La Simfonia núm. 2 en si bemoll major de Fritz Brun és una obra orquestral composta entre 1910 i gener de 1911 i dedicada al compositor suís Othmar Schoeck. És la segona de les deu simfonies que Brun va escriure entre 1901 i 1953 i una de les obres més líriques i accessibles del seu catàleg simfònic.

L'obra consta de quatre moviments i dura aproximadament trenta-set o quaranta minuts. Va ser presentada per primera vegada el 13 i 14 de febrer de 1911 a Zúric, dins del Schweizerisches Tonkünstlerfest, amb la Tonhalle-Orchester Zürich; Volkmar Andreae en preparà els assaigs i Brun dirigí les interpretacions públiques. La partitura fou publicada l'any següent per Hug & Co. de Zúric i es convertí en una de les poques simfonies de Brun publicades durant la seva vida.

Brun associà posteriorment la simfonia amb la seva primera etapa a Berna, que descrigué com un període de joventut, enamorament, desengany amorós i fascinació per la natura i el paisatge suís. En contrast amb el caràcter més fosc de la Primera simfonia, la Segona està dominada per una atmosfera expansiva i optimista, tot i que el moviment lent introdueix un nucli expressiu molt més dolorós.

Composició Brun havia acabat la Primera simfonia el 1901, però deixà passar gairebé una dècada abans d'abordar-ne una altra. Durant aquest període va escriure principalment música de cambra, cançons i el poema simfònic Aus dem Buch Hiob (1906), alhora que consolidava la seva activitat professional a Berna. El 1909 fou nomenat director dels concerts simfònics de la Bernische Musikgesellschaft, fet que li proporcionà una relació quotidiana amb l'orquestra i contribuí al refinament de la seva escriptura instrumental.

Durant 1910 Brun i Othmar Schoeck es reuniren diverses vegades a Berna i discutiren les obres que estaven escrivint: Brun treballava en la Segona simfonia i Schoeck en el seu Concert per a violí quasi una fantasia. Tots dos utilitzaren si bemoll major com a tonalitat principal i, segons la documentació conservada, acordaren també l'ús de la mateixa successió de quatre notes —fa, sol, fa, re— al començament dels respectius moviments finals.

Brun acabà la simfonia el 2 de gener de 1911 i hi escriví al final del manuscrit l'exclamació italiana Evviva la gioia!, «Visca l'alegria!». La dedicà a Schoeck, amb qui mantindria una amistat de més de quaranta anys, marcada per un intercanvi constant d'idees musicals, correspondència i participació en les estrenes i interpretacions de les obres respectives.

La tonalitat de si bemoll major tenia un significat particular per a Brun. Entre les obres que admirava especialment en aquesta tonalitat hi havia el Quartet de corda op. 130 de Ludwig van Beethoven, el Concert per a piano núm. 2 de Johannes Brahms i la Sonata per a piano núm. 21 de Franz Schubert. Molts anys més tard retornaria a la mateixa tonalitat en la Desena simfonia.

Estrena i primeres interpretacions La simfonia es presentà al Schweizerisches Tonkünstlerfest de Zúric els dies 13 i 14 de febrer de 1911. Volkmar Andreae, director titular de la Tonhalle-Orchester Zürich, preparà prèviament l'orquestra, però cedí la batuta a Brun per als concerts del festival. Andreae tornaria a dirigir l'obra amb la mateixa formació els dies 3 i 4 de novembre de 1913.

Brun presentà també la simfonia a Berna l'1 d'abril de 1911 amb la seva pròpia orquestra. Schoeck la dirigí a la mateixa ciutat els dies 22 i 23 de gener de 1923, en un concert en què Brun dirigí al seu torn música de Schoeck i l'acompanyà al piano en diverses cançons interpretades per Ilona Durigo.

Schoeck tornà a dirigir la Segona simfonia a Berna el 1934 en un concert d'homenatge a Brun amb el Winterthurer Stadtorchester. Brun recordava especialment les interpretacions de Schoeck i afirmà que en una d'elles havia quedat tan impressionat pel resultat que gairebé no reconeixia la seva pròpia obra.

Brun continuà dirigint la simfonia durant dècades. La seva última interpretació coneguda de l'obra va tenir lloc el 23 d'abril de 1953 a Lucerna, mentre que una de les últimes audicions que pogué escoltar personalment fou dirigida per Walter Kägi a Thun el 15 de setembre de 1958, poc més d'un any abans de la mort del compositor.

Estructura La simfonia consta de quatre moviments:

Allegro moderato

Allegro appassionato

Adagio sostenuto

Non troppo vivace

La gravació d'Adriano amb la Moscow Symphony Orchestra dura 37 minuts i 23 segons: 11:51, 6:18, 9:55 i 9:19 respectivament. Tot i la divisió convencional en quatre moviments, el material temàtic està tan estretament relacionat que Adriano ha descrit l'obra com una gran estructura contínua formada per quatre episodis més que no pas com quatre moviments completament independents.

Allegro moderato El primer moviment s'obre amb una melodia lírica construïda sobre la cèl·lula fa–re–fa–si bemoll–do–re, de la qual deriva una gran part del material temàtic de tota la simfonia. Brun transforma aquesta figura mitjançant variació, inversió, ampliació, cromatisme i modificacions rítmiques, procediment que proporciona una gran unitat als quatre moviments.

La melodia inicial rep aviat una resposta dels oboès formada per dues figures descendents que funcionen com una mena de crida o sospir. A continuació apareix un tema molt més enèrgic en els vents i els metalls, que també deriva de la mateixa cèl·lula principal i estableix el contrast entre lirisme i impuls rítmic que dominarà el moviment.

Un motiu secundari del clarinet, més àgil i conciliador, amplia el material disponible. A partir d'aquí Brun construeix una successió d'episodis que funcionen gairebé com converses entre diferents caràcters instrumentals, amb recurrències constants de les crides inicials i transformacions dels mateixos intervals.

La forma és menys rígida que una forma sonata convencional. Tot i que conté processos d'exposició, desenvolupament i retorn, Brun prefereix una evolució contínua en què cada episodi neix del material anterior. Aquest procediment anticipa la tendència metamòrfica que esdevindria cada vegada més important en les seves simfonies posteriors.

Allegro appassionato El segon moviment compleix aproximadament la funció d'un scherzo, tot i que Brun evita explícitament aquesta denominació. Està escrit principalment en si bemoll menor i comença amb una figura enèrgica de caràcter gairebé de fanfara, els quatre sons de la qual constitueixen una nova transformació del material presentat al primer moviment.

L'energia rítmica i els forts contrastos han estat relacionats amb els scherzi d'Anton Bruckner, però les dues seccions lentes intercalades són més àmplies i elaborades que un trio tradicional. La música oscil·la així entre episodis de moviment impetuós i moments lírics en què reapareixen transformades les figures de «crida» del primer moviment.

El moviment presenta una atmosfera predominantment alegre i expansiva, i ha estat interpretat com un possible reflex dels anys d'amistat juvenil entre Brun i Schoeck. Entre les experiències compartides hi hagué un viatge a Itàlia durant l'estiu de 1909, en què tots dos visitaren Orvieto i els frescos de Luca Signorelli a la catedral.

Malgrat la seva aparença espontània, el moviment està construït amb una gran economia temàtica. Les fanfares, els episodis lírics i les figures d'acompanyament deriven de transformacions de les mateixes cèl·lules que articulaven el primer moviment.

Adagio sostenuto El tercer moviment constitueix el centre emocional de la simfonia. Es mou principalment entre mi bemoll major i do menor i desenvolupa una extensa successió d'episodis lírics que condueixen gradualment cap al clímax més intens de tota l'obra.

L'inici utilitza una figura cromàtica ascendent que immediatament introdueix un caràcter més dolorós que el dels dos primers moviments. Després d'una primera expansió orquestral reapareixen les figures de «crida» ja escoltades anteriorment, transformades ara en un gest lamentós.

La tensió disminueix posteriorment i dóna pas a solos consecutius de flauta, oboè i clarinet sobre un acompanyament molt suau de les cordes. Aquests episodis adopten sovint una escriptura gairebé vocal, amb línies ornamentades semblants a petites àries o serenates.

La música creix novament fins al gran clímax central, reforçat pels timbales i pel conjunt complet de l'orquestra. Després d'aquesta culminació les intervencions instrumentals es van reduint i el moviment retorna gradualment a una atmosfera de resignació i calma.

El moviment ha estat relacionat retrospectivament amb el món poètic d'Hermann Hesse, amic posterior de Brun, especialment amb la imatge d'un violinista llunyà que expressa una nostàlgia nocturna. Musicalment, però, el seu element fonamental és la transformació de les cèl·lules temàtiques ja introduïdes als moviments precedents, més que no pas un programa literari explícit.

Non troppo vivace El finale abandona la gravetat de l'Adagio i adopta un caràcter més lleuger, teatral i irònic. El moviment comença amb una al·lusió musical a l'ària de Fígaro Non più andrai de Les noces de Fígaro de Wolfgang Amadeus Mozart, concretament a les paraules dirigides a Cherubino sobre les seves aventures amoroses.

La cita funciona com una broma privada relacionada amb Schoeck, conegut entre els seus amics per la seva intensa vida sentimental. Aquesta dimensió humorística diferencia clarament el finale de l'univers més sever de moltes altres simfonies de Brun.

La música avança per una sèrie d'episodis molt variats, entre els quals apareix una secció més pesada i de color eslau, passatges contrapuntístics i un episodi líric central dominat novament pel clarinet. Materials dels moviments anteriors reapareixen combinats i transformats, reforçant el caràcter cíclic del conjunt.

Durant la construcció final, el tema de caràcter còmic es converteix progressivament en una marxa vigorosa. Poc abans del final retorna una última vegada l'episodi líric del clarinet i l'obra desemboca en una conclusió afirmativa coherent amb la inscripció Evviva la gioia! que Brun va deixar al manuscrit.

Anàlisi musical La característica estructural més important de la Segona simfonia és la derivació de gairebé tot el material a partir d'una petita cèl·lula presentada a la melodia inicial. Brun transforma els mateixos intervals mitjançant inversions, ampliacions, ornamentacions, modificacions rítmiques i canvis de funció: una figura que primer actua com a melodia pot aparèixer posteriorment com a acompanyament, fanfara o línia contrapuntística.

Aquesta tècnica crea una forta cohesió entre els quatre moviments. Els motius de «crida» del primer reapareixen transformats al segon i al tercer, mentre el finale recupera i contraposa materials ja escoltats. La simfonia pot entendre's així com un procés de metamorfosi contínua més que com una successió de moviments independents.

El llenguatge harmònic continua essent clarament tonal, però presenta un cromatisme considerable i una elevada mobilitat entre regions tonals. Brun no qüestiona la funció estructural de la tonalitat, sinó que utilitza la dissonància i les modulacions com a eines per intensificar el desenvolupament motívic i emocional.

La simfonia mostra també una concepció gradual de l'orquestració. La plantilla creix a mesura que avança l'obra: el contrafagot apareix a partir del segon moviment, els trombons s'incorporen al tercer i la tuba només intervé al finale. Aquesta acumulació instrumental contribueix a donar una sensació d'expansió progressiva al conjunt.

Estil musical La principal referència estilística continua essent Johannes Brahms, compositor especialment admirat per Brun tant com a intèrpret com a director. La influència és perceptible en el desenvolupament motívic, la densitat contrapuntística, el tractament de les cordes i una concepció de la forma en què els clímaxs apareixen com el resultat d'un llarg procés intern.