Harmonium és una obra per a cor mixt i gran orquestra de John Adams, composta el 1980 per encàrrec de la San Francisco Symphony per celebrar la temporada inaugural del Louise M. Davies Symphony Hall. L'obra, dedicada a Edo de Waart, consta de tres moviments sobre poemes de John Donne i Emily Dickinson i té una durada aproximada de trenta-dos minuts.
L'estrena va tenir lloc el 15 d'abril de 1981 al Davies Symphony Hall de San Francisco, amb la San Francisco Symphony i el San Francisco Symphony Chorus sota la direcció d'Edo de Waart. Adams considera Harmonium, juntament amb Shaker Loops, una de les primeres obres plenament madures del seu llenguatge, sorgit de l'impacte inicial del minimalisme però caracteritzat per canvis sobtats de gest, grans processos d'acumulació i una expressivitat molt més expansiva.
Composició Adams va començar a compondre Harmonium el febrer de 1980 i va acabar la composició pròpiament dita el 25 d'octubre d'aquell any; l'orquestració es va completar el març de 1981. L'encàrrec havia estat suggerit per Edo de Waart, aleshores director musical de la San Francisco Symphony, amb l'objectiu de disposar d'una obra coral de gran format per a la primera temporada de la nova sala de concerts de l'orquestra.
La idea inicial de la composició no era encara textual. Adams va imaginar primer un únic so que sorgia d'un gran espai buit i que, mitjançant una expansió molt gradual, acabava convertint-se en una textura rica i pulsant. Aquesta imatge determina l'obertura de l'obra, en què la música sembla formar-se progressivament a partir de gairebé res, i es relaciona amb l'interès d'Adams per construir grans arcs formals a partir de cèl·lules repetitives molt senzilles.
El títol procedeix inicialment de Harmonium, el primer llibre de poemes de Wallace Stevens, perquè Adams havia pensat utilitzar textos d'aquest autor, projecte que finalment va abandonar. En la versió definitiva va escollir Negative Love de John Donne per al primer moviment i dos poemes d'Emily Dickinson, Because I could not stop for Death i Wild Nights, per als dos següents.
Estrena i recepció L'estrena es va celebrar el 15 d'abril de 1981 al Louise M. Davies Symphony Hall, inaugurat l'any anterior, amb la San Francisco Symphony i el seu cor sota la direcció d'Edo de Waart. La peça estava dedicada al mateix director, que havia impulsat l'encàrrec i posteriorment va realitzar-ne el primer enregistrament comercial amb els mateixos conjunts.
L'obra va contribuir decisivament a consolidar la reputació d'Adams com un dels principals compositors nord-americans de la seva generació. La seva combinació de procediments minimalistes amb una gran orquestra, una massa coral de dimensions gairebé simfòniques i clímaxs d'una intensitat pròxima a la tradició romàntica mostrava ja una distància considerable respecte al minimalisme més auster de Steve Reich o Philip Glass.
Estructura L'obra consta de tres moviments:
Negative Love
Because I could not stop for Death
Wild Nights
Els tres moviments formen un esquema global ràpid-lent-ràpid i s'interpreten com un gran arc continu, especialment entre el segon i el tercer, que queden units sense una ruptura marcada. Una interpretació completa dura aproximadament trenta-dos o trenta-tres minuts.
Negative Love El primer moviment posa música al poema Negative Love de John Donne. La composició comença amb un so gairebé imperceptible del cor, construït a partir de repeticions i petites oscil·lacions vocals, del qual van emergint gradualment harmonies cada vegada més definides. Adams transforma aquesta pulsació inicial en grans onades d'intensitat i construeix el moviment mitjançant acumulacions progressives que desemboquen en amplis clímaxs corals i orquestrals.
El tractament del text és sovint fragmentari: paraules o síl·labes individuals es repeteixen durant llargs períodes i funcionen simultàniament com a significat verbal i material rítmic. Aquesta manera de construir la textura revela la influència del minimalisme, però Adams utilitza les repeticions per generar formes molt grans, amb acceleracions, canvis sobtats d'harmonia i contrasts d'intensitat que s'allunyen de la regularitat dels primers models minimalistes.
Because I could not stop for Death El segon moviment utilitza un dels poemes més coneguts d'Emily Dickinson, en què la mort és personificada com un acompanyant que recull la narradora en un carruatge i la condueix cap a l'eternitat. La música adopta un tempo molt més lent i una atmosfera suspesa, amb una pulsació regular que suggereix el moviment inexorable del viatge descrit al poema.
El cor presenta el text en textures àmplies i relativament transparents mentre l'orquestra manté una activitat interna constant, sovint formada per figures repetitives i harmonies que evolucionen molt lentament. El contrast entre aquesta sensació de quietud exterior i el moviment continu subjacent produeix una impressió de temps simultàniament avançant i suspès, especialment apropiada per al caràcter ambigu del poema de Dickinson.
Cap al final del moviment, la tranquil·litat comença a transformar-se en una acumulació progressiva d'energia orquestral. Aquesta transició no resol el moviment de manera convencional, sinó que condueix directament a l'explosió sonora que obre Wild Nights, convertint els dos últims moviments en una única trajectòria des de la contemplació de la mort fins a una afirmació extàtica de desig i vitalitat.
Wild Nights El tercer moviment posa música a Wild Nights d'Emily Dickinson, un poema breu i intens basat en imatges de desig, navegació i arribada a port. Després del gran crescendo que tanca la secció anterior, el cor entra sobre una textura orquestral molt activa, dominada per pulsacions repetitives, percussió, metalls i una successió de grans blocs harmònics.
Adams utilitza el ritme com a principal motor del moviment. Les paraules es fragmenten i repeteixen sobre patrons que es van superposant, mentre el cor i l'orquestra alternen episodis de gran densitat amb breus moments de distensió. L'acumulació progressiva permet construir diversos clímaxs de grans dimensions sense abandonar la sensació de pulsació contínua que havia començat gairebé imperceptiblement al primer moviment.
La secció final desenvolupa especialment les imatges marítimes del poema i porta la massa coral i orquestral a una culminació extàtica. La combinació de repetició minimalista, harmonia tonal expansiva i gestos de gran escala resumeix el llenguatge que Adams continuaria desenvolupant durant els anys següents en obres com Grand Pianola Music i Harmonielehre.
Estil musical Harmonium pertany a la primera etapa madura d'Adams i utilitza de manera sistemàtica recursos associats al minimalisme, especialment la repetició de petites cèl·lules, la superposició gradual de capes i els processos d'acumulació. Tanmateix, els tres moviments mostren una llibertat formal considerable, amb canvis sobtats d'atmosfera i una escriptura coral i orquestral d'una amplitud que aproxima l'obra a la tradició simfònica i coral romàntica.
La relació entre música i text és essencial en tota la partitura. La repetició no és només un procediment abstracte, sinó que Adams adapta la densitat, el ritme, l'harmonia i l'orquestració al contingut dels tres poemes: l'abstracció metafísica de Donne, el viatge contemplatiu cap a la mort del primer poema de Dickinson i l'erotisme expansiu de Wild Nights. Aquesta capacitat per integrar l'arquitectura musical i l'expressió verbal esdevindria central en les seves obres vocals posteriors.
Instrumentació Harmonium està escrit per a un cor mixt SATB de grans dimensions —Adams indica un mínim d'uns noranta cantants— i una gran orquestra formada per quatre flautes —la segona, tercera i quarta també flautí—, tres oboès, tres clarinets —el tercer també clarinet baix—, tres fagots —el tercer també contrafagot—, quatre trompes, quatre trompetes, tres trombons, tuba, quatre percussionistes, arpa, celesta, piano —també sintetitzador—, primers i segons violins, violes, violoncels i contrabaixos.
La secció de percussió inclou glockenspiel, metal·lòfon, xilòfon, dues marimbes, esquelles, campanes tubulars, triangle, enclusa, plat suspès, plat sizzle, plats de xoc, cròtals, pandereta, tom-toms, bombo i altres instruments de percussió.
Discografia selecta 1984 — Edo de Waart, San Francisco Symphony i San Francisco Symphony Chorus: John Adams: Harmonium, ECM New Series, ECM 1277. Enregistrat el gener de 1984 i publicat el setembre del mateix any. 1995 — Robert Shaw, Atlanta Symphony Orchestra i Atlanta Symphony Chorus: Adams: Harmonium / Rachmaninoff: The Bells, Telarc, CD-80365. Enregistrat els dies 4 i 5 de novembre de 1995 i publicat el 1996. 1997 — John Adams, San Francisco Symphony i San Francisco Symphony Chorus: Harmonium / The Klinghoffer Choruses, Nonesuch, 79549. Enregistrat el març de 1997 al Davies Symphony Hall i publicat inicialment dins The John Adams Earbox el 1999 i com a disc independent el 2000.
Referències
Categoria:Composicions musicals del 1980 Categoria:Música coral Categoria:Obres de John Adams