Félix Alphonse Raugel (Saint-Quentin, 27 de novembre de 1881 – París, 30 de desembre de 1975) va ser un director d'orquestra, director de cor i musicòleg francès. Va destacar especialment per la seva activitat en el camp de la música sacra, la direcció coral i l'estudi històric de l'orgue.
Biografia Va estudiar al conservatori de Lilla, on fou deixeble de Charles Queste i obtingué un primer premi de viola. Posteriorment es traslladà a París, on estudià orgue amb Abel Decaux, contrapunt amb Albert Roussel i composició amb Vincent d'Indy.
Entre 1909 i 1914 va dirigir la Société Haendel i el 1911 esdevingué mestre de capella de l'església de Saint-Eustache de París. Entre 1912 i 1962 va dirigir l'Orchestre philharmonique de Reims, una vinculació que es prolongà durant mig segle.
A partir de 1928 també fou mestre de capella de l'església de Saint-Honoré-d'Eylau de París. Entre 1930 i 1939 participà en la direcció de la Société des études mozartiennes i, entre 1934 i 1947, dirigí els cors de la radiodifusió francesa, antecedents del Cor de Ràdio França.
Raugel tingué un paper destacat en la recuperació i difusió de la música coral i religiosa antiga. Va dirigir el seu propi conjunt coral, els Chœurs Félix Raugel, amb el qual interpretà repertori que comprenia des de música medieval fins a obres del Renaixement i del Barroc. En concerts documentats de la dècada de 1930, el conjunt interpretà obres de compositors com Cristóbal de Morales, Jan Pieterszoon Sweelinck i altres mestres de la polifonia antiga.
També va ocupar càrrecs institucionals importants. Fou vicepresident de la Société française de musicologie i membre de la Commission des monuments historiques, on la seva especialització en la història i la construcció dels orgues resultà especialment rellevant.
Musicologia Una part important de la seva activitat com a musicòleg es va dedicar a l'estudi de l'orgue francès, dels seus constructors i dels seus intèrprets. Entre les seves publicacions destaquen Les Organistes (1923), posteriorment reeditat, i diversos estudis sobre els orgues de París i sobre els mestres de l'antiga escola francesa de construcció d'orgues.
També publicà treballs de divulgació i síntesi sobre altres àmbits de la música, entre els quals Palestrina (1930), Le Chant choral (1948) i L'Oratorio (1948). La Bibliothèque nationale de France conserva i cataloga una extensa producció bibliogràfica i musical vinculada a Raugel.
El 1928 va rebre el premi Charles Blanc de l'Acadèmia Francesa per l'obra Les grandes orgues des églises de Paris et du département de la Seine, dedicada als grans orgues de les esglésies de París i del departament del Sena.
Referències
Categoria:Directors d'orquestra francesos Categoria:Directors de cor francesos Categoria:Musicòlegs francesos Categoria:Persones de Saint-Quentin Categoria:Morts a París Categoria:Alumnes de la Schola Cantorum de París Categoria:Morts el 1975 Categoria:Nascuts el 1881