El Palau de la Música Catalana és una sala de concerts de Barcelona, la principal de la ciutat fins a la inauguració de L'Auditori el 1999. L'edifici modernista original, obra de Lluís Domènech i Montaner, va ser declarat Patrimoni Comú de la Humanitat per la UNESCO el 1997, juntament amb l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
Història Va ser promogut per l'Orfeó Català, fundat el 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives, per a que fos la seva seu. El 31 de maig del 1904, l'Orfeó va aprovar en assemblea el projecte i el pressupost corresponent, i l'octubre del mateix any l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner va rebre l'encàrrec de mans del president de l'entitat Joaquim Cabot. Abans d'acabar l'any, es feu la compra del claustre del convent de Sant Francesc, amb una superfície de 1.350,75 m² i a un preu final de 240.322,60 pessetes, i el 23 d'abril del 1905 es realitzà la col·locació de la primera pedra de les obres, finançades amb un emprèstit de 600.000 pessetes en obligacions amortitzables al portador, en dues sèries de 500 i 1.000 pessetes, a l'interès anual del 4%.Memòria Orfeó Català 1904, pàg. 9. Hi van contribuir industrials i financers catalans, il·lustrats i amants de la música, estament que seixanta anys abans ja havia finançat el Gran Teatre del Liceu. Tres anys més tard, el 9 de febrer del 1908, se'n celebrà la inauguració.
miniatura|Inauguració el 1908|esquerra miniatura|esquerra|Escultura de Lluís Millet i Pagès, fundador de l'Orfeó Català, realitzada per Josep Salvadó Jassans miniatura|esquerra|Antiga taquilla original de Lluís Domènech i Montaner realitzada a l'interior d'una columna amb trencadís de Lluís Bru miniatura|esquerra|Façana primitiva. Detall de la part superior miniatura|esquerra|Façana primitiva. Detall dels baixos miniatura|esquerra|Façana primitiva. Detall del grup escultòric La cançó popular de Miquel Blay miniatura|esquerra|Antiga façana lateral coberta amb la pantalla de vidre d'Òscar Tusquets miniatura|esquerra|Façana nova al carrer de Sant Pere Més Alt amb l'escultura Carmela de Jaume Plensa en primer terme miniatura|esquerra|Detall de l'angle
L'obra va ser guardonada en el Concurs anual d'edificis artístics, promogut per l'Ajuntament de Barcelona, com a millor edifici de l'any, amb aquests arguments: L'auditori va ser destinat a concerts de música orquestral i instrumental, així com a interpretacions corals i a recitals de cantants, tant a l'àmbit de la música culta com al de la música popular. Tanmateix, al Palau han tingut també cabuda actes culturals, polítics i obres de teatre. La vida política catalana hi va trobar una evident manifestació simbòlica, que passa per les assemblees de Solidaritat Catalana, per la clausura de quatre mesos ordenada per la dictadura de Primo de Rivera entre el 24 de juny i el 13 d'octubre de 1925, i pel franquisme, moment en què el seu nom fou castellanitzat i el gentilici suprimit: Palacio de la Música.
Així, el 2 d'abril de 1940, la Falange organitzà un festival amb la intervenció del «Orfeón que dirige el maestro Millet» —segons deia el programa i per evitar escriure el nom real— que va haver de començar amb l'himne feixista Cara al sol, que Millet va dirigir amb els braços immòbils contra el cos. També s'hi celebrà un concert de militars russos (el programa aclaria que eren de l'antic exèrcit del Tsar), i el 1943, un altre del Cor de les Joventuts Hitlerianes.
El 9 de novembre del 1940 s'hi va estrenar el famós Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo. El 31 de març de 1944, Eduard Toldrà hi feu el seu primer concert amb l'Orquestra Municipal de Barcelona, l'actual Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), que fins a la inauguració de l'Auditori (1999) va ser la principal llogatera del Palau. El 19 de maig de 1944 hi va debutar la soprano Victòria dels Àngels. L'Orfeó Català no va reaparèixer fins al 1946, dirigit per Lluís Maria Millet, fill del fundador, que va interpretar el Rèquiem de Mozart.
El 1960 van succeir els Fets del Palau, coincidint amb una visita de Francisco Franco a Catalunya. Amb motiu de la celebració del centenari de Joan Maragall, s'havia aconseguit l'autorització per a interpretar-hi el Cant de la Senyera, però la prohibició en l'últim moment per part de les autoritats va fer que part del públic assistent es posés dret a cantar-lo i es llancessin fulls volants contra Franco. Va haver-hi detencions, entre les quals la del jove Jordi Pujol, futur president de la Generalitat de Catalunya, i que, malgrat no trobar-se al local, fou sotmès a un consell de guerra.
El Cant de la Senyera s'hi va poder tornar a escoltar el 18 d'abril del 1967, en el concert del centenari del naixement de Lluís Millet.
En aquesta època, i amb la realitat política sempre present (com per exemple quan la Falange va decidir fer-hi un acte commemoratiu de la seva fundació), el Palau començà una etapa d'una certa normalitat amb la representació d'obres de teatre en català, concerts de música clàssica i jazz, i també de la Nova Cançó. Els grans intèrprets catalans començaren a actuar-hi sovint, com ho feu Frederic Mompou el 1969 en el seu 75è aniversari.
A la dècada del 1980, l'Orfeó Català decidí efectuar una gran reforma arquitectònica i també jurídica i, així, el 1983 es va constituir el Consorci del Palau de la Música Catalana, amb la participació de l'Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Cultura d'Espanya. El 1990, amb motiu dels actes del centenari de l'entitat, es va constituir la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana, presidida per Fèlix Millet i Tusell, per tal d'aconseguir recursos privats amb activitats organitzades al Palau.
Cas Millet
El juny de 2009 va esclatar l'anomenat «cas Millet», també conegut com el «cas Palau» o el «saqueig del Palau de la Música», quan la fiscalia de Barcelona va presentar una querella per apropiació indeguda i falsedat contra Fèlix Millet i tres directius més de la Fundació. Els principals imputats també ho foren pel cas Hotel del Palau, sobre la requalificació urbanística irregular d'unes finques properes per a construir-hi un hotel de luxe.
Edifici Arquitectura L'arquitectura de Domènech i Montaner és de gran qualitat i originalitat, amb solucions arquitectòniques molt avançades, amb l'ús dels nous perfils laminats, una estructura central metàl·lica estabilitzada pel sistema de contraforts i voltes perimetrals d'inspiració gòtica, i amb l'aplicació de grans murs de vidre i la integració de totes les arts aplicades: escultura, mosaic, vitrall i forja. L'arquitecte hi va comptar amb la col·laboració dels artistes habituals: els mosaïcistes Lluís Bru i Mario Maragliano, els ceramistes Josep Orriols i Modest Sunyol, els vitralls de la casa Rigalt i Granell i el paviment hidràulic de la casa Escofet. I entre els escultors, Miquel Blay, Eusebi Arnau, Dídac Masana i Pau Gargallo.
Dues decisions demostren la tipologia i la innovació tecnològica del projecte: la primera, la solució del pati a la mitgera del solar amb l'església, perquè la sala de concerts quedés amb la mateixa simetria de distribució i entrada de llum. La segona va ser la resolució de situar l'auditori al primer pis amb l'accés des de la planta baixa pels diferents trams de l'escala amb un tractament tan efectiu que compensa l'ascensió; amb això es va aconseguir la utilització de la planta baixa per oficines de l'Orfeó.
A l'exterior es barregen elements escultòrics, que fan al·lusió al món de la música, amb elements arquitectònics modernistes d'inspiració barroca. A l'interior, l'arquitecte va combinar magistralment els diversos materials de construcció amb ceràmica i vidre. La sala i l'escenari formen un conjunt harmònic, en el qual un s'integra en l'altre. L'escenari està dominat a la part superior pels tubs de l'orgue, que es converteixen al seu torn en un element decoratiu. L'embocadura de l'escenari està emmarcada per il·lustracions escultòriques espectaculars, ambdues al·legories de la música culta i de la música popular: a la dreta, un bust de Ludwig van Beethoven entre columnes dòriques que sostenen uns núvols dels quals emergeix la Cavalcada de les valquíries (clara referència al wagnerisme imperant llavors entre el públic català); a l'esquerra, unes noies vora una font i al peu d'un salze, entre les branques del qual apareix el bust de Josep Anselm Clavé, constitueixen una al·legoria al text de la cançó Les flors de maig d'aquest autor.
El 1971, el Palau va ser declarat Monument Nacional, i amb aquest motiu s'hi van fer àmplies obres de restauració sota la direcció dels arquitectes Joan Bassegoda i Nonell i Jordi Vilardaga.
Entre 1982 i 1989 es va realitzar una gran ampliació sota la direcció dels arquitectes Òscar Tusquets i Carles Díaz, que va guanyar el Premi FAD 1989 d'Arquitectura, Reformes i Rehabilitacions. L'arquitecte Lluís Domènech i Girbau, net de Lluís Domènech i Montaner, va escriure sobre aquestes obres elogiant-les:
El 2000 es va iniciar la construcció d'un edifici adossat de sis pisos, on se situen els camerinos, l'arxiu, la biblioteca i una sala de reunions, i obrint-se a una plaça gràcies a l'enderroc de l'església de Sant Francesc de Paula, que havia estat reconstruïda després de la Guerra Civil espanyola. A la segona fase es van realitzar reformes interiors i una nova ampliació amb una sala d'audició i assaig així com un restaurant.
Exterior Façanes antigues Situades als carrers de Sant Pere Més Alt i d'Amadeu Vives, eren les úniques fins al 1989. La cantonada es resol amb la inclusió del grup escultòric La cançó popular de l'escultor Miquel Blay, reproduïda a mida superior al natural per Frederic Bechini, on estan representats un Sant Jordi, sota una figura femenina en el centre com un gran mascaró de proa, que és una al·legoria de la música, envoltada d'un grup de personatges que representen el mariner, els camperols, l'ancià i els nens. És considerada l'obra cabdal de Blay, amb una sensibilitat social i un conjunt de gran harmonia. Segons consta a una inscripció al peu de l'escultura, va ser pagada per Joaquim de Càrcer i d'Amat, marquès de Castellbell, i va ser inaugurada el dia 8 de setembre de 1909. La complexitat de la façana angular a dos carrers estrets fa difícil la visió completa del conjunt.
Altres elements d'aquestes façanes són els arcs amb grans columnes de maó vermell i ceràmica. Dins de dues d'aquestes columnes es trobaven les taquilles originals. Al primer pis hi ha un balcó que recorre la façana amb catorze columnes en grups de dues, cobertes amb mosaic, totes amb dibuix diferent; al segon pis els busts dels músics sobre columnes, realitzats per Eusebi Arnau: d'esquerra a dreta són Palestrina, Bach i Beethoven; passat el grup escultòric de la cantonada es troba el bust de Wagner ja al carrer d'Amadeu Vives. A la part superior d'aquesta façana un gran frontó en mosaic de Lluís Bru, que simbolitza la senyera de l'Orfeó d'Antoni Maria Gallissà, i en el centre una reina presidint una festa amb una filosa, en al·lusió a La Balanguera, poema de Joan Alcover i Maspons, amb música del compositor Amadeu Vives, una peça de les que més interpretava l'Orfeó i que des del 1996 és l'himne oficial de Mallorca.
Façana moderna Des del 1989 s'hi troba l'entrada habitual, mitjançant una nova esplanada a la qual s'accedeix des del carrer de Sant Francesc de Paula, que des del 2006 es denomina Palau de la Música.