La Simfonia núm. 2 en mi bemoll major de Jan van Gilse és una obra orquestral composta entre 1902 i 1903, durant els estudis del compositor a Berlín amb Engelbert Humperdinck, i revisada el 1928. Consta de tres moviments i té una durada aproximada de trenta-tres minuts. Respecte de la Primera simfonia, escrita només dos anys abans, mostra més seguretat en el tractament de l'orquestra, una harmonia més rica i una estructura més individual.
La primera interpretació va tenir lloc el 3 de gener de 1904 al Concertgebouw d'Amsterdam, amb l'Orquestra Reial del Concertgebouw dirigida per Willem Mengelberg. Van Gilse tenia només vint-i-dos anys, i l'estrena per part de la principal orquestra neerlandesa proporcionà un impuls important a la seva primera carrera com a compositor.
Composició Van Gilse va escriure la Segona simfonia poc després d'abandonar el Conservatori de Colònia, on havia estudiat composició i direcció amb Franz Wüllner. El 1902 s'instal·là a Berlín per continuar la seva formació amb Humperdinck, i fou en aquest nou context que completà l'obra entre 1902 i 1903.
Durant el mateix període Van Gilse assistí a Krefeld a assaigs i a una interpretació de la Simfonia núm. 3 de Gustav Mahler dirigida pel mateix compositor, experiència que li causà una profunda impressió. Tot i això, la Segona simfonia no pot considerar-se una imitació directa de Mahler: manté una estreta relació amb la tradició simfònica de Johannes Brahms i Anton Bruckner, alhora que mostra una llibertat més gran de forma i orquestració que la Primera.
L'obra original va ser profundament revisada per Van Gilse el 1928, aproximadament un quart de segle després de la seva composició. L'edició moderna de Donemus es basa en aquesta versió revisada, que conserva l'estructura en tres moviments i la tonalitat general de mi bemoll major.
Estrena Willem Mengelberg i l'Orquestra del Concertgebouw estrenaren la simfonia el 3 de gener de 1904 en un concert dedicat íntegrament a compositors neerlandesos contemporanis. El programa incloïa també obres de Gerard von Brucken Fock, Leander Schlegel, François Rasse i Carl Smulders.
La crítica neerlandesa va rebre favorablement l'obra. Daniël de Lange, crític dHet Nieuws van den Dag, la qualificà d'una composició molt meritòria i destacà el caràcter natural i fresc de les idees musicals. Mengelberg tornà a dirigir la simfonia poc després, i Van Gilse mateix la convertiria en una de les seves obres pròpies més interpretades quan desenvolupà la seva carrera de director.
La relació amb Mengelberg va ser especialment significativa en aquesta primera etapa. El director mostrà durant anys interès per la música de Van Gilse i el 1906 estrenà també el preludi dEine Lebensmesse; el 1909 Van Gilse debutà com a director convidat de l'Orquestra del Concertgebouw.
Estructura La simfonia consta de tres moviments:
Andante – Allegro energico Intermezzo. Allegretto grazioso Finale. Andante molto – Adagio dolente – AndanteLa interpretació enregistrada per David Porcelijn dura aproximadament trenta-tres minuts: uns dotze minuts i mig per al primer moviment, sis minuts i mig per a l'''Intermezzo i catorze minuts per al finale.
Andante – Allegro energico El primer moviment s'obre amb una introducció lenta construïda a partir d'una figura ascendent molt senzilla presentada pel fagot. El motiu és repetit i ampliat progressivament pels fagots, clarinets i oboè, de manera que la textura creix a partir d'un únic nucli melòdic abans de l'aparició de lAllegro energico.
Aquesta obertura mostra ja una diferència significativa respecte de la Primera simfonia: Van Gilse distribueix el material entre diferents colors instrumentals i utilitza els canvis de timbre com a part del desenvolupament musical. L'entrada de lAllegro introdueix una escriptura més vigorosa, amb figures ràpides dels clarinets, contrapunt de les cordes i un caràcter de marxa que recorda alguns procediments de Richard Strauss.
El moviment combina episodis expansius i lírics amb acumulacions orquestrals de caràcter més dramàtic. La crítica ha assenyalat afinitats amb Brahms i amb Aleksandr Glazunov, especialment en la calidesa melòdica i en l'equilibri entre energia rítmica i amplitud romàntica.
El desenvolupament temàtic parteix en bona part de les figures ja presentades a la introducció, fet que proporciona una considerable unitat interna al moviment. La seva construcció mostra així una maduresa més gran que la de la Primera simfonia, particularment en la manera d'integrar introducció, exposició i desenvolupament en una trajectòria contínua.
Intermezzo. Allegretto grazioso En lloc d'un moviment lent convencional, Van Gilse situa al centre de la simfonia un Intermezzo de caràcter lleuger i elegant. La indicació Allegretto grazioso reflecteix una música relaxada, basada en melodies cantables i una orquestració transparent que contrasta clarament amb els dos extensos moviments externs.
La serenitat del moviment ha estat relacionada particularment amb les simfonies centrals de Brahms, sobretot per la calidesa de l'harmonia i la naturalitat de les melodies. Altres comentaristes han observat que aquesta combinació de lirisme i colors orquestrals més lleugers anticipa la progressiva emancipació de Van Gilse respecte dels seus models acadèmics alemanys.
LIntermezzo té també una funció estructural important: amb poc més de sis minuts, actua com una zona de descans entre dos moviments que conjuntament ocupen més de tres quartes parts de la durada de la simfonia. La forma en tres moviments queda així fortament equilibrada al voltant d'un centre breu i líric.
Finale. Andante molto – Adagio dolente – Andante El finale és el moviment més extens i, de manera poc habitual per a una simfonia romàntica, està dominat pels tempos lents. Comença Andante molto i incorpora posteriorment una secció marcada Adagio dolente, abans de recuperar l'''Andante inicial.
Aquest disseny allunya l'obra del model simfònic tradicional que culmina amb un final ràpid i triomfal. Van Gilse opta, en canvi, per una conclusió més reflexiva, en què les llargues línies melòdiques, els canvis graduals d'harmonia i les acumulacions orquestrals proporcionen la principal tensió dramàtica.
La indicació dolente de la secció central accentua un caràcter elegíac que contrasta amb la lluminositat de lIntermezzo. La forma procedeix mitjançant grans arcs i no per una successió ràpida d'episodis, recurs que aproxima aquest moviment a determinats adagios de Bruckner i Mahler sense reproduir-ne directament el llenguatge.
El retorn final de l'Andante dona unitat al moviment i permet acabar la simfonia mitjançant una resolució gradual més que no pas amb una coda virtuosística. Aquesta disposició contribueix notablement a la personalitat de la Segona simfonia dins de la primera producció de Van Gilse.
Anàlisi musical La característica formal més evident és l'estructura en tres moviments, diferent del model en quatre parts de la Primera simfonia. Els dos moviments externs són amplis i complexos, mentre que l'Intermezzo central funciona com una breu interrupció lírica, fet que proporciona a l'obra una arquitectura simètrica en termes de durada.
Van Gilse utilitza un llenguatge plenament tonal, però l'harmonia és sensiblement més rica que a la seva Primera simfonia. Les modulacions són més freqüents, les línies internes tenen més independència i l'escriptura orquestral crea colors harmònics que anticipen el progressiu eixamplament del seu llenguatge durant els anys següents.
La simfonia també mostra una clara evolució en la distribució del material entre les famílies instrumentals. En lloc de concentrar gran part de la melodia principal en les cordes, Van Gilse concedeix un paper estructural important als instruments de vent fusta, com mostra especialment la introducció del primer moviment. Aquesta varietat tímbrica és un dels aspectes que més diferencia la Segona de la Primera simfonia.
L'obra no presenta encara la síntesi entre romanticisme alemany i impressionisme francès característica de la música madura de Van Gilse. Tanmateix, la transparència orquestral més gran i la llibertat formal indiquen ja un progressiu distanciament dels models estrictament acadèmics de la seva etapa de Colònia.
Estil musical La Simfonia núm. 2 pertany encara plenament al romanticisme tardà centreeuropeu. Entre les influències més evidents hi ha Brahms i Bruckner, mentre que determinats passatges mostren una aproximació al color orquestral de Richard Strauss.
L'experiència d'escoltar Mahler dirigint la seva Tercera simfonia a Krefeld el 1902 fou decisiva per al jove Van Gilse. La influència mahleriana es manifesta més en l'ambició del gest simfònic, la flexibilitat del tempo i la capacitat de construir grans arcs que no pas en citacions o imitacions estilístiques directes.
La crítica posterior ha remarcat també el caràcter melòdic de la partitura. AllMusic destaca que la Segona presenta idees melòdiques més atractives, una harmonia més profunda i un tractament orquestral considerablement més segur que la Primera. Aquesta evolució és especialment notable perquè les dues simfonies estan separades per només un parell d'anys.
L'obra representa així una etapa intermèdia en la formació de Van Gilse: encara fortament vinculada a la tradició germànica, però ja més individual que la Primera simfonia i anterior a la monumental Tercera simfonia, Erhebung, composta poc després per a soprano i gran orquestra.
Instrumentació La versió revisada està escrita per a tres flautes —la tercera també flautí—, dos oboès —el segon també corn anglès—, dos clarinets, dos fagots, contrafagot, quatre trompes, tres trompetes, tres trombons, tuba, timbales, percussió, primers i segons violins, violes, violoncels i contrabaixos.
La plantilla és clarament més gran que la d'una orquestra clàssica, però es manté dins dels efectius habituals del simfonisme romàntic de començaments del segle XX. Van Gilse aprofita especialment els vents de fusta com a solistes i reserva els metalls complets per als grans punts culminants, evitant una textura permanentment massiva.
Revisió de 1928 Van Gilse va tornar a la partitura el 1928 i en preparà una revisió substancial. En aquell moment el seu llenguatge havia evolucionat considerablement i ja havia compost les seves quatre simfonies completes, les Dansschetsen i diverses cançons orquestrals en què apareixia una major influència francesa.
L'edició publicada per Donemus el 1980 correspon a la versió de 1902–1903 revisada el 1928. La partitura manté els tres moviments originals —Andante – Allegro energico, Intermezzo i Finale— i una durada aproximada de trenta-tres minuts.
Recuperació moderna La Simfonia núm. 2 va ser una de les obres de Van Gilse que el compositor dirigí més sovint durant la seva vida. Després de la seva mort el 1944, però, la seva música desaparegué en gran part del repertori, situació relacionada tant amb l'evolució del gust musical de postguerra com amb la difícil transmissió de moltes de les seves partitures.
La recuperació moderna de l'obra ha estat impulsada per institucions neerlandeses dedicades a compositors poc interpretats i, especialment, pel projecte discogràfic dirigit per David Porcelijn. El 2007 Porcelijn i la Netherlands Symphony Orchestra enregistraren conjuntament les dues primeres simfonies, que CPO publicà l'any següent.
La publicació va ser ben rebuda per la crítica. Gramophone considerà les dues simfonies obres sòlidament construïdes, atractives i prou substancials per al repertori de concert, mentre MusicWeb International destacà particularment el caràcter expansiu, lluminós i dramàtic de la Segona.
L'obra també ha tornat ocasionalment a les sales de concert. El 2018, per exemple, fou programada als Països Baixos dins d'un projecte dedicat explícitament a recuperar aquesta «simfonia oblidada», gairebé cent quinze anys després de l'estrena de Mengelberg.
Discografia selecta