La Simfonia núm. 3 de Robert Simpson és una obra orquestral composta entre 1961 i 1962 per encàrrec de l'Orquestra Simfònica de la Ciutat de Birmingham i dedicada al compositor Havergal Brian. Consta de dos moviments i té una durada aproximada de trenta-dos minuts.
L'obra es va estrenar el 14 de març de 1963 al Birmingham Town Hall, interpretada per l'Orquestra Simfònica de la Ciutat de Birmingham sota la direcció d'Hugo Rignold. La primera interpretació londinenca va tenir lloc el 10 d'abril del mateix any al Royal Festival Hall, amb els mateixos intèrprets.
La simfonia és un dels exemples més clars del principi de «tonalitat emergent» desenvolupat per Simpson durant les dècades del 1950 i 1960. El conflicte principal s'estableix entre els centres tonals de si bemoll i do major, que competeixen al llarg de tota l'obra fins que do acaba imposant-se al final.
Composició Simpson va completar la Tercera simfonia sis anys després de la Segona, període durant el qual havia treballat especialment en música de cambra i en un concert per a violí que posteriorment retiraria del seu catàleg. John Pickard considera que la Tercera representa un salt important en la maduresa del compositor, ja que els principis de desenvolupament orgànic i conflicte tonal presents a les primeres simfonies hi apareixen amb una major originalitat i concentració.
La dedicatòria a Havergal Brian té un significat especial. Simpson havia desenvolupat des de la dècada del 1950 una intensa campanya per recuperar la música de Brian, pràcticament oblidada en aquell moment, i havia promogut diverses de les seves simfonies a través de la BBC. Brian, al seu torn, havia dedicat tres anys abans la seva Simfonia núm. 13 a Simpson.
La partitura fou publicada el 1972 per Alfred Lengnick i dos manuscrits de l'obra es conserven a la British Library dins del fons Robert Simpson, amb la signatura MS Mus. 1738.
Estrena i difusió Després de l'estrena de Birmingham, la simfonia va arribar ràpidament a Londres gràcies a la mateixa City of Birmingham Symphony Orchestra i Hugo Rignold. Tot i això, la seva incorporació al repertori britànic va ser lenta, com succeí amb bona part de l'obra simfònica de Simpson.
La primera interpretació als BBC Proms va tenir lloc el 21 d'agost de 1967, amb la Royal Philharmonic Orchestra dirigida per Charles Groves. Aquesta interpretació va ser enregistrada per la BBC i posteriorment publicada comercialment per CRQ Editions.
La primera gravació d'estudi es va realitzar el 5 de juny de 1970 amb la London Symphony Orchestra dirigida per Jascha Horenstein. Aquesta versió, publicada inicialment per Unicorn i posteriorment reeditada per NMC, va ser durant molts anys la principal referència discogràfica de l'obra.
Estructura La simfonia consta de dos moviments:
Allegro ma non troppo
Adagio
Els dos moviments tenen una durada similar, aproximadament quinze o setze minuts cadascun, però compleixen funcions molt diferents: el primer adopta una àmplia forma sonata, mentre que el segon és un procés continu d'acceleració des d'un Adagio fins a un Presto.
Allegro ma non troppo El primer moviment comença misteriosament amb octaves de do als violins sobre murmuris cromàtics dels instruments de vent. Aquest do inicial representa ja un dels dos pols tonals de la simfonia, però immediatament és desafiat pel primer gran tutti, que irromp violentament en si bemoll menor.
En aquest primer tutti apareixen simultàniament dos motius que tindran una funció fonamental durant tot el moviment. Simpson evita construir grans temes autosuficients i prefereix treballar amb petites cèl·lules susceptibles de transformació, ampliació i combinació contrapuntística.
El segon grup temàtic apareix a fa major i introdueix un contrast més calmat. Inclou una melodia a l'uníson presentada primer per les cordes i després per oboès i clarinets, seguida d'una figura cromàtica molt suau i d'un breu clímax dissonant que resol en un acord de fa major.
El desenvolupament amplia progressivament aquests materials i els converteix en paràgrafs cada vegada més extensos. La música no avança principalment mitjançant contrastos entre temes, sinó per l'acumulació d'energia i per la confrontació cada vegada més intensa entre si bemoll i do.
La recapitulació és anunciada per una de les col·lisions més violentes entre els dos centres tonals, amb do reiterat insistentment per les trompetes i les timbales. Finalment si bemoll menor recupera temporalment el control i domina també la gran coda, que culmina en una cadència contundent en aquesta tonalitat.
La construcció del moviment presenta diversos paral·lelismes amb el primer moviment de la Novena simfonia de Ludwig van Beethoven, especialment en la manera com una introducció tonalment ambigua desemboca en un poderós tutti i en l'ús de processos acumulatius de gran escala. Tanmateix, Simpson transforma aquest model dins d'un sistema tonal propi basat en la rivalitat entre centres separats per un to.
Adagio El segon moviment constitueix una de les estructures més originals de tota la producció de Simpson. El compositor el descrigué com «un enorme accelerando compost, però amb la dinàmica reprimida», ja que el tempo augmenta progressivament des d'un Adagio fins a un Presto mentre la pulsació bàsica es manté constant.
El moviment comença amb una idea molt simple als primers violins, de la qual deriva pràcticament tot el material posterior. Simpson va explicar que aquesta música tenia excepcionalment un origen en una experiència externa i la va definir com una mena de «música de la natura», tot i que no hi associà cap programa narratiu concret.
Cada increment de tempo produeix una nova transformació del tema inicial. Primer passa al fagot en un Andante, després reapareix al mateix instrument en Allegretto, més tard als violoncels i contrabaixos en Allegro, als oboès i flautes en Vivace i finalment als segons violins en Presto.
Malgrat l'acceleració constant, la música es manté durant molt de temps en dinàmiques baixes i rarament supera el piano. Aquesta contradicció entre l'augment incessant de velocitat i la contenció dinàmica produeix una tensió particular: l'energia augmenta de manera gairebé imperceptible abans d'esclatar finalment.
L'acceleració culmina en un gran tutti d'una enorme força rítmica, amb un impuls que Matthew Taylor relaciona amb Beethoven. El clímax desemboca en un acord de setena de dominant de do major en estat fonamental, que Hugh Ottaway va destacar per la manera extraordinària amb què una harmonia completament tradicional arriba a sonar com una revelació després del llarg procés anterior.
Després del clímax, l'orquestra es calma ràpidament i deixa al descobert un si bemoll sostingut al baix. Sobre aquesta nota, un clarinet solista recorda per última vegada el tema inicial dels violins. Finalment el si bemoll ascendeix a do i la simfonia desapareix sobre una cinquena nua de do i sol, resolent així el conflicte tonal iniciat al primer moviment.
Anàlisi musical L'element estructural central és la rivalitat entre si bemoll i do. Al primer moviment, si bemoll domina formalment malgrat les contínues incursions de do, mentre que al segon el procés d'acceleració transforma gradualment aquesta relació fins que do acaba emergint com a centre definitiu. Simpson converteix així la tonalitat en una força dramàtica capaç de determinar l'arquitectura completa de la simfonia.
Aquest principi deriva en part de l'admiració de Simpson per Carl Nielsen, especialment per la manera com el compositor danès utilitzava centres tonals rivals per generar conflictes de gran escala. Simpson, però, porta aquesta idea cap a una organització encara més sistemàtica, en què els centres tonals funcionen gairebé com protagonistes abstractes.
La relació entre els dos moviments és també essencial. El primer construeix un conflicte que acaba aparentment resolt a favor de si bemoll menor; el segon reprèn aquest conflicte des d'un estat de quietud i el transforma mitjançant l'acceleració fins a la resolució final en do. L'obra pot entendre's, per tant, com un únic procés simfònic dividit en dues fases complementàries.
El desenvolupament orgànic és igualment important. Pràcticament cada episodi deriva de materials ja escoltats, de manera que els nous temes i textures no apareixen com a contrastos arbitraris sinó com a conseqüències del material anterior. Aquest procediment apropa Simpson a la tradició de Beethoven i Nielsen i constitueix un dels trets fonamentals del seu estil simfònic madur.
Estil musical La Tercera simfonia mostra Simpson plenament consolidat com un simfonista independent dins de la música britànica de postguerra. En una època en què bona part de l'avantguarda europea abandonava les formes clàssiques i la tonalitat, Simpson continuava considerant la simfonia com un mitjà vàlid per construir grans processos de tensió, conflicte i resolució.
La influència de Beethoven és perceptible en la concentració motívica, l'energia rítmica i la manera com els clímaxs són preparats durant llargs períodes. La de Nielsen apareix sobretot en el tractament dinàmic de la tonalitat, mentre que l'admiració de Simpson per Anton Bruckner també és visible en la capacitat de sostenir grans acumulacions estructurals.
Malgrat aquests models, la solució formal del segon moviment és profundament personal. El gran accelerando compost, amb una pulsació proporcionalment relacionada entre totes les seccions, converteix el canvi de tempo en el principal mecanisme formal. Aquest procediment apareixeria novament en obres posteriors de Simpson, però la Tercera és el primer exemple simfònic plenament desenvolupat.
Instrumentació La simfonia està escrita per a tres flautes, dos oboès, dos clarinets, dos fagots, contrafagot, quatre trompes, dues trompetes, tres trombons, tuba, timbales, percussió, primers i segons violins, violes, violoncels i contrabaixos.
Les flautes tenen també funcions de flautí, mentre que la percussió inclou almenys caixa, que adquireix un paper especialment destacat en l'acceleració del segon moviment. La plantilla és considerablement més gran que la de la Segona simfonia i permet a Simpson construir clímaxs orquestrals de molta més potència sense abandonar la claredat contrapuntística.
Publicació La partitura va ser publicada el 1972 per Alfred Lengnick, aproximadament una dècada després de la composició. Dos manuscrits autògrafs es conserven a la British Library dins del fons Robert Simpson, amb la signatura MS Mus. 1738.
L'obra ha estat objecte d'un extens estudi analític de John Pickard publicat al número 6 de Tonic, revista de la Robert Simpson Society. L'estudi examina especialment la forma, les relacions tonals i la construcció proporcional del segon moviment.
Discografia selecta 1970 — Jascha Horenstein, London Symphony Orchestra: Simfonia núm. 3, Unicorn; enregistrada el 5 de juny de 1970 al Barking Assembly Hall i posteriorment reeditada per Unicorn-Kanchana i NMC. 1994 — Vernon Handley, Royal Philharmonic Orchestra: Robert Simpson: Symphonies Nos 3 & 5, Hyperion CDA66728; enregistrat el maig de 1994 a St Augustine's Church, Kilburn, Londres. 2006 — Jascha Horenstein, London Symphony Orchestra: Symphony No. 3 / Clarinet Quintet, NMC NMCD109, reedició de l'enregistrament de 1970. 2006 — Vernon Handley, Royal Philharmonic Orchestra: reedició de la versió de 1994 dins de Robert Simpson: The Complete Symphonies, Hyperion CDS44191/7. 2017 — Charles Groves, Royal Philharmonic Orchestra: enregistrament en directe dels BBC Proms del 21 d'agost de 1967, publicat a Sir Charles Groves at the Proms, 1967, CRQ Editions CRQ CD290-1.
Referències
Categoria:Composicions musicals del 1963 Simpson 03