Ménilmontant és un barri històric de l'est de París, situat principalment al 20è districte i estès parcialment cap a l'11è. Antic nucli rural situat als turons de l'est parisenc, es va transformar durant el en un barri industrial i obrer i ha conservat una forta identitat popular, artística i cultural.
Geografia i límits Ménilmontant se situa als turons de l'est de París, principalment dins el 20è districte, entorn de la rue de Ménilmontant i dels carrers que pugen cap als sectors elevats de l'est parisenc.
Com que Ménilmontant és un barri històric i popular i no una divisió administrativa actual, els seus límits no són estrictament oficials. Actualment, el seu territori se superposa als barris administratius de Belleville, Père-Lachaise i Saint-Fargeau, tots tres al 20è districte, i s'estén també per una petita part de l'11è districte.
La situació elevada del sector va tenir importància històrica en l'abastament d'aigua de París. Diverses fonts i conduccions aprofitaven les aigües subterrànies dels turons de Belleville i Ménilmontant, una relació que encara és visible en alguns topònims i en vestigis d'antigues infraestructures hidràuliques.
Història Orígens rurals Els orígens de Ménilmontant es remunten a un mesnil, és a dir, un petit domini rural, que pertanyia a Carles el Calb i que l'any 862 fou donat a l'abadia de Saint-Denis. Durant l'edat mitjana i bona part de l'edat moderna, el sector conservà un caràcter principalment rural, amb vinyes, terres de conreu i cases de camp.
La situació elevada de Ménilmontant afavorí també l'explotació de fonts i aigües subterrànies. Diverses institucions religioses i propietaris organitzaren xarxes de captació i conducció d'aigua cap a París, una activitat que deixà empremta en topònims locals com les rues de la Mare, des Cascades o des Rigoles.
De Bagnolet a Belleville miniatura|300px|El château de Ménilmontant i el seu parc en el plànol de Roussel de 1731.
Sota l'Antic Règim, el llogaret de Ménilmontant depenia de Bagnolet. El 1792 fou incorporat a la comuna de Belleville, de la qual formaria part fins a l'ampliació dels límits de París de 1860.
A la part alta del sector s'estenia el domini del château de Ménilmontant, també conegut com a château de Saint-Fargeau. El castell fou construït al segle XVI i reconstruït al XVII per la família Le Peletier de Saint-Fargeau. El seu parc arribà a ocupar prop de 67 hectàrees, més d'una desena part de la superfície de l'actual 20è districte.
A partir de la segona meitat del segle XVIII, el domini fou progressivament parcel·lat i venut. Sobre els antics terrenys del parc s'hi construïren habitatges i equipaments. L'únic vestigi conservat del château és un portal de pedra situat al número 6 bis de la rue Saint-Fargeau.
Annexió a París i industrialització miniatura|300px|Tramvia al boulevard de Ménilmontant cap al 1890, en una fotografia d'Hippolyte Blancard.
L'ampliació dels límits de París de 1860 incorporà Ménilmontant a la capital. La major part del territori quedà integrada en el nou 20è districte de París, juntament amb Belleville i sectors de Charonne.
Durant la segona meitat del segle XIX, Ménilmontant es transformà ràpidament. L'antic nucli rural donà pas a un barri densament poblat, amb fàbriques, tallers i habitatges obrers. L'arribada de nous habitants procedents del centre de París reforçà el caràcter popular i obrer del sector.
La transformació urbana anà acompanyada de noves infraestructures i serveis. La rue de Ménilmontant es convertí en un dels principals eixos del barri i, a finals del segle XIX i començaments del XX, el sector fou recorregut per línies de tramvia.
Transformacions del segle XX Durant el segle XX, Ménilmontant mantingué una forta identitat obrera i popular. Tallers, petits comerços, cafès i espais associatius contribuïren a configurar una vida social diferenciada dins l'est parisenc.
A partir de la segona meitat del segle XX, la desaparició progressiva d'activitats industrials i les operacions de renovació urbana transformaren una part important del barri. Durant les dècades de 1960 i 1970, alguns edificis antics foren substituïts per blocs i torres d'habitatges. Tot i aquests canvis, Ménilmontant ha conservat una identitat pròpia vinculada al seu passat popular i a la seva activitat cultural i artística.
Població i vida social Ménilmontant ha estat tradicionalment un barri popular, marcat per la presència d'artesans, obrers i petits comerciants. La industrialització del segle XIX i el creixement posterior a l'annexió a París consolidaren aquest caràcter.
Al llarg del segle XX, el sector es caracteritzà també per una considerable diversitat social i per la presència d'artistes, associacions i iniciatives veïnals. La vida de barri s'ha articulat històricament al voltant dels carrers comercials, els cafès, els tallers i els espais associatius i culturals.
Economia i tradició obrera miniatura|300px|La Bellevilloise, cooperativa obrera fundada el 1877, en una postal de 1910.
Abans de la seva urbanització, l'economia de Ménilmontant era principalment rural. Les vinyes, els conreus i l'explotació de les fonts d'aigua constituïen activitats habituals als turons de l'est parisenc. L'annexió a París el 1860 i el creixement urbà posterior transformaren profundament aquesta estructura econòmica, amb la instal·lació de fàbriques, tallers i activitats artesanals.
La industrialització va anar acompanyada d'una forta presència obrera i del desenvolupament de formes d'organització cooperativa i associativa. Un dels exemples més destacats fou La Bellevilloise, cooperativa obrera de consum fundada el 1877 i instal·lada a la rue Boyer. L'entitat proporcionava productes de consum a les famílies modestes i desenvolupava també activitats culturals, educatives i de solidaritat.
A començaments del segle XX, La Bellevilloise disposava, entre altres serveis, d'una biblioteca gratuïta, activitats d'educació popular, una fanfara, un dispensari i una caixa de solidaritat. El seu edifici de la rue Boyer, reconstruït el 1910, esdevingué un important espai de sociabilitat obrera del sector de Belleville i Ménilmontant.
La desaparició progressiva de moltes activitats industrials durant el segle XX va modificar la base econòmica del barri. Alguns antics tallers i locals productius foren substituïts o reutilitzats per a habitatges, comerços i activitats culturals.
Urbanisme i paisatge miniatura|300px|Rue Laurence-Savart, un dels carrers que conserven part del teixit urbà tradicional de Ménilmontant.
El paisatge urbà de Ménilmontant està fortament condicionat pel relleu dels turons de l'est de París. Els carrers en pendent, les escales i els desnivells constitueixen un dels trets característics del barri.
La urbanització dels segles XIX i XX va substituir bona part de l'antic paisatge rural per edificis d'habitatges, tallers i equipaments, però alguns carrers han conservat una escala urbana més reduïda. La rue Laurence-Savart, oberta el 1875, n'és un exemple: manté petites cases, murs baixos, patis i jardins i conserva part de l'aspecte del vell Ménilmontant.
Altres vies, com la rue des Cascades, la rue de la Mare i la rue des Rigoles, conserven en la toponímia la relació històrica del barri amb les fonts i les conduccions d'aigua dels turons de Belleville i Ménilmontant.
La combinació d'edificació densa, carrers costeruts, passatges i petites cases contribueix a donar al sector un paisatge urbà diferenciat dins l'est parisenc.
Cultura Literatura i fotografia Ménilmontant ha tingut una presència destacada en la cultura parisenca. Jean-Jacques Rousseau hi trobà un dels escenaris de les seves Rêveries du promeneur solitaire, mentre que durant el segle XX fotògrafs com Robert Doisneau i Willy Ronis documentaren la vida quotidiana dels carrers i dels habitants del barri.
La representació de Ménilmontant contribuí així a la iconografia dels barris populars de l'est parisenc dins la fotografia humanista francesa del segle XX.
Música i cinema miniatura|300px|Cartell de Ménilmontant, pel·lícula dirigida per Dimitri Kirsanoff el 1926.
El nom de Ménilmontant apareix de manera recurrent en la cançó francesa. Artistes com Aristide Bruant, Charles Trenet, Maurice Chevalier, Camille i Mano Solo li dedicaren cançons o hi feren referència.
El cinema també ha utilitzat Ménilmontant com a escenari. Entre les obres vinculades al barri hi ha Ménilmontant (1926), de Dimitri Kirsanoff, així com Le Ballon rouge, Rue des Cascades, Casque d'or i Un p'tit gars de Ménilmontant.
El barri manté una activitat cultural significativa, amb equipaments i sales com el Carré de Baudouin, La Bellevilloise, La Maroquinerie, el Studio de l'Ermitage i Les Plateaux Sauvages.
Patrimoni i espais destacats miniatura|300px|Façana principal de l'església de Notre-Dame-de-la-Croix de Ménilmontant.
Entre els edificis més destacats del barri hi ha l'església de Notre-Dame-de-la-Croix de Ménilmontant, construïda al segle XIX i situada a la rue de Ménilmontant. L'edifici ocupa una posició prominent sobre el pendent del barri i està protegit com a monument històric.
Un altre conjunt significatiu és el Carré de Baudouin, al número 121 de la rue de Ménilmontant. El pavelló, construït al segle XVIII i envoltat actualment d'un jardí públic, acull un espai cultural municipal.
També formen part del patrimoni local diversos carrers i passatges que conserven traces de l'antic teixit urbà, com la rue Laurence-Savart, la rue des Cascades i la rue de la Mare. En aquests sectors encara es poden observar petites cases, murs, jardins i desnivells que recorden l'etapa anterior a la urbanització intensiva del barri.
Els vestigis de l'antic sistema d'abastament d'aigua dels turons de Belleville i Ménilmontant constitueixen igualment una part del patrimoni històric del sector. Les antigues conduccions i els topònims associats a fonts i dipòsits testimonien el paper que aquests turons tingueren durant segles en el subministrament d'aigua a París.
Referències
Enllaços externs Ménilmontant: un quartier populaire au cœur de Paris — Mairie du 20e arrondissement de Paris Mémoires de Ménilmontant — Mairie du 20e arrondissement de Paris
Categoria:Barris de París Categoria:20è districte de París Categoria:11è districte de París