La Simfonia núm. 8 en mi bemoll major, op. 83, és una obra orquestral d'Aleksandr Glazunov, composta el 1905 i orquestrada definitivament l'any següent. És l'última simfonia que el compositor va completar, ja que de la Novena només en va deixar inacabat el primer moviment. Consta de quatre moviments i té una durada aproximada de quaranta minuts.

La simfonia es va estrenar el 21 de desembre de 1906 a Sant Petersburg, en un dels Concerts Simfònics Russos patrocinats per la casa Beliàiev, sota la direcció del mateix Glazunov. La Vuitena representa la culminació del seu llenguatge simfònic, amb una major integració temàtica entre els moviments, un contrapunt particularment elaborat i una tensió harmònica més intensa que en moltes de les simfonies precedents.

Composició Glazunov va compondre la simfonia durant l'estiu i la tardor de 1905. Segons Richard Taruskin, el primer moviment estava acabat a finals de juliol i el darrer a l'octubre; poc després el compositor ja presentava la nova obra en reunions privades del cercle de Nikolai Rimski-Kórsakov. L'orquestració no va quedar completament acabada fins a la tardor de 1906.

El manuscrit portava una anotació que relacionava la conclusió de la partitura amb els esdeveniments polítics de la Revolució Russa de 1905. Glazunov celebrava l'aprovació del Manifest d'Octubre i l'obertura aparent cap a reformes constitucionals, encara que els esdeveniments posteriors demostrarien l'excés d'optimisme d'aquella esperança. La simfonia, però, no té cap programa extramusical declarat i la possible relació entre el seu caràcter ombrívol i la situació política ha de considerar-se només contextual.

La partitura es va donar a conèixer molt aviat dins el cercle de Rimski-Kórsakov. Glazunov la va tocar al piano a casa del seu antic mestre el desembre de 1905 i es va tornar a interpretar a quatre mans el gener de 1906 en una reunió dedicada al crític Vladímir Stàssov. Rimski-Kórsakov admirava particularment l'obra i, segons testimonis de l'època, la considerava un model per als seus estudiants.

La simfonia va exercir una influència directa sobre el jove Ígor Stravinski, que en aquells mateixos anys treballava en la seva Simfonia en mi bemoll, op. 1. Taruskin ha demostrat que Stravinski va prendre de la Vuitena de Glazunov determinats procediments melòdics i, sobretot durant la revisió final de la seva pròpia obra, alguns recursos d'orquestració i construcció de la coda. Aquesta influència és especialment significativa perquè Stravinski acabaria presentant Glazunov com el símbol d'un academicisme musical del qual ell mateix volia distanciar-se.

La partitura va ser publicada el 1907 a Leipzig per l'editorial de Mitrofan Beliàiev. En aquell moment Glazunov ja havia assumit la direcció del Conservatori de Sant Petersburg, càrrec que ocuparia durant més de dues dècades i que reduiria considerablement el temps que podia dedicar a la composició.

Estrena i recepció La primera interpretació pública va tenir lloc el 21 de desembre de 1906 a Sant Petersburg, amb Glazunov al capdavant de l'orquestra dels Concerts Simfònics Russos. L'obra havia circulat prèviament entre els músics del cercle de Rimski-Kórsakov i, quan va arribar a l'estrena, ja gaudia d'un considerable prestigi dins del món musical de Sant Petersburg.

La Vuitena va reforçar la imatge de Glazunov com un compositor especialment sòlid en el domini de la forma i el contrapunt. A començaments del segle XX, crítics i músics occidentals sovint el presentaven com un representant de la continuïtat de la tradició simfònica europea dins la música russa, en contrast amb els compositors més radicalment nacionalistes o modernistes. Aquesta reputació contribuiria posteriorment, però, a la percepció de Glazunov com un compositor acadèmic i conservador.

La simfonia es mantingué com una de les seves obres més admirades entre els músics russos de la generació immediatament posterior. La seva influència s'ha assenyalat no només en Stravinski, sinó també en compositors com Nikolai Miaskovski, per a qui la concepció formal i el contrapunt de Glazunov van constituir un model important en les primeres simfonies.

Estructura La simfonia consta de quatre moviments:

Allegro moderato

Mesto

Allegro

Finale. Moderato sostenuto – Allegro moderato

Una interpretació completa dura aproximadament entre trenta-nou i quaranta-dos minuts.

Allegro moderato El primer moviment està construït segons un esquema pròxim a la forma sonata, amb un primer grup temàtic ampli i solemne i un segon material de caràcter més líric. Glazunov evita, però, una simple oposició entre els dos temes i els integra progressivament mitjançant transformacions motíviques i contrapuntístiques, un procediment característic de la seva etapa madura.

El desenvolupament utilitza fragments dels principals motius en combinacions cada vegada més complexes. Les línies circulen entre les cordes, els instruments de vent i els metalls i produeixen textures denses sense perdre completament la claredat de cada veu. La recapitulació presenta el material considerablement transformat i desemboca en una coda expansiva que recupera l'energia inicial.

La integració dels materials del primer moviment és important també per al conjunt de la simfonia, ja que alguns gestos i relacions intervàl·liques reapareixen transformats als moviments posteriors. Aquesta tendència cíclica és molt més subtil que en algunes obres romàntiques anteriors i contribueix a la sensació d'unitat global de la partitura.

Mesto El segon moviment, Mesto, és el centre expressiu de la simfonia i un dels moviments lents més extensos de Glazunov. El terme italià indica un caràcter trist o afligit, que es manifesta en melodies àmplies, una harmonia cromàtica i una atmosfera considerablement més fosca que en la majoria de les seves simfonies anteriors.

El moviment alterna episodis contemplatius amb grans acumulacions orquestrals. Les cordes desenvolupen llargues línies cantabile mentre els instruments de vent introdueixen comentaris i contracants, i els metalls reforcen progressivament els clímaxs. L'escriptura continua sent essencialment tonal, però les modulacions i el cromatisme debiliten repetidament la sensació d'un centre estable.

La secció final recupera el caràcter inicial i redueix progressivament la densitat orquestral. El resultat és un moviment que combina el lirisme característic de Glazunov amb una tensió emocional més marcada, un tret que diversos estudiosos han relacionat amb l'evolució general del seu llenguatge durant els primers anys del segle XX.

Allegro El tercer moviment exerceix la funció de scherzo. Presenta una escriptura ràpida i lleugera, amb una activitat especialment intensa dels instruments de vent i de les cordes, que contrasta clarament amb el caràcter elegíac del Mesto.

Glazunov utilitza breus motius rítmics que passen d'un grup instrumental a un altre i crea una textura de moviment gairebé continu. La secció central ofereix un material més líric i relaxat abans del retorn de lAllegro, però el conjunt conserva una notable densitat contrapuntística fins i tot en els passatges més lleugers.

La transparència de l'orquestració en aquest moviment recorda l'experiència de Glazunov en la música de ballet, tot i que el desenvolupament contrapuntístic supera la funció purament coreogràfica. La conclusió és ràpida i prepara el contrast amb la introducció solemne del moviment final.

Finale. Moderato sostenuto – Allegro moderato El finale comença amb una introducció Moderato sostenuto que estableix un ambient solemne abans de donar pas a l'''Allegro moderato principal. El moviment utilitza una gran varietat de procediments contrapuntístics, entre els quals episodis fugats i superposicions de temes que converteixen el final en la demostració més explícita de la tècnica compositiva de Glazunov.

A mesura que avança el moviment, el tema principal reapareix en diferents combinacions instrumentals i és sotmès a variacions rítmiques i harmòniques. Els metalls adquireixen progressivament un paper més important i creen grans blocs sonors que alternen amb passatges contrapuntístics més transparents.

La coda final va tenir una importància particular per a Stravinski. Taruskin ha mostrat que durant la revisió de la seva Simfonia en mi bemoll el jove compositor va adoptar diversos elements del final de Glazunov, inclosos determinats patrons mètrics i solucions d'orquestració. La conclusió de la Vuitena concentra tota l'orquestra en una afirmació monumental de mi bemoll major i tanca el cicle simfònic complet de Glazunov amb una de les seves construccions més ambicioses.

Estil musical La Simfonia núm. 8 representa la culminació de la síntesi que Glazunov havia desenvolupat entre la tradició nacional russa i les formes simfòniques d'Europa central. Les referències directes al folklore són molt menys evidents que en les obres juvenils, mentre que el desenvolupament motívic, la forma sonata, la variació i el contrapunt assumeixen una funció estructural central.

Van Amerongen va destacar precisament la solidesa tècnica de Glazunov davant la tendència de la crítica del segle XX a reduir-lo a la figura d'un «romàntic acadèmic» antiquat. En la Vuitena, aquesta tècnica es manifesta en la integració temàtica dels quatre moviments, l'elaboració contrapuntística i la capacitat per mantenir grans estructures sense renunciar a una escriptura melòdica directa.

L'herència de Rimski-Kórsakov continua sent perceptible en el domini de l'orquestració, mentre que l'amplitud formal i la importància de la transformació temàtica situen la simfonia dins la tradició de Piotr Ilitx Txaikovski i de la simfonia romàntica europea. El cromatisme més intens i les tensions harmòniques de l'obra anticipen, alhora, alguns trets de la generació russa posterior sense arribar a abandonar la tonalitat ni les formes tradicionals.

La recepció posterior de Glazunov va quedar condicionada per l'arribada de compositors com Stravinski i Serguei Prokófiev, que representaven una estètica molt més radical. Taruskin, però, ha mostrat que el mateix Stravinski va aprendre directament de les obres de Glazunov abans de rebutjar públicament aquell model, fet que situa la Vuitena en una posició significativa dins la transició entre el romanticisme rus i les noves tendències del segle XX.

Instrumentació La simfonia està escrita per a tres flautes —la segona també flauta contralt i la tercera també flautí—, dos oboès, corn anglès, tres clarinets —el tercer també clarinet baix—, dos fagots, contrafagot, quatre trompes, dues trompetes, trompeta contralt, tres trombons, tuba, timbales, triangle, bombo, plats, primers i segons violins, violes, violoncels i contrabaixos.

Discografia selecta 1961 — Borís Khaikin, Orquestra Simfònica de la Ràdio de Moscou: Glazunov: Symphony No. 8, Melodiya; posteriorment reeditat per Forgotten Records. 1989 — Ievgueni Svetlànov, Orquestra Simfònica Estatal de l'URSS: Glazunov: Symphony No. 8, Melodiya; enregistrament inclòs posteriorment en lAnthology of Russian and Soviet Symphonic Music. 1998 — Valeri Polianski, Russian State Symphony Orchestra: Glazunov: Symphony No. 8, Chandos, CHAN 9961. 1998 — Tadaaki Otaka, BBC National Orchestra of Wales: Glazunov: Symphonies Nos. 4 & 8, BIS, BIS-1378; publicat el 2003. 2005 — José Serebrier, Royal Scottish National Orchestra: Glazunov: Symphony No. 8 / Raymonda'', Warner Classics, 2564 61939-2.

Referències

Glazunov 08 Categoria:Composicions musicals del 1905 Categoria:Composicions en mi bemoll major Categoria:Simfonies d'Aleksandr Glazunov