L'edifici Merle és un edifici d'habitatges situat a l'extrem nord de la plaça de Sant Agustí, al barri de Sant Francesc de la ciutat de València.
Emplaçament i història L'edifici està situat al carrer de Sant Vicent Màrtir 84, cantonada a la plaça de Sant Agustí i l'avinguda del Baró de Cárcer (popularment -i a posteriori també de forma oficial- anomenada "de l'Oest").
La gènesi de l'avinguda de l'Oest parteix de les premisses de l'urbanisme hausmannià que es va anar aplicant a diverses grans ciutats europees (París, després Londres, Viena i moltes altres). Als vells espais urbans es van traçar grans avingudes seccionant els barris antics i degradats. Des d'una concepció que s'autopercebia moderna, es feien plantejaments higienistes però que també reflectien interessos econòmics. Per diferents raons, el suport era ampli. Fins a Blasco Ibáñez, el 1901, ho va reclamar per a eliminar «els barris antics al centre de la ciutat, on s'aglomera la vida dels pobres, trucant amb el seu malsà amuntegament a la mort». L'arquitecte Federico Aymamí Faura va proposar el 1907, a petició de l'Ajuntament, un projecte amb moltes àmplies i enormes avingudes. Massa clomplex i massa car, el projecte va ser reconduït i en 1910, es reduïa a tres intervencions: l'amplació de la plaça de la Reina i dues avingudes, una de les quals seria la de l'Oest. El disseny d'avinguda es va desenvolupar de la mà de Javier Goerlich, arquitecte municipal. El projecte es va presentar el 1929, durant la dictadura de Primo de Rivera, va ser aprovat per l'ajuntament republicà (22 de febrer de 1932), es va reprendre després de la guerra civil, es va incloure al Pla General del 1946, i finalment es va aturar en arribar al Mercat Central, el 1956.
A diferència de l'avinguda de l'Oest, el carrer de Sant Vicent Màrtir té una llarga història que es remunta a la València romana. Va ser part de la Via Augusta.
L'edifici miniatura|La Finca de Ferro i l'edifici Merle El edifici pren el seu nom de Francisco Merle Morand,Les famílies Merle i Morand, d'origen francès, formaven part de la burgesia de Dénia, amb capitals originats al segle XIX amb el comerç de la pansa. el promotor per a qui va ser dissenyat. El projecte inicial va ser redactat el 1946, però el 1954 es va sol·licitar una ampliació de dues plantes en un intent per competir en altura amb el proper Edifici Garcerán (la popularment denominada Finca de Ferro). L'especulació sobre els edificis de l'avinguda es va manifestar a les sol·licituds de creixement en altura. Amb l'aparició de la Finca de Ferro també es va sol·licitar recréixer l'edifici Colomer, just davant del Merle.
Tot i no assolir l'alçada de la seua veïna, l'edifici Merle té una posició emblemàtica com a separació entre el carrer de Sant Vicenç i l'avinguda de l'Oest, aconseguint un gran efecte visual mitjançant la successió vertical de llargs balcons corbs que formen la cantonada i ascendeixen fins a ser rematats en una torrassa de remat. Se'l considera un bon exemple, encara que tardà, de l'expressionisme funcionalitzat, inspirat en l'obra de l'arquitecte Erich Mendelsohn. Com era habitual a l'època de la construcció, l'edifici Merle dedica la planta baixa i l'entresòl al comerç, mentre que les deu plantes altes, així com l'àtic i el sobreàtic es dediquen a habitatges.
La distribució dels habitatges és de dos per planta. Donat el nivell adquisitiu dels propietaris, estan dotades amb doble accés i són de grans dimensions. Les estances comunitàries recauen directament a les façanes exteriors, mentre que la resta donen a dos grans patis interiors.
Arquitectes miniatura|Àtic i sobreàtic L'edifici va ser dissenyat a Madrid per l'arquitecte Ignacio de Cárdenas Pastor el 1946. Cárdenas va estudiar a l'Escola d'Arquitectura de Madrid, on es va titular el 1924. Sense gaire obra al País Valencià, destaca l'edifici de Telefónica a la plaça de l'Ajuntament, que va projectar el 1926 i construir entre el 1927 i el 1928. La vinculació de Cárdenas amb la Companyia Telefònica Nacional d'Espanya (CTNE) que s'havia constituït el 1924, es va iniciar poc després de titular-se aquell mateix any. Treballaria molts anys per a la CTNE arribant a ocupar el càrrec de cap de la Secció d'Edificis. Va projectar de disset de les quaranta-dos centrals de CTNE construïdes als anys vint i trenta del .
En la seua carrera a CTNE destaca el gratacel de la companyia a Madrid. Cárdenas va estar constantment atent a la seua construcció fins i tot durant la guerra civil, cosa que, unida a les seues simpaties republicanes, li van suposar una inhabilitació de cinc anys per exercir la professió d'arquitecte de manera privada,El període d'inhabilitació es va iniciar quan va tornar de França, el 13 de juny del 1944. i a perpetuïtat per a l'exercici de càrrecs públic. Va poder treballar amb el seu nebot, Gonzalo de Cárdenas Rodríguez, un dels fills del seu germà Manuel, també arquitecte i que recolzava el règim de Franco; Gonzalo ocupava el càrrec de Director de Regiones Devastadas.
La direcció de l'obra va recaure en José Mora Ortiz de Taranco, fill del també arquitecte Francesc Mora i Berenguer. José Mora va estudiar a l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona, on es va titular el 17 d'abril de 1940. Les seues primeres obres estan vinculades a l'activitat del seu pare, com les vinculades al projecte d'urbanització entre la plaça d'Espanya i l'Estació del Nord, redactat pel seu pare el 1947, com la seua obra més reconeguda i premiada, l'edifici de Jabones Català, pel que va fer dos projectes el 1943 i el 1950. Com a director d'obra va col·laborar amb coneguts arquitectes que desenvolupaven el treball a València. Amb el seu pare, per exemple, l'edifici de la Gran Via Ferran el Catòlic 31 cantonada al carrer Erudit Orellana (1946, 1947) i el del carrer Salamanca cantonada amb el de Reina Na Germana (1955). Per a Joaquín Rieta, va dirigir l'obra de l'edifici de la Societat Musical El Micalet al carrer de Guillem de Castro 73 (1947).
Notes
Referències
Categoria:Edificis del barri de Sant Francesc