Sir Harold Malcolm Watts Sargent (Ashford, 29 d'abril de 1895 – Londres, 3 d'octubre de 1967) va ser un director d'orquestra, organista i compositor anglès, especialment reconegut per les seves interpretacions del repertori coral britànic. Va dirigir la Royal Liverpool Philharmonic Orchestra, la BBC Symphony Orchestra i la Royal Choral Society, va mantenir una llarga relació amb la Huddersfield Choral Society i esdevingué una de les figures més identificades amb els BBC Proms durant les dues dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial.
miniatura|Malcolm Sargent a Sydney el 1936, fotografiat per Max Dupain.
La seva popularitat entre el gran públic britànic va ser excepcional per a un director de música clàssica. Com a director principal dels Proms va contribuir decisivament a configurar el caràcter festiu de la Last Night of the Proms, mentre que la seva activitat concertística i discogràfica va ajudar a difondre les obres de compositors britànics com Edward Elgar, Gustav Holst, Ralph Vaughan Williams, William Walton i Samuel Coleridge-Taylor.
Primers anys i formació Sargent va néixer a Ashford, al Kent, mentre la seva mare visitava uns amics, però va créixer a Stamford, a Lincolnshire, ciutat que sempre considerà casa seva. El seu pare, Henry Sargent, treballava en una empresa de carbó però era també músic aficionat i organista d'església, i va impulsar la formació musical del seu fill des de ben petit.
Va estudiar piano i orgue i, després de passar per la Stamford Grammar School, es va formar amb Haydn Keeton, organista de la Catedral de Peterborough. El 1914 va obtenir el títol de Bachelor of Music a la Universitat de Durham i va ser nomenat organista de l'església parroquial de Melton Mowbray, càrrec que exercí durant bona part de la dècada següent.
Durant aquests primers anys també va dirigir societats corals i agrupacions amateurs. Aquesta experiència amb cors no professionals seria determinant per a la seva carrera posterior, ja que Sargent desenvoluparia una especial capacitat per obtenir precisió, claredat textual i una gran energia de conjunts corals molt nombrosos.
Inicis com a director El punt d'inflexió de la seva carrera arribà el 1921, quan Henry Wood visità Leicester amb l'orquestra del Queen's Hall. Wood encarregà a Sargent una composició per al concert i aquest va escriure el poema simfònic An Impression on a Windy Day; com que la partitura arribà massa tard perquè Wood pogués preparar-la, Sargent va dirigir-ne personalment l'estrena. Wood quedà impressionat per les seves habilitats i el convidà a dirigir la mateixa obra als Proms, al Queen's Hall de Londres, l'11 d'octubre de 1921.
Sargent va continuar component durant un temps, però aviat concentrà la seva activitat en la direcció. El 1922 fundà la Leicester Symphony Orchestra, una agrupació amateur que dirigiria fins al 1939 i amb la qual va aconseguir atraure solistes internacionals com Alfred Cortot, Artur Schnabel, Benno Moiseiwitsch i Guilhermina Suggia. El 1923 també va començar a ensenyar al Royal College of Music de Londres.
Durant la dècada del 1920 va iniciar una llarga relació amb la D'Oyly Carte Opera Company, especialitzada en les òperes Savoy de W. S. Gilbert i Arthur Sullivan. Les seves interpretacions i enregistraments d'aquest repertori contribuïren a establir durant dècades un model interpretatiu per a obres com H.M.S. Pinafore, The Pirates of Penzance i The Yeomen of the Guard.
Activitat coral El 1928 Sargent va ser nomenat director permanent de la Royal Choral Society, càrrec que mantingué durant trenta-nou anys, fins a la seva mort. La societat, amb seu al Royal Albert Hall, es convertí en una de les principals plataformes de la seva activitat i li permeté dirigir regularment grans obres corals de Georg Friedrich Händel, Felix Mendelssohn, Elgar, Vaughan Williams i Walton.
També va mantenir una estreta associació amb la Huddersfield Choral Society, especialment en interpretacions d'El somni de Gerontius d'Elgar i Belshazzar's Feast de Walton. La seva capacitat per preparar grans cors amateurs amb rapidesa i aconseguir una articulació clara el convertí en un dels directors corals britànics més reputats de la seva generació.
Durant la Segona Guerra Mundial, Sargent defensà la continuïtat de l'activitat musical malgrat els bombardeigs. La Royal Choral Society va haver d'abandonar temporalment el Royal Albert Hall i actuar al Queen's Hall, que seria destruït per una bomba incendiària el maig de 1941, poques hores després d'una interpretació dEl somni de Gerontius dirigida per Sargent.
Orquestres britàniques Sargent va participar, juntament amb Thomas Beecham, en els primers anys de la London Philharmonic Orchestra, fundada el 1932, i durant les dècades següents treballà regularment amb les principals orquestres britàniques. També va dirigir la Hallé Orchestra i mantingué una relació estreta amb la Royal Philharmonic Orchestra, especialment durant els darrers anys de la seva vida.
Entre 1942 i 1948 va ser director principal de la Liverpool Philharmonic Orchestra, que durant aquell període es transformà en un conjunt professional permanent. Amb l'orquestra de Liverpool va efectuar nombroses interpretacions corals amb la Huddersfield Choral Society i enregistrà el 1945 la primera gravació completa d'''El somni de Gerontius d'Elgar.
El 1950 va succeir Adrian Boult com a director principal de la BBC Symphony Orchestra, càrrec que ocupà fins al 1957. Durant aquesta etapa l'orquestra realitzà nombrosos concerts i gires amb Sargent i reforçà la seva presència als Proms, tot i que la relació personal del director amb alguns músics de l'orquestra no sempre va ser fàcil.
BBC Proms La relació de Sargent amb els BBC Proms havia començat el 1921, però va adquirir una dimensió completament diferent després de la Segona Guerra Mundial. El 1947 es convertí en la figura directorial dominant del festival i mantingué aquesta posició durant aproximadament vint anys. Durant aquest període va dirigir més de cinc-cents concerts dels Proms i esdevingué una de les personalitats musicals més recognoscibles del Regne Unit.
miniatura|El Royal Albert Hall, seu principal dels BBC Proms durant l'etapa de Sargent.
Sargent va tenir un paper fonamental en la transformació de la Last Night of the Proms en un esdeveniment públic de caràcter festiu i fortament participatiu. La seva aparença elegant, sovint amb una clavellina blanca a la solapa, els seus discursos humorístics als Prommers i la seva capacitat per comunicar-se amb l'audiència van contribuir a crear moltes de les convencions associades posteriorment a l'última nit.
El seu repertori als Proms no es limitava, però, a les peces populars de la Last Night. Va dirigir música de Johann Sebastian Bach, Hector Berlioz, Antonín Dvořák, Jean Sibelius, Richard Strauss, Serguei Rakhmàninov i molts compositors britànics contemporanis. Durant els seus anys al capdavant del festival, els Proms van començar també a convidar amb més regularitat directors i orquestres internacionals, un procés que amplià considerablement el perfil artístic de la temporada.
Música britànica Sargent va ser un dels principals defensors de la música britànica al llarg de la seva carrera. La seva activitat inclogué obres d'Elgar, Holst, Vaughan Williams, Walton, Coleridge-Taylor, Frederick Delius i Arthur Bliss, tant en concert com en enregistrament. La seva especialització en música coral el va relacionar particularment amb grans partitures com El somni de Gerontius, Belshazzar's Feast, A Sea Symphony i Hiawatha's Wedding Feast.
Va dirigir diverses estrenes importants. El 1954 va dirigir al Royal Opera House de Covent Garden l'estrena de l'òpera Troilus and Cressida de William Walton, i el 1958 dirigí la primera interpretació de la Simfonia núm. 9 de Vaughan Williams. Aquestes estrenes reforcen la seva posició com a intermediari important entre els compositors britànics del segle XX i el públic de concerts.
Estil de direcció i recepció Sargent era conegut per una tècnica de batuta clara, una gran capacitat organitzativa i una especial eficàcia en situacions amb poc temps d'assaig. La seva direcció tendia a privilegiar la precisió rítmica, la projecció de les línies melòdiques i l'impacte immediat, qualitats que resultaven especialment efectives amb grans cors i en repertori cerimonial o de gran escala.
La seva reputació entre els músics d'orquestra, però, va ser més controvertida. Cannadine assenyala que alguns instrumentistes el consideraven autoritari i criticaven la seva preocupació per la imatge pública i la popularitat, mentre que els cors amateurs i una gran part del públic l'admiraven profundament. Aquesta divisió entre l'enorme popularitat pública i una relació sovint difícil amb els professionals de les orquestres forma part de la recepció històrica de Sargent.
El seu estil públic —vestit impecable, gestualitat controlada i una marcada consciència escènica— contribuí a convertir-lo en una de les primeres figures de la direcció d'orquestra britànica amb una autèntica dimensió mediàtica. La ràdio i la televisió de la BBC ampliaren aquesta popularitat i el situaren davant d'una audiència molt més gran que la que podia assistir regularment a les sales de concerts.
Enregistraments Sargent va deixar una discografia extensa, especialment de música coral britànica, concerts amb solista i obres de Gilbert i Sullivan. Va enregistrar principalment amb la BBC Symphony Orchestra, la London Symphony Orchestra, la Philharmonia Orchestra, la Royal Philharmonic Orchestra i la Royal Liverpool Philharmonic Orchestra.
Entre les seves realitzacions discogràfiques més significatives figura la gravació de 1945 dEl somni de Gerontius, amb Heddle Nash, Gladys Ripley, Dennis Noble, Norman Walker, la Huddersfield Choral Society i la Liverpool Philharmonic Orchestra. Va ser la primera gravació comercial completa de l'oratori d'Elgar i constituí durant anys una referència discogràfica de l'obra.
També va enregistrar dues vegades Els planetes de Gustav Holst, primer amb la London Symphony Orchestra per a Decca i posteriorment amb la BBC Symphony Orchestra i cor femení per a His Master's Voice. Altres enregistraments importants inclouen Belshazzar's Feast de Walton, diverses obres de Vaughan Williams i una extensa sèrie d'òperes de Gilbert i Sullivan.
Discografia selecta 1928 — Malcolm Sargent, D'Oyly Carte Opera Company: Arthur Sullivan, The Yeomen of the Guard, His Master's Voice. 1945 — Malcolm Sargent, Liverpool Philharmonic Orchestra i Huddersfield Choral Society; Heddle Nash, Gladys Ripley, Dennis Noble i Norman Walker: Edward Elgar, El somni de Gerontius, His Master's Voice. 1954 — Malcolm Sargent, London Symphony Orchestra i cor femení: Gustav Holst, Els planetes, Decca. 1957 — Malcolm Sargent, BBC Symphony Orchestra i BBC Women's Chorus: Gustav Holst, Els planetes, His Master's Voice; enregistrat a Kingsway Hall, Londres. 1958 — Malcolm Sargent, Royal Liverpool Philharmonic Orchestra i Huddersfield Choral Society; James Milligan: William Walton, Belshazzar's Feast, His Master's Voice. 1962 — Malcolm Sargent, Philharmonia Orchestra i Royal Choral Society: Samuel Coleridge-Taylor, Hiawatha's Wedding Feast'', EMI.
Distincions Sargent va ser nomenat Knight Bachelor el 1947 pels seus serveis a la música i des d'aleshores utilitzà el tractament de «Sir». Al llarg de la seva carrera també va rebre diverses distincions britàniques i estrangeres, entre les quals la Legió d'Honor francesa poc abans de la seva mort.
Mort i llegat Sargent va morir a Londres el 3 d'octubre de 1967, als setanta-dos anys. Poques setmanes abans havia fet una breu aparició al Royal Albert Hall durant els Proms, on va rebre una llarga ovació del públic. Va ser enterrat a Stamford, la ciutat on havia crescut i amb la qual mantingué una vinculació personal durant tota la vida.