La Butte-aux-Cailles és un barri històric de París, situat al 13è districte de París, dins el barri administratiu de la Maison-Blanche. S'estén sobre un petit turó al sud de la Place d'Italie i conserva un teixit urbà de carrers estrets, cases baixes i petits conjunts residencials que contrasta amb les grans operacions urbanístiques desenvolupades en altres sectors del districte durant el segle XX.
Antigament ocupada per prats, vinyes, boscos i molins de vent, la zona dominava la vall de la Bièvre, un curs d'aigua avui soterrat que afavorí la instal·lació d'activitats artesanals i industrials als seus voltants. El barri fou també un dels punts estratègics de la Comuna de París de 1871 i, durant el segle XX, mantingué una marcada presència d'habitatge obrer.
Geografia i paisatge La Butte-aux-Cailles se situa al sud de la Place d'Italie, dins el barri administratiu de la Maison-Blanche, al 13è districte de París. El seu nucli històric ocupa un petit relleu que domina l'antic curs de la Bièvre, avui soterrada, i s'articula entorn de la rue de la Butte-aux-Cailles i dels carrers adjacents.
El paisatge urbà del barri es caracteritza per una xarxa de carrers estrets i irregulars, cases de poca alçada i petits conjunts residencials construïts principalment entre finals del segle XIX i les primeres dècades del XX. Una part significativa d'aquest teixit urbà es conservà al marge de les grans operacions de renovació urbana que transformaren altres sectors del 13è districte durant la dècada de 1960.
La relació històrica amb la Bièvre continua essent un dels elements que expliquen la topografia i l'evolució del sector. El riu discorria al peu de la butte i condicionà durant segles les activitats agrícoles, artesanals i industrials de la zona abans de ser progressivament cobert a París durant els segles XIX i XX.
Història Orígens rurals i la Bièvre miniatura|La Bièvre al peu de la Butte-aux-Cailles, abans del soterrament del riu.
Abans de la urbanització, la Butte-aux-Cailles era un espai de caràcter rural, format per prats, vinyes, boscos i diversos molins de vent. El turó dominava la vall de la Bièvre, que discorria als seus peus i condicionà durant segles les activitats agrícoles i artesanals de la zona.
Al peu de la butte hi havia també antigues explotacions d'argila que sovint quedaven inundades per les aigües de la Bièvre. Durant l'hivern, l'aigua acumulada es congelava i el gel era tallat i emmagatzemat en pous construïts expressament, les anomenades glacières, per ser utilitzat durant els mesos d'estiu.
La proximitat del riu afavorí igualment la instal·lació d'activitats artesanals i industrials, especialment tintoreries i adoberies, que aprofitaven les aigües de la Bièvre. Amb el creixement de París i l'augment de la contaminació del curs fluvial, el riu fou progressivament canalitzat i cobert fins a desaparèixer de la superfície urbana durant els segles XIX i XX.
Annexió a París i urbanització miniatura|300px|La rue Auguste-Lançon i la Butte-aux-Cailles l'any 1898, en una pintura de Paul Schmitt.
La Butte-aux-Cailles formava part antigament del territori de la comuna de Gentilly, situada fora dels límits de París. Amb l'ampliació dels límits de la capital establerta per la llei del 16 de juny de 1859, la part septentrional de Gentilly fou incorporada a París i integrada en el nou 13è districte de París a partir de 1860.
Durant la segona meitat del segle XIX, el sector s'urbanitzà progressivament. L'obertura de carrers, la construcció d'habitatges i la desaparició gradual de les activitats rurals transformaren el paisatge de la butte, tot i que el relleu i la xarxa irregular de vies en limitaren una urbanització més intensiva.
A finals del segle XIX i començaments del XX, el creixement industrial dels sectors pròxims afavorí la construcció d'habitatges obrers. Una part important d'aquest teixit residencial de baixa alçada s'ha conservat i constitueix una de les característiques urbanes més recognoscibles de la Butte-aux-Cailles.
La Comuna de París Durant la Comuna de París de 1871, la Butte-aux-Cailles es convertí en un dels principals punts defensius dels federats al sud de la capital. La seva posició elevada, dominant els accessos des de Gentilly i la vall de la Bièvre, li conferia un valor estratègic important.
Els federats hi instal·laren barricades i peces d'artilleria i resistiren als atacs de les tropes de Versalles durant els combats de la Setmana Sagnant, al maig de 1871. Els enfrontaments foren especialment intensos entorn de la butte i dels carrers que conduïen cap a la place d'Italie.
Finalment, les forces governamentals aconseguiren ocupar el sector, posant fi a la resistència comunera en aquesta part de París. L'episodi ha quedat fortament associat a la memòria històrica de la Butte-aux-Cailles.
Transformacions dels segles XIX i XX miniatura|300px|Cruïlla de la rue des Cinq-Diamants i la rue de la Butte-aux-Cailles.
Entre finals del segle XIX i les primeres dècades del XX, la Butte-aux-Cailles acabà de perdre bona part del seu antic caràcter rural. El cobriment progressiu de la Bièvre i la urbanització dels terrenys situats al seu entorn permeteren l'obertura de nous carrers i la construcció d'habitatges en zones fins aleshores ocupades per activitats artesanals, industrials o per espais poc edificats.
A començaments del segle XX es construïren diversos conjunts d'habitatge social destinats a la població obrera que treballava a les fàbriques i infraestructures dels sectors propers. Entre aquests destaquen petites cités pavellonàries i operacions d'habitatge econòmic que contribuïren a donar al barri el seu paisatge característic de cases baixes, patis i carrers de dimensions reduïdes.
Diverses actuacions d'inspiració social i higienista transformaren també el sector durant les primeres dècades del segle XX. Entre elles hi hagué la construcció de banys públics i, posteriorment, de la piscina de la Butte-aux-Cailles, així com diversos conjunts residencials obrers i cooperatius.
Durant la segona meitat del segle XX, mentre altres zones del 13è districte de París foren profundament transformades per grans operacions de renovació urbana, una part considerable de la Butte-aux-Cailles conservà la seva trama de carrers i habitatges de baixa alçada.
Urbanisme i habitatge miniatura|300px|La Petite Alsace, conjunt d'habitatges obrers de la rue Daviel.
La Butte-aux-Cailles conserva un teixit urbà singular dins el 13è districte de París, caracteritzat per carrers estrets, edificis de poca alçada i petits conjunts residencials.
Entre els conjunts residencials més representatius hi ha la Petite Alsace, a la rue Daviel, formada per cases agrupades al voltant d'un espai interior i concebuda com a habitatge econòmic per a famílies obreres. Aquest tipus d'operació reflecteix les polítiques d'habitatge social i higienistes desenvolupades a París a començaments del segle XX.
El barri manté també diverses petites cités i passatges residencials que contribueixen al seu caràcter de baixa densitat relativa.
En les darreres dècades, les actuacions municipals s'han orientat sobretot a la requalificació de l'espai públic. El programa «Embellir votre quartier» per al sector Croulebarbe–Butte-aux-Cailles preveu reduir la pressió del trànsit motoritzat, ampliar les zones de vianants, crear itineraris ciclistes i incrementar la vegetació als carrers.
Vida social i cultural miniatura|Art urbà a la Butte-aux-Cailles.
La Butte-aux-Cailles manté una identitat de barri molt marcada, afavorida per l'escala reduïda dels seus carrers, la presència de petits comerços, cafès i espais de proximitat.
Durant les darreres dècades, el barri s'ha convertit també en un dels sectors de París més associats a l'art urbà. Façanes, persianes i murs dels carrers acullen de manera habitual pintures, plantilles, mosaics i altres intervencions, i la Ville de Paris hi promou recorreguts específics dedicats al street art.
Patrimoni Piscina de la Butte-aux-Cailles miniatura|300px|Piscina de la Butte-aux-Cailles.
La piscina de la Butte-aux-Cailles, situada a la place Paul-Verlaine, és un dels edificis més característics del barri. Fou concebuda per l'arquitecte Louis Bonnier i inaugurada el 1924.
L'edifici combina una façana de maó amb una estructura de formigó armat. El gran vas interior és cobert per una volta elevada sostinguda per arcs de formigó. El conjunt és un exemple d'Art Nouveau aplicat a l'arquitectura esportiva parisenca.
La piscina incloïa també banys-dutxa municipals, reflectint la funció higienista d'aquests equipaments durant les primeres dècades del segle XX. L'edifici està protegit com a monument històric des de 1990 i continua funcionant com a instal·lació esportiva municipal.
Església de Sainte-Anne miniatura|Façana de l'església de Sainte-Anne de la Butte-aux-Cailles.
L'església de Sainte-Anne de la Butte-aux-Cailles, situada a la rue de Tolbiac, fou construïda entre 1896 i 1912 segons el projecte de l'arquitecte Prosper Bobin.
L'edifici és d'inspiració romànica i bizantina i es caracteritza per les dues torres de la façana i per un interior articulat mitjançant grans arcades de mig punt, volta de canó i una cúpula sobre petxines.
Les vidrieres són obra del taller Mauméjean. L'església fou inscrita íntegrament en el registre de monuments històrics l'11 de juny de 2018.
Petite Alsace i altres conjunts residencials La Petite Alsace, situada a la rue Daviel, és un dels conjunts residencials més singulars de la Butte-aux-Cailles. Fou construïda el 1912 per l'arquitecte Jean Walter, per encàrrec de l'abbé Viollet, amb l'objectiu d'oferir habitatges econòmics a famílies obreres.
El conjunt està format per quaranta cases adossades disposades al voltant d'un pati interior arbrat. Les façanes, amb entramat de fusta, maó i cobertes inclinades, s'inspiren en l'arquitectura tradicional alsaciana.
Referències
Enllaços externs Presentació patrimonial de la Butte-aux-Cailles a la Ville de Paris
Categoria:Barris de París Categoria:13è districte de París