El Concert per a piano núm. 2 en la major, op. 26, és una obra per a piano i orquestra d'Alexander Tcherepnin, composta entre 1922 i 1923 i revisada el 1950. Està dedicada a la pianista francesa Jeanne-Marie Darré i té una durada aproximada de divuit minuts. Malgrat que la partitura presenta diverses seccions clarament diferenciades, el concert està concebut com un únic moviment continu.

L'obra pertany a la primera etapa parisenca de Tcherepnin i reflecteix el seu progressiu distanciament tant del postromanticisme wagnerià com de l'impressionisme francès. En lloc d'una sonoritat exuberant, el compositor busca una escriptura més reduïda, transparent i constructiva, amb ritmes motòrics, desenvolupament contrapuntístic i una relació entre solista i orquestra més pròxima a la música de cambra que al model romàntic del virtuós enfrontat a la massa orquestral.

Composició Tcherepnin va escriure el concert entre Londres i París durant els anys 1922 i 1923, poc després d'haver-se establert definitivament a França amb la seva família. Aquesta etapa va coincidir amb una intensa recerca d'un llenguatge propi, després de la influència inicial del romanticisme rus i de compositors com Aleksandr Glazunov i Serguei Prokófiev. En les obres dels anys vint, Tcherepnin començà a reduir els materials musicals a cèl·lules curtes, ritmes molt definits i formes construïdes amb una economia considerable de recursos.

El Concert núm. 2 és una de les primeres manifestacions clares d'aquesta orientació. Benjamin Folkman el descriu com una mostra de la recerca de «reducció i procediments constructius» del compositor i de la seva posició antiwagneriana i antiimpressionista. L'obra evita deliberadament els grans desenvolupaments lírics del concert romàntic i se centra en un nombre limitat d'idees que són constantment transformades, combinades i redistribuïdes entre el piano i l'orquestra.

La versió original estava destinada a una orquestra relativament reduïda. El 1950, ja instal·lat als Estats Units, Tcherepnin va revisar l'obra i en va preparar una nova orquestració per a una plantilla més gran; aquesta és la versió que s'ha utilitzat habitualment en els enregistraments moderns.

Estrena La primera audició no es va fer amb orquestra, sinó en la versió per a dos pianos. Tcherepnin i Nadia Boulanger la van interpretar el 26 de gener de 1924 en un concert de la Société Nationale de Musique a París. La primera interpretació de la versió orquestral va tenir lloc un any després, el gener de 1925, a Brest.

La dedicatària, Jeanne-Marie Darré, era una de les pianistes franceses més destacades de la seva generació i es faria especialment coneguda per les seves interpretacions dels concerts de Camille Saint-Saëns. L'associació de Tcherepnin amb intèrprets del cercle musical parisenc, entre ells Boulanger, reflecteix la ràpida integració del compositor rus en la vida musical francesa després de la seva arribada a París el 1921.

Estructura El concert s'interpreta sense interrupció, però pot dividir-se en quatre grans seccions:

Vivo

Moderato

Allegro moderato

Presto – Prestissimo

La durada habitual és d'uns divuit minuts.

Vivo El començament presenta immediatament el principal material generador de l'obra: un tema vigorós caracteritzat per un salt de quarta, exposat primer per les trompetes sobre redobles de percussió de caràcter marcial i trins del piano. El fet que el tema no sigui presentat inicialment pel solista ja mostra una de les característiques essencials del concert: el piano no domina constantment l'orquestra, sinó que participa en un procés d'intercanvi temàtic amb els diferents grups instrumentals.

El tema passa ràpidament d'una secció de l'orquestra a una altra i es transforma rítmicament sense perdre el seu perfil intervàl·lic característic. El piano entra i surt de la textura amb figures breus i incisives, sovint integrades dins d'un moviment rítmic gairebé mecànic. Aquesta manera d'utilitzar el solista diferencia clarament el concert del model romàntic i mostra una proximitat amb el neoclassicisme i amb determinats procediments de Prokófiev.

Moderato Una secció més tranquil·la marcada Moderato introdueix un segon tema, inicialment confiat al piano solista. Aquest material presenta l'ambivalència entre mode major i menor característica del llenguatge de Tcherepnin: la base és sol menor, però la presència del si natural converteix la tercera menor en major i crea una tonalitat deliberadament ambigua.

La textura és aquí molt més transparent i el caràcter és gairebé contemplatiu. El contrast amb l'energia inicial permet que el segon tema adquireixi una identitat pròpia abans que tots dos materials siguin combinats en una extensa secció de desenvolupament. L'alternança entre gestos molt definits i passatges més estàtics esdevindria un recurs recurrent en la música de Tcherepnin dels anys vint.

Allegro moderato En la secció següent, els dos principals temes del concert es combinen dins una textura dominada per ritmes motòrics i procediments contrapuntístics. El moviment mecànic augmenta progressivament d'intensitat fins que es dissol en una successió d'acords del piano, que marca la transició cap a una nova fase formal.

Un violoncel solista introdueix llavors una versió lleugerament modificada del tema inicial, que es converteix en la base d'una extensa successió de variacions. El material passa per nombroses transformacions rítmiques, harmòniques i contrapuntístiques; aquest procés és tan important que la mateixa obra pot ser percebuda, segons Folkman, com una gran estructura de variacions desenvolupada a partir de la idea inicial.

Presto – Prestissimo La secció final accelera progressivament el material fins a Presto i Prestissimo. Els motius anteriors reapareixen abreujats i transformats, mentre el piano i l'orquestra desenvolupen una escriptura cada vegada més ràpida i incisiva.

La conclusió evita un gran clímax romàntic convencional. L'energia procedeix sobretot de l'acumulació rítmica, de la reiteració de motius i del contrast entre els diferents grups instrumentals. Aquesta concisió és coherent amb l'estètica de reducció que Tcherepnin estava desenvolupant durant aquesta etapa i que el distanciava dels models simfònics de finals del segle XIX.

Estil musical El Concert per a piano núm. 2 ocupa una posició important en la consolidació del primer llenguatge madur de Tcherepnin. Després d'un Primer concert encara vinculat al romanticisme rus, el segon mostra una voluntat molt més clara de simplificació formal, reducció de materials i transparència instrumental. L'obra participa així del clima neoclàssic dels anys vint, però sense adoptar estrictament formes del segle XVIII.

Un dels trets més característics és la importància dels ritmes motòrics. Els patrons repetitius proporcionen continuïtat i energia, mentre els motius curts són sotmesos a transformacions contrapuntístiques. Aquesta escriptura presenta afinitats amb Prokófiev, tot i que les similituds també provenen d'un rerefons rus compartit i de l'entorn musical en què tots dos compositors s'havien format.

La relació entre piano i orquestra és igualment significativa. Tcherepnin evita en gran part l'oposició tradicional entre solista virtuós i massa orquestral i prefereix una interacció més integrada, un principi que reapareixeria en el Tercer i el Cinquè concert. El piano continua tenint passatges exigents, però la seva funció principal és participar en la construcció i transformació del material temàtic.

Instrumentació L'obra està escrita per a piano solista i orquestra. Tcherepnin va concebre el 1922–1923 una primera versió per a una plantilla orquestral reduïda i el 1950 en va preparar una nova orquestració per a una orquestra més gran. L'escriptura concedeix un paper especialment visible a les trompetes, la percussió, els instruments de vent de fusta, el violoncel solista i les cordes, que comparteixen constantment el material temàtic amb el piano.

Discografia selecta 1968 — Rafael Kubelík, Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera, Alexander Tcherepnin, piano: Tcherepnin: Piano Concertos Nos. 2 & 5, Deutsche Grammophon, 139 379. 1994 — Julian Clayton, Chetham's Symphony Orchestra, Murray McLachlan, piano: Tcherepnin: Piano Concertos Nos. 2, 3 & 6, Olympia, OCD 439. 2003 — Lan Shui, Singapore Symphony Orchestra, Noriko Ogawa, piano: Tcherepnin: Piano Concertos Nos. 2 & 4, BIS, BIS-CD-1247.

Referències

Categoria:Concerts per a piano de la dècada del 1920 Categoria:Composicions musicals del 1923 Categoria:Composicions en la major Categoria:Obres d'Alexander Tcherepnin