1981), All God's Children Need Traveling Shoes (1986), A Song Flung Up to Heaven (2002) i Mom & Me & Mom (2013, quan Angelou tenia 85 anys). Els crítics han jutjat sovint les autobiografies posteriors «a la llum de la primera», i Jo sé per què canta l'ocell engabiat sol ser la més elogiada.
A partir d'aquest llibre, Angelou va utilitzar durant molts anys el mateix «ritual d'escriptura». Es llevava a les cinc del matí i llogava una habitació d'hotel, on demanava al personal que retirés els quadres de les parets. Escrivia en blocs legals grocs estirada al llit, amb una ampolla de xerès, una baralla de cartes per jugar al solitari, el Roget's Thesaurus i la Bíblia, i marxava a primera hora de la tarda. Produïa una mitjana de deu a dotze pàgines al dia, que al vespre reduïa a tres o quatre.
La crítica Mary Jane Lupton considera que aquest ritual mostrava «una fermesa de propòsit i un ús inflexible del temps». Angelou seguia aquest procés per donar-se temps de transformar en art els esdeveniments de la seva vida i per «encantar-se» a si mateixa; tal com va explicar en una entrevista de 1989 a la BBC, per «reviure l'agonia, l'angoixa, l'Sturm und Drang».
Es tornava a situar mentalment en l'època que descrivia, fins i tot quan escrivia sobre experiències traumàtiques com la violació, per «explicar la veritat humana» sobre la seva vida. Angelou explicava que jugava a cartes per arribar a aquell estat d'encantament i accedir més eficaçment als records. «Pot trigar una hora a arribar-hi, però quan hi soc... ha! És deliciós!», va afirmar. No considerava que el procés fos catàrtic; el que li proporcionava alleujament era «dir la veritat».
Angelou va explicar a l'estudiosa Joanne M. Braxton que, mentre escrivia les autobiografies, intentava «suspendre's del present» i transportar-se a l'època descrita, tot i ser conscient que «podria quedar atrapada en aquell temps», un procés que qualificava d'«aterridor». Segons Myra K. McMurray, quan sovint preguntaven a Angelou com havia escapat del seu passat dolorós, responia: «Com dimonis sabeu que n'he escapat?». McMurray afirma que el llibre no és «un exorcisme o una fugida del passat», sinó «una transmutació d'aquell passat», i que «la claredat gairebé novel·lística de Jo sé per què canta l'ocell engabiat sorgeix de la tensió artística entre el jo recordat d'Angelou i la seva consciència d'autora».
Títol A l'hora d'escollir un títol, Angelou va recórrer a Paul Laurence Dunbar, poeta afroamericà l'obra del qual admirava des de feia anys. La cantant de jazz i activista pels drets civils Abbey Lincoln li va suggerir el títol. Segons Lyman B. Hagen, el títol introdueix els lectors en el llibre i alhora els recorda que és possible perdre el control sobre la pròpia vida i que els altres et privin de llibertat.
Angelou atribuïa a Dunbar, juntament amb Shakespeare, la formació de la seva «ambició d'escriure». Segons Mary Jane Lupton, l'ocell engabiat del títol simbolitza l'esclau encadenat i és una imatge recurrent en tota l'obra d'Angelou. Lupton també analitza l'ús del verb «canta», que considera que els crítics tendeixen a menystenir. La paraula crea un moviment ascendent i «suggereix la supervivència dels afroamericans mitjançant els espirituals». Tot i que el cant es desenvolupa més extensament en llibres posteriors, Angelou ja insinua a Jo sé per què canta l'ocell engabiat les «possibilitats del cant joiós».
Segons Lupton, finalment, la gàbia simbolitza la restricció no només del cos negre, sinó del cos femení negre. També és una metàfora dels papers que obliguen l'ocell a negar la seva identitat i rebutjar la relació amb els altres, no només en el cas de Maya, sinó en gairebé tota la seva comunitat.
miniatura|upright|El títol del llibre prové d'un poema de l'escriptor afroamericà Paul Laurence Dunbar. L'ocell engabiat, símbol de l'esclau encadenat, és una imatge que Angelou utilitza al llarg de tota la seva obra.
El títol prové de la tercera estrofa del poema «Sympathy», de Dunbar:
Sé per què canta l'ocell engabiat, ai de mi, quan té l'ala ferida i el pit adolorit, quan colpeja els barrots perquè voldria ser lliure; no és una nadala d'alegria ni de goig, sinó una pregària que envia des del fons del cor, una súplica que llança cap al cel: sé per què canta l'ocell engabiat.
Resum argumental Jo sé per què canta l'ocell engabiat segueix la vida de Marguerite —a qui el seu germà anomena «My» o «Maya»— des dels tres fins als disset anys i les dificultats que afronta, especialment el racisme i la lluita per l'autoafirmació, al sud dels Estats Units. Abandonats pels pares, Maya i el seu germà gran Bailey són enviats a viure amb l'àvia paterna, Momma, i l'oncle discapacitat, l'oncle Willie, a Stamps, Arkansas. Maya i Bailey viuen durant tot el llibre sota l'ombra de l'abandonament dels pares: viatgen sols i són etiquetats com si fossin equipatge.
miniatura|La comunitat de Stamps, a Arkansas, és l'escenari de bona part del llibre.
Molts dels problemes que Maya troba durant la infantesa provenen del racisme explícit dels seus veïns blancs i de la consciència implícita de les relacions racials que impregna la societat. Tot i que Momma és relativament benestant perquè és propietària de la botiga de queviures situada al centre de la comunitat negra de Stamps, els infants blancs de la població assetgen constantment la família de Maya en una mena d'«insult gairebé ritual».