The Slave Community: Plantation Life in the Antebellum South és un llibre escrit per l'historiador estatunidenc John W. Blassingame. Publicat el 1972, és un dels primers estudis històrics sobre l'esclavitud als Estats Units presentats des de la perspectiva de les persones esclavitzades. The Slave Community contradeia els historiadors que havien interpretat la història suggerint que els esclaus afroamericans eren «Sambos» dòcils i submisos que gaudien dels beneficis d'una relació paternalista entre amo i esclau a les plantacions del Sud dels Estats Units. Mitjançant la psicologia, Blassingame analitza relats d'esclaus fugitius publicats al segle XIX per concloure que les persones esclavitzades van desenvolupar una cultura independent i que entre els esclaus hi havia diversos tipus de personalitat.
Tot i que els estudiosos de l'esclavitud estatunidenca van reconèixer la importància de The Slave Community, les conclusions, la metodologia i les fonts de Blassingame van ser durament criticades. Els historiadors van qüestionar l'ús de relats d'esclaus, que consideraven poc fiables i esbiaixats. També van criticar la decisió de Blassingame d'excloure les més de 2.000 entrevistes amb antics esclaus realitzades per la Works Progress Administration (WPA) durant la dècada del 1930. Alguns historiadors van argumentar que l'ús de teories psicològiques resultava poc útil per a la seva interpretació. Blassingame va defensar les seves conclusions en una reunió de 1976 de l'Association for the Study of Afro-American Life and History i el 1979 va publicar una edició revisada i ampliada de The Slave Community. Malgrat les crítiques, The Slave Community és una obra fonamental en l'estudi de la vida i la cultura dels esclaus al Sud dels Estats Units anterior a la Guerra Civil.
Context historiogràfic Ulrich Bonnell Phillips va escriure el primer gran estudi històric del segle XX dedicat a l'esclavitud. A American Negro Slavery (1918), Phillips es refereix als esclaus com a «negres que, en gran part per les seves qualitats racials, eren més submisos que desafiadors, alegres en comptes de malenconiosos, amables i complaents en comptes d'esquerps, i els defectes mateixos dels quals convidaven al paternalisme més que no pas a la repressió».Ulrich Bonnell Phillips, American Negro Slavery: A Survey of the Supply, Employment and Control of Negro Labor as Determined by the Plantation Régime (Nova York: D. Appleton and Company, 1918), p. 341–342, . American Negro Slavery està impregnat de retòrica racial i avala concepcions sobre la inferioritat de les persones negres comunes al Sud dels Estats Units de l'època. Tot i que acadèmics afroamericans com W. E. B. Du Bois van criticar la representació dels esclaus que feia Phillips,<ref>W. E. B. Du Bois, ressenya dAmerican Negro Slavery, a American Political Science Review 12 (novembre de 1918): p. 722–726, reproduïda a W. E. B. Du Bois: A Reader, ed. David Levering Lewis (Nova York: Henry Holt and Company, 1995), .</ref> el llibre va ser considerat el text de referència sobre l'esclavitud als Estats Units fins a la dècada del 1950.Al-Tony Gilmore, introducció a Revisiting Blassingame's The Slave Community: The Scholars Respond, ed. Al-Tony Gilmore (Westport, Connecticut: Greenwood Press, 1978), p. x–xi, .
La interpretació de l'esclavitud de Phillips va ser qüestionada per Kenneth M. Stampp a The Peculiar Institution: Slavery in the Ante-Bellum South (1956) i per Stanley M. Elkins a Slavery: A Problem in American Institutional and Intellectual Life (1958). L'estudi de Stampp no conté la interpretació racista d'''American Negro Slavery i aborda la qüestió partint del principi que no hi ha cap diferència innata entre les persones negres i les blanques. Posa en dubte la realitat del paternalisme de les plantacions descrit per Phillips: «la realitat del paternalisme anterior a la Guerra Civil [...] s'ha de separar del seu entorn fantasiós i analitzar críticament».Kenneth M. Stampp, The Peculiar Institution: Slavery in the Ante-Bellum South (1956; Nova York: Vintage Books, 1989), p. 322, . Elkins també rebutja l'afirmació de Phillips que els esclaus afroamericans fossin «Sambos» innatament submisos. Sosté, en canvi, que els esclaus havien estat infantilitzats, o «convertits» en Sambos, pel tracte brutal que rebien dels propietaris i capatassos. Elkins compara aquest procés amb la infantilització dels jueus als camps de concentració nazis.Stanley M. Elkins, Slavery: A Problem in American Institutional and Intellectual Life (Chicago: University of Chicago Press, 1958), cap. 3, .
Com Phillips, Stampp i Elkins utilitzaven principalment com a fonts primàries els registres de les plantacions i els escrits dels propietaris d'esclaus. Stampp admet que «pocs pregunten què pensaven de l'esclavitud els mateixos esclaus». Els historiadors descartaven les obres escrites pels esclaus, com els relats dels fugitius del segle XIX, perquè les consideraven poc fiables i esbiaixades a causa de l'edició que n'havien fet els abolicionistes.Entre les poques excepcions hi ha Charles S. Sydnor, Slavery in Mississippi (Nova York: D. Appleton-Century Co., 1933), ; i E. Franklin Frazier, The Negro Slave Family (Indianapolis: Bobbs-Merrill, 1930), . Els estudiosos també ignoraven les 2.300 entrevistes realitzades amb antics esclaus a finals de la dècada del 1930 pel Federal Writers' Project de la WPA. Com assenyala l'historiador George P. Rawick, es concedia sovint més pes a les fonts blanques: els «amos no només governaven realment el passat», sinó que també «governen la seva història escrita».George P. Rawick, From Sunup to Sundown: The Making of the Black Community (Westport, Connecticut: Greenwood Press, 1972), p. xiv, .
La dècada del 1970, però, va veure la publicació d'estudis revisionistes que s'allunyaven de la historiografia tradicional de l'esclavitud. Centrats en la perspectiva de les persones esclavitzades, els nous estudis incorporaven els seus relats i les entrevistes de la WPA: From Sunup to Sundown: The Making of the Black Community (1972), de George Rawick; Roll, Jordan, Roll: The World the Slaves Made (1974), d'Eugene D. Genovese; Black Majority: Negroes in Colonial South Carolina from 1670 Through the Stono Rebellion (1974), de Peter H. Wood; This Species of Property: Slave Life and Culture in the Old South (1976), de Leslie Howard Owens; The Black Family in Slavery and Freedom, 1750–1925 (1976), de Herbert G. Gutman; Black Culture and Black Consciousness: Afro-American Folk Thought from Slavery to Freedom (1977), de Lawrence W. Levine; i Slave Religion: The "Invisible Institution" in the Antebellum South (1978), d'Albert J. Raboteau. Un dels més controvertits d'aquests estudis va ser The Slave Community, de John W. Blassingame.
Argument de Blassingame A The Slave Community, Blassingame sosté que «els historiadors no han explorat mai sistemàticament les experiències vitals dels esclaus estatunidencs». Afirma que, en concentrar-se en els propietaris d'esclaus, els historiadors han presentat una visió distorsionada de la vida a les plantacions que «priva l'esclau de qualsevol cultura significativa i diferenciada, vida familiar, religió o masculinitat». Blassingame assenyala que la dependència de les fonts dels propietaris havia portat historiadors com Elkins a reproduir estereotips dels esclaus creats pels mateixos plantadors, com el Sambo «submís, mig home i mig infant».John W. Blassingame, The Slave Community: Plantation Life in the Antebellum South (1972; ed. rev., Nova York: Oxford University Press, 1979), p. xi, . Posant l'accent en la capacitat d'acció que tenien els esclaus sobre la seva pròpia vida, sosté: «En lloc d'identificar-se amb el seu amo i sotmetre-s'hi completament, l'esclau va conservar nombroses restes de la seva cultura africana, va adquirir un sentit del propi valor als barracons, passava la major part del temps lliure de la vigilància dels blancs, controlava aspectes importants de la seva vida i feia per voluntat pròpia algunes coses que tenien un significat personal».Blassingame, The Slave Community, p. xii.
Pervivència cultural africana i cultura esclava Segons Blassingame, la cultura africana no va desaparèixer completament de la cultura dels esclaus durant el procés d'esclavització i «va resultar molt més resistent als cops de l'esclavitud del que els historiadors havien sospitat fins aleshores».Blassingame, The Slave Community, p. 34–35. Les «pervivències africanes» es van mantenir en forma de rondalles populars, religió i espiritualitat, música i dansa i llengua. Blassingame afirma que la conservació de la cultura africana actuava com una forma de resistència contra l'esclavitud: «Considerant-ho tot, els relativament pocs africans esclavitzats a l'Amèrica dels segles XVII i XVIII sembla que van sobreviure a les experiències traumàtiques sense esdevenir abjectament dòcils, infantils o submisos» i, com que «un percentatge aclaparador dels esclaus del Sud del segle XIX eren nascuts als Estats Units, mai no van patir aquest tipus de xoc [el Passatge del Mig] i estaven en condicions de construir defenses psicològiques contra la dependència total dels seus amos».Blassingame, The Slave Community, p. 47.
Blassingame afirma que els historiadors havien debatut «allò que es podria descriure generalment com a "cultura" esclava, però donaven molt poca informació sòlida sobre la vida als barracons».Blassingame, The Slave Community, p. 106n2. Argumenta que dins la comunitat esclava es va desenvolupar una cultura independent de la influència dels propietaris. Segons Blassingame, «els esclaus negres del període anterior a la Guerra Civil van crear diverses formes culturals úniques que alleugerien la càrrega de l'opressió, fomentaven la solidaritat del grup, proporcionaven maneres de verbalitzar l'agressivitat, mantenien l'esperança, reforçaven l'autoestima i sovint representaven àmbits de la vida pràcticament lliures del control dels blancs».Blassingame, The Slave Community, p. 105.
esquerra|miniatura|Blassingame sosté que la música i la dansa dels esclaus —representades aquí a The Old Plantation— eren formes de resistència i exemples de pervivència cultural africana.
Blassingame assenyala que especialistes en Àfrica han relacionat moltes de les rondalles explicades pels esclaus amb pobles de Ghana, Senegal i Mauritània, com els ewe, wòlof, haussa, temne, àixanti i igbo. Afirma que, «tot i que moltes d'aquestes històries van ser portades al Sud, l'element africà apareix de manera especialment clara en les faules d'animals». Un exemple destacat analitzat per Blassingame és la història ewe «Why the Hare Runs Away», una narració sobre un trickster i una figura de ninot de quitrà que explicaven els esclaus del Sud i que posteriorment va recollir l'escriptor Joel Chandler Harris en les seves històries de l'Oncle Remus. Els esclaus del Sud sovint incorporaven animals africans com elefants, lleons i micos com a personatges de les seves rondalles.Blassingame, The Slave Community, p. 32, 114–130.
Mentre els missioners cristians i els propietaris d'esclaus intentaven eliminar les creences religioses i espirituals africanes, Blassingame sosté que «als Estats Units, molts ritus religiosos africans es van fusionar en un de sol: el vudú». Els sacerdots vudú i els practicants de hoodoo prometien als esclaus que podien fer que els amos fossin amables, fer mal als enemics, assegurar l'amor i curar malalties. Entre altres pervivències religioses, Blassingame assenyala els ritus funeraris, la decoració de les tombes i la dansa i el cant rituals.Blassingame, The Slave Community, p. 40–45, 109–114.