Salvador Gaudí Aymat, cosí germà de l'arquitecte Antoni Gaudí, tot i néixer a Valls l'any 1863, entre 1901 i 1931 va exercir de mestre a Mataró, on va morir el 1941. Durant els anys de la Segona República, ja jubilat, es va dedicar a donar lliçons particulars i a fer cursets de català promoguts per l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana amb l'objectiu de normalitzar la llengua del país en base a les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra aprovades l'any 1913.
Biografia Salvador Gaudí Aymat va néixer a Valls el 12 de setembre de 1863 i va morir a Mataró el 15 de setembre de 1941.a Es va casar amb Concepció Saumell i Tapiol, també de Valls. L'any 1888 va començar a treballar de mestre a la seva localitat natal, on va exercir fins a l'any 1892. El 1890 havia obtingut la plaça de mestre interí a l'escola pública de la capital de l'Alt Camp. L'any 1893 va ser professor interí de l'escola pública de La Secuita, i el curs següent va exercir com a mestre de batxillerat al Col·legi Vendrellenc d'El Vendrell, on es va estar fins a 1899. Fou nomenat propietari de l'escola de L'Hospitalet de l'Infant, plaça que no acceptà perquè, segons va escriure ell mateix, no s'avenia als seus ideals. Fou aleshores que es va traslladar a Argentona, on va exercir de mestre de l'escola de l'Associació Unió Argentonesa.
L'agost de 1901 fou nomenat professor-director de l'escola de l'Ateneu Obrer de Mataró, que es trobava al carrer Bonaire, sent-ne el director fins a l'estiu de 1909. L'Ateneu era una entitat fundada l'any 1880 que mantenia un paper neutre en política i religió, si bé durant els primers anys del segle XX estava dominada pels republicans radicals (Llovet 2000: 487). L'escola va ser clausurada per la seva orientació racionalista després del fets de la Setmana Tràgica, l'estiu de 1909, i aleshores Salvador Gaudí va fundar el «Colegio elemental de niños» al número 36 del carrer d'Argentona.
L'escola del carrer Argentona, que de fet no seria legalitzada fins passats uns anys de la seva creació, «va aconseguir un bon prestigi, [...] comptant amb un alumnat molt nombrós, que certificava la vàlua del professor» (Salas 1964: 76). Salvador Gaudí va treballar en aquella escola fins a la seva jubilació, l'any 1931. Un cop jubilat, va cedir l'escola a Josep Manté i Rovira, que li posà el nom d'Acadèmia Balmes. miniatura|Salvador Gaudí Aymat amb el seu pare, Salvador Gaudí Serra, i la seva germana Rosa (c.1870). Arxiu família Dresaire Gaudí. Foto: Martínez (Reus). miniatura|Nomenament de Salvador Gaudí com a mestre de l'escola de Valls. Arxiu família Dresaire Gaudí. Durant la Guerra Civil, Salvador Gaudí fou requerit per fer de mestre a l'Escola Graduada Rafael Campalans (Escola Pia de Santa Anna). Per les vicissituds del conflicte, va haver de fer els tràmits corresponents per constar en el Censo de Maestros Laicos. Els mestres que volien formar part d'aquella llista havien d'acreditar documentalment «que reúnen cinco años de servicios laicos con anterioridad al 14 de Abril de 1931». Gaudí complia aquesta condició a bastament i fou inscrit al cens el juny de 1937. En l'àmbit de l'associacionisme professional, l'any 1919 va ser acceptat com a soci del Colegio de Maestros Titulares Privados de Barcelona, entitat de la qual va ser vocal de la Junta Directiva a partir de 1924. Durant els anys de la Segona República, ja jubilat, es va dedicar a donar lliçons particulars i a fer cursets de català. És en el marc d'un d'aquests cursets que Salvador Gaudí va coincidir amb Pompeu Fabra
Durant els anys de la segona República, l'APEC «amplià substancialment el seu camp d'actuacions a partir de l'organització de cursos de català i de les campanyes populars de catalanització» (Duran 1999: 59). A Mataró el s primers cursos van ser organitzats directament per la Delegació mataronina de l'APEC, durant els mesos d'octubre de 1933 a gener de 1934. Una de les dificultats que havien d'afrontar els organitzadors dels cursos era trobar mestres amb la qualificació necessària per ensenyar català. Aquest devia ser un dels motius pels quals la Delegació de Mataró va demanar a Salvador Gaudí, ja jubilat, que fos ell qui fes el curs. No hi ha notícies de cap militància catalanista pública per part de Salvador Gaudí, però sabem que «havia ensenyat català durant la Dictadura». També sabem que estava subscrit a la revista Quaderns d'Estudi i al Butlletí dels mestres.
Obertura del curset d'ortografia catalana El dia 16 d'octubre de 1933 es va celebrar l'acte d'inici del curset d'Ortografia Catalana a Mataró, el professor del qual fou Salvador Gaudí. Així ho explicava la revista Pensament Marià: «El passat dia 16, en el local de la Societat Iris es féu l'obertura del curset de català. Hi assistiren, entre joves i senyoretes, més de vuitanta alumnes. Presidiren el senyor Vicenç Ballester, de la Junta Directiva; el professor senyor Gaudí i el president de la Delegació local senyor Burrull, tots els quals feren parlaments apropiats que foren molt aplaudits». També se'n feia ressò el Butlletí de l'APEC: «A Mataró i Figueres ha començat un curs de llengua catalana a càrrec dels professors senyors A. Gaudí (sic) i C. Varela, organitzats per les delegades de la nostra Associació». I el Diari de Mataró va fer una crònica detallada de l'acte, que val la pena reproduir sencera: A. P. de E. C. Obertura del curset de Català miniatura|469x469px|Salvador Gaudí amb altres professors de l'Escola Graduada Rafael Campalans (c.1937). Arxiu família Dresaire Gaudí. En el local de la S. Iris —que s'habilitarà transitòriament, en espera de l'enllestiment del definitiu de la Plaça Pi i Margall— a les nou de la vetlla del dia 16, es féu l'acte d'obertura del curset. Presidia el senyor Vicenç Ballester de la Junta Directiva, tenint a la dreta el professor senyor Gaudí i a l'esquerra el president de la Delegada senyor Burrull; assistien més de vuitanta alumnes, entre joves i senyoretes.
Prengué la paraula el president local, que saludà els assistents i es felicità i els felicità per llur sentit de patriotisme i de cultura, parlà de la catalanització i lamentà l'endarreriment en què ens trobem, remarcà la gran necessitat de que sapiguem el català i ens manifestem catalanescament —precisament, els rètols de nostra ciutat són dels més refractaris—.
Presentà el senyor Gaudí, lamentant la seva curta coneixença, però, digué, basta la seva llarga carrera de mestre i el fet d'haver ensenyat català durant la Dictadura, per rellevar-me la seva presentació. El senyor Ballester, digué, és tan conegut de nosaltres que estalviaré de retreure-li qualitats que són ben conegudes de nosaltres i, el remarcar-les, feriria la seva sensibilitat. Fou molt aplaudit.
El senyor Gaudí llegí unes quartilles d'enaltiment per la nostra llengua, i constatà la necessitat de que els catalans la coneguin bé des d'un punt de vista de patriotisme, de pedagogia i de civilitat. Fou un escaient assaig. Finalment, s'oferí als alumnes com un germà gran més, com un amic i requerí d'ells la millor disposició. Fou aplaudit, a peu dret.
El senyor Ballester es dolgué d'haver d'improvisar per haver-se avisat a corre-cuita. Feu, però, moltes consideracions entorn de les aptituds de la nostra llengua (la més musical del món, més que la fins ara reconeguda, la italiana) per la poesia i per totes les manifestacions artístiques. Parlà dels drets de la nostra Pàtria i de la nostra llengua, dels catalanistes que no ho són prou, perquè no coneixen ni l'una ni l'altra i de la necessitat que sigui ben constant i ben conscient el nostre amor a la Pàtria i, per tant la llengua. Remarcà que els catalanistes vells no tenien els mitjans a l'abast i donada la, llavors, deficiència filològica, els era difícil i excusable la seva ignorància en aquest sentit. Elogià la tasca de la Protectora —que vosaltres, diu, demostreu que no ha terminat pas— parlà dels homes il·lustres que hi han passat i comminà als assistents a continuar llurs passos, amb audàcia i sinceritat. Enaltí la nostra poesia i llegí l'Elegia «La Relíquia» d'Alcover, una de les més belles del món. Fou aplaudidíssim.
El DIARI celebra l'èxit i felicita, també, els catalans que saben que el primer deure és escriure constantment en català.14 miniatura|Primera pàgina del manuscrit del discurs de Salvador Gaudí en l'acte d'obertura del curset de català. Arxiu de la família Dresaire-Gaudí De tots els parlaments que es van fer en aquell acte es conserven manuscrit el discurs de Salvador Gaudí. Són les quartilles que esmenta la notícia del Diari de Mataró. Es tracta d'un discurs pensat per ser llegit, més que no pas publicat. Per això hi trobem alguns barbarismes i expressions més propis del llenguatge col·loquial. Les paraules de Gaudí són més emotives que no pas acadèmiques, i de ben segur que això explica els aplaudiments que va rebre «a peu dret». Per comprendre l'emotivitat del discurs del mestre Gaudí cal tenir present que feia poc més de quatre anys de la fi de la Dictadura de Primo de Rivera, període durant el qual el català fou prohibit, si bé, tal com remarcava la crònica del Diari de Mataró, Gaudí va continuar fent classes en català. S'havia jubilat el 1931, poc després de la proclamació de la II República i de l'inici d'una etapa esperançadora per a la llengua catalana. La llengua havia patit molt al llarg de la història, i ara calia esforçar-se en recuperar-la i promoure-la. Aquest sentiment és el que s'endevina en les paraules de Gaudí:
Honorable Presidència. Senyores, senyors. Amics tots. Jo, que m'he forjat entre els infants, amb els quals he conviscut quasi tota ma vida, no he sapigut aprendre a fer discursos. Per aquest motiu, avui que tinc el deure de dirigir-vos la paraula, em veig obligat a fer-ho llegint. Jo prou voldria que pogués adreçar-vos uns mots que a la vegada que us fossin agradosos, servissin per infiltrar en vostre esperit un afany de cultura i molt especialment una predisposició fervent per a poder-vos expressar cada vegada millor en la llengua materna. Aquesta llengua en la qual us adormien bressolant-vos vostres mares quan éreu infantons; llengua en la qual barbotejàreu els primers mots; llengua que és la que millor enteneu; llengua que, com diu el poeta, és més dolça que la mel; llengua que voldríem veure més exalçada; llengua que és la nostra, mai prou estimada, per ésser la nostra. Puix que així com cada u no té més que una mare a la qui deu l'ésser, i a la qual estima per damunt de tot, així també no tenim més que una parla, que havem d'estimar com a la nostra mare; que és la que ens serveix d'enllaç diferenciant-nos, però no separant-nos, dels altres pobles de la terra. Aquest idioma, com tots sabem, ha sigut befat, volien anihilar-lo; fins es fumia aquells que l'empleaven en l'ensenyament. El que té l'honor d'adreçar-vos la paraula, durant el darrer període de persecució del català, fou objecte d'una amonestació per part d'un funcionari de l'ensenyament, per haver comès el crim de lesa pàtria, doncs que havia tingut la gosadia d'escriure en la pissarra una frase en català, perquè els deixebles la traduïssin en castellà; i sort tingué de que aquell era un home conscient i raonable, i fins i tot reconegué que era pedagògic, com ho és: doncs que per ensenyar un idioma foraster és menester de valdre's del llenguatge natiu com a mitjà. Aquest senyor tan conscient i comprensiu fou després foragitat de Catalunya, tingut com a home que feia la part dels catalans descontents; que segons els que ens volien arrencar la nostra llengua, érem els menys.