La Simfonia en do en do major, IPD 10, és l'única simfonia conservada de Paul Dukas. Va ser esbossada el 1895 i acabada el 1896, està dedicada al compositor i director Paul Vidal i consta de tres moviments, amb una durada aproximada de quaranta minuts.

L'obra es va estrenar el 3 de gener de 1897 als Concerts de l'Opéra de París sota la direcció de Paul Vidal. La primera recepció va ser freda i fins i tot hostil, però una reposició als Concerts Lamoureux el 1902 va obtenir una acollida molt més favorable.

Composició Dukas va començar a treballar en la simfonia el 1895, quan tenia trenta anys, i la va completar l'any següent. La composició correspon a un moment en què el gènere simfònic havia recuperat importància a França després de dècades de predomini de l'òpera i de la música escènica. La creació de la Société Nationale de Musique i la influència de Franck i els seus deixebles havien afavorit la consolidació d'una tradició instrumental francesa capaç de competir amb els models germànics.

La simfonia mostra la influència de la Simfonia en re menor de Franck, especialment en l'estructura en tres moviments i en la tendència a relacionar temàticament les diferents parts de l'obra. Dukas, però, s'allunya de la concepció franckista més estrictament cíclica i construeix una arquitectura pròpia, basada en formes clàssiques clarament articulades, desenvolupaments amplis i una extraordinària atenció al contrapunt i a l'orquestració.

La dedicació a Paul Vidal reflecteix la relació professional entre tots dos músics. Vidal, guanyador del Premi de Roma i posterior professor del Conservatori de París, va tenir un paper important en la vida musical francesa i seria també el director de l'estrena. La partitura completa no es publicaria fins al 1908, quan Rouart, Lerolle & Cie. en va editar la partitura orquestral.

Dukas deixaria projectes d'altres simfonies durant la seva vida, però la seva extrema autocrítica el va portar a destruir nombroses composicions inacabades. La Simfonia en do va quedar així com la seva única contribució completa al gènere, igual que en el cas de Franck i Chausson dins de la tradició simfònica francesa del període.

Estrena i recepció L'estrena va tenir lloc el 3 de gener de 1897 als Concerts de l'Opéra, una sèrie parisenca destinada en part a donar visibilitat als joves compositors francesos, amb Paul Vidal al capdavant de l'orquestra. El mateix Dukas recordaria anys després que la simfonia havia estat «fortament discutida», una descripció que coincideix amb els testimonis sobre les protestes tant d'una part del públic com d'alguns músics de l'orquestra.

Segons fonts posteriors, la densitat contrapuntística i la complexitat formal de la partitura van contribuir a aquesta recepció difícil. Quan l'obra va ser recuperada als Concerts Lamoureux el 1902, però, la resposta va ser molt més favorable, i la simfonia va començar a ser considerada una de les realitzacions més sòlides de l'escola simfònica francesa de finals de segle.

Malgrat aquesta reevaluació, la Simfonia en do mai no va aconseguir la popularitat de L'aprenent de bruixot. Dukas va quedar associat sobretot al poema simfònic de 1897, mentre la simfonia es va interpretar de manera molt més esporàdica. La musicologia recent, però, ha insistit en la seva importància per comprendre la posició de Dukas entre la tradició de Franck i una concepció més moderna i independent de la forma simfònica francesa.

Estructura La simfonia consta de tres moviments:

Allegro non troppo vivace, ma con fuoco

Andante espressivo e sostenuto

Allegro spiritoso

Una interpretació completa dura habitualment entre quaranta i quaranta-dos minuts.

Allegro non troppo vivace, ma con fuoco El primer moviment, en do major, està construït en una extensa forma sonata. Comença sense introducció lenta amb un primer tema vigorós presentat principalment per les cordes, de perfil ascendent i caràcter afirmatiu. El segon grup temàtic aporta un contrast més líric i melancòlic, però Dukas evita separar-los radicalment i utilitza elements de tots dos durant un desenvolupament molt ampli.

La secció de desenvolupament és especialment important i mostra la formació contrapuntística de Dukas. Els motius són fragmentats, combinats i transferits entre els diferents grups instrumentals, mentre la tensió creix a través de modulacions i superposicions de línies independents. Bru Zane destaca que els primers compassos del desenvolupament adopten un caràcter misteriós abans que la música recuperi progressivament una energia molt més intensa.

La recapitulació no es limita a repetir l'exposició, sinó que presenta els materials modificats i adaptats al nou context tonal. La coda amplia el primer tema fins a una conclusió enèrgica i confirma el caràcter monumental del moviment. Aquesta combinació de rigor formal i gran impuls rítmic és un dels trets més característics de l'estil simfònic de Dukas.

Andante espressivo e sostenuto El segon moviment comença en mi menor i constitueix el centre expressiu de la simfonia. S'obre amb una textura contrapuntística delicada dels instruments de vent i les cordes, de la qual emergeix gradualment una extensa melodia de caràcter cantabile. La sensació inicial és molt més contemplativa que en els moviments externs, però la música creix progressivament fins a seccions d'una considerable intensitat.

La forma conserva elements de la forma sonata, tot i que el tractament és més lliure. Dos principals grups d'idees són desenvolupats a través de modulacions, contrapunts i variacions tímbriques, amb una especial atenció a les transicions entre els diferents registres de l'orquestra. El moviment recorre diversos centres tonals, entre ells do major i si major, abans de retornar a mi menor.

El tractament orquestral és particularment transparent i contrasta amb la major densitat del primer moviment. Les línies dels vents emergeixen sovint sobre les cordes i formen una textura polifònica flexible, que Bru Zane descriu com un contrapunt orquestral alhora refinat i expansiu. La conclusió recupera el caràcter introspectiu de l'inici i prepara el retorn de do major al finale.

Allegro spiritoso El tercer moviment retorna a do major i adopta una forma de rondó relativament lliure. El tema principal és rítmic, brillant i molt actiu, i reapareix entre episodis contrastants que recuperen i transformen idees escoltades anteriorment. L'estructura ha estat descrita aproximadament com un esquema ABACA, tot i que els episodis són desenvolupats amb prou amplitud perquè el moviment superi el model tradicional del rondó.

Dukas combina l'impuls rítmic del tema principal amb un contrapunt progressivament més dens. A mesura que avança el moviment, les idees es superposen i reapareixen en noves combinacions instrumentals, produint una sensació de síntesi de tot el procés simfònic. La reutilització d'idees prèvies no constitueix una estructura cíclica estricta com en Franck, sinó una forma més flexible de memòria temàtica.

La coda amplia l'energia del rondó i condueix a una conclusió triomfal en do major. La combinació d'impuls rítmic, elaboració contrapuntística i brillantor orquestral anticipa en diversos aspectes L'aprenent de bruixot, que Dukas estrenaria només quatre mesos després de la simfonia.

Estil musical La Simfonia en do ocupa una posició central en el desenvolupament de la simfonia francesa de finals del segle XIX. Dukas parteix del model establert per Franck i d'Indy, però redueix la dependència dels procediments cíclics i reforça la independència estructural de cada moviment. El resultat combina una concepció formal d'arrel germànica amb una orquestració i una sensibilitat tímbrica pròpies de la tradició francesa.

El contrapunt té un paper fonamental en tota la partitura. Dukas havia rebut una formació rigorosa al Conservatori de París i mostra aquí una gran capacitat per desenvolupar diverses línies simultàniament sense perdre claredat orquestral. Aquest domini tècnic es manifesta sobretot en els desenvolupaments dels dos primers moviments i en les superposicions del finale.

L'orquestració és menys espectacular que a L'aprenent de bruixot, però ja revela la precisió tímbrica que caracteritzaria les obres posteriors de Dukas. Els vents de fusta són tractats sovint com a veus independents, els metalls s'utilitzen principalment per reforçar els grans punts culminants i les cordes sostenen tant l'impuls rítmic com les àmplies línies líriques.

Actualment es considera una de les contribucions significatives al renaixement de la simfonia francesa de finals del segle XIX, al costat de les obres de César Franck, Vincent d'Indy, Ernest Chausson i Camille Saint-Saëns. La simfonia representa també una afirmació de la possibilitat d'una tradició simfònica francesa independent. En lloc de rebutjar el llegat germànic, Dukas l'assimila i el transforma mitjançant la claredat formal, la concisió temàtica i una concepció més flexible del color instrumental. Per aquest motiu, l'obra ha estat considerada una etapa important en l'emancipació del compositor respecte de Franck i d'Indy.

Instrumentació La simfonia està escrita per a tres flautes —la tercera també flautí—, dos oboès —el primer també corn anglès—, dos clarinets, dos fagots, quatre trompes, dues trompetes, trompeta piccolo, tres trombons, tuba, timbales, primers i segons violins, violes, violoncels i contrabaixos.

L'absència d'una secció extensa de percussió, d'arpa o d'altres instruments de color diferencia la plantilla de la que Dukas utilitzaria poc després a L'aprenent de bruixot. El compositor obté la varietat tímbrica principalment mitjançant la distribució de les línies entre vents, metalls i cordes, cosa que reforça el caràcter més estrictament simfònic de l'obra.

Discografia selecta 1990–1992 — Jean Fournet, Radio Filharmonisch Orkest: Dukas: L'Apprenti sorcier / La Péri / Symphony in C major, Denon; les sessions del disc van tenir lloc entre 1990 i 1992 als Països Baixos. 1993 — Yan Pascal Tortelier, BBC Philharmonic: Dukas: Symphony in C Major / Polyeucte Overture, Chandos, CHAN 9225; enregistrat els dies 16 i 17 de maig de 1993 i publicat el 1994. 2013 — Jean-Luc Tingaud, RTÉ National Symphony Orchestra: Dukas: Symphony in C Major / L'Apprenti sorcier / La Péri, Naxos, 8.573296; enregistrat del 7 al 10 d'octubre de 2013 i publicat el 2014.

Referències

Dukas Categoria:Composicions musicals del 1896 Categoria:Composicions en do major Categoria:Obres de Paul Dukas