La província del VierzoGaceta de Madrid de 16 de Octubre de 1821 Boletín Oficial del Estado. Gazeta: colección histórica va ser una antiga divisió provincial espanyola aprovada en la organització territorial de 1822 dins de la regió de Lleó. Comprenia l'actual comarca del Bierzo, a més d'altres municipis de la província de Lleó i alguns territoris avui repartits entre les províncies de Lugo i Ourense.
Introducció Han existit diverses entitats administratives bercianes al llarg de la història. Així, El Bierzo era una de les quaranta províncies que formaven la Corona de Castella des del repartiment de 1591. Fins a la divisió territorial de Floridablanca, en 1789, s'unia, habitualment, a Lleó i Astúries, referint-se en els documents a ella com a "Partit de Ponferrada", "Partit del Bierzo" o "Província del Vierzo". miniatura|El territori de la província del Vierzo en comparació amb l'actual Comarca del Bierzo (no s'inclou part de l'actual municipi de Truchas que estava dins de la província del Vierzo). Falten la comarca de Trives i de Viana que van estar en el projecte de recrear la província de Pascual Madoz, de la qual no es va concretar (que se sàpiga) si entraria tot el territori de l'actual comarca de Trives, o només part d'ella Després de 1789 es fa necessària una nova reorganització del territori, però els successius intents d'integrar El Bierzo en la província de Lleó o en la prefectura d'AstorgaDecret del rei Josep Bonaparte, 17 d'abril de 1810 fan que la regió del Bierzo continuï reclamant l'estatus de província, encara durant la guerra, i encara existint dos sectors enfrontats, que si bé defensaven en el fons el mateix, el formulaven de diferents maneres: Partidaris de l'Antic Règim o Conservadors: partidaris de la divisió en partits. Liberals: divisió inspirada en el model departamental francès de 1791 (vegeu Prefectures d'Espanya).
Sigui com fora, calia una nova divisió, adequada als nous temps, que va ser impulsada per la incipient burgesia, i per a això feia falta un nou model d'estat.
Antecedents històrics És possible trobar diversos exemples d'aquesta identitat al llarg de la història del Bierzo, des del segle VII en el qual es parla de territori bergidense, fins a cartes en el 1567 sol·licitant una independència administrativa.José María Luengo, "Noticias históricas sobre la provincia del Bierzo", Semanario Promesa, nº 512-513, 8 de septiembre de 1954 Com posa de rellevància l'historiador astorgano José María Luengo, els bercians continuaven cridant, al Bierzo, província, independentment de la fórmula administrativa en la qual s'enquadrés El Bierzo.José María Luengo. "Noticias históricas sobre la provincia del Bierzo". Semanario Promesa, pág. 19 1953Ja en el 1735, en la portada de la raríssima edició: "Príncipe de la historia del célebre santuario de Nuestra Señora de las Hermitas (sic)", escrit per Juan Manuel de Contreras, diu que era mossèn de la parroquial de Santalla "a la província del Bierzo (sic)" i el 1786, Tomás López va realitzar el mapa la imatge del qual veiem encapçalant aquest article en el qual es posa en relleu li denominació habitual de "Província del Vierzo (sic)".
En 1780, es van constituir els partits de Lleó, Astúries i Ponferrada.Flórez, España Sagrada, t. XVI,20
En 1789, es va dividir l'actual província de Lleó en tres parts: Lleó,, Astorga y Ponferrada.Diccionario Geográfico Universal. D. Antonio Vegas. 1795
Origen de la província en el Trienni Liberal miniatura|La província del Vierzo amb les comarques tradicionals (acolorides sobre la base de municipis actuals). El territori es correspon amb l'antiga província de 1821 (delimitació territorial definitiva de 1822) exceptuant part de l'actual municipi de Truchas s'inclou La Silva i Montealegre i els 11 pobles de la merindad d'Aguiar que van ser incorporats després de la desaparició de la província a la província de Lugo (zona Visuña-Soldón). També es representa part del partit judicial de Viana (aquest i diversos pobles de la província de Zamora, van ser proposats per Madoz a mitjan segle XIX en la idea d'una nova província com a part de la mateixa)Després de la jura de la Constitució de 1812 pel Rei el 9 de març de 1820 s'inicia en la Corts un nou procés, amb caràcter d'urgència, d'organització administrativa del Regne, nomenant-se una comissió.
La província del Vierzo suscita nombrosos problemes l'origen dels quals és la rivalitat entre les dues principals ciutats de la regió: Ponferrada (468 veïns) i Vilafranca do Bierzo (690 veïns) (llavors Villafranca del Vierzo) enfrontades des de la guerra representant la primera als nous poders econòmics, la nova burgesia (comerciants i industrials), i la segona als poders tradicionals de l'Antic Règim (petita noblesa, terratinents, clergat). Totes dues ciutats posen tots els seus recursos i arguments al servei de l'obtenció de la capitalitat provincial.
En el projecte de divisió provincial del cartògraf mallorquí Bauzá i de l'enginyer Larramendi de 1821 es contemplava la creació de la província de Ponferrada, que quedaria, posteriorment descartada en favor de la província del Vierzo amb capital a Vilafranca do Bierzo.
Al setembre de 1821, la comissió encarregada va decidir constituir la província del Vierzo, però encara quedava per determinar la capitalitat, començant-se el debat en sí el 10 d'octubre. Buscant les dues candidates suports i arguments fins a l'últim moment, va resultar que el 14 d'octubre van prevaler els arguments de Vilafranca do Vierzo, que va passar a ser la capital. Es va publicar en la Gaseta de Madrid el 16 d'octubre amb el nom de província del Vierzo, capital Vilafranca.
El 27 de gener de 1822 es publica el Decret pel qual El Bierzo es converteix en província,, amb el nom de província de Villafranca i capital an Vilafranca. Compta llavors amb 86.365 habitants i exerceix la seva jurisdicció sobre els Partits Judicials de Villafranca del Vierzo, Ponferrada, Toreno, i O Barco de Valdeorras, els límits inicials són: " Pel Nord, la serralada que actualment divideix a Astúries de Lleó des de la muntanya del Cuadro, origen del riu Cúa, fins al naixement del riu Sil a Leitariegos; a l'est, la línia divisòria d'aigües al Cabrera i Eria, monte Teleno, ports de Foncebadón, Fonfría, Manzanal i la divisòria al Sil i a l'Orbigo, passant per la muntanya de Salientes i seguint al serral de Cerredo i port de Leitariegos; al sud, les serres de Cabrera que donen origen al riu d'aquest nom; i per l'oest, l'antic límit de Galícia des de la muntanya del Quadre fins a l'origen del Bisuña; d'allí seguia per les muntanyes que formen la vall d'Orres fins al pont de Cigarrosa, des d'on continuava pels alts a buscar la serra d'O Eixe i la Peña Trevinca, seguint pel naixement del riu Casoyo a unir-se amb la serra de Cabrera, la vall d'Orres i els consells del Sil de dalt i de Baix, Salientes, Salentinos i Valseco, Tejedo i Mata de Otero quedaven compresos en aquesta província".
Posteriorment, el 31 d'agost de 1822 es presenten aquestes rectificacions però no s'arriben a aprovar a causa del restabliment de l'absolutisme: "Pel nord comença la línia divisòria en el santuari de la Mare de Déu de Carrasconte, entre les Babias que queden acollides a Lleó i Laciana al Bierzo; segueix entre la Vega dels Viejos i Lumajo fins al cim d'aquest últim poble, continuant amb la ratlla amb Astúries a buscar el port de Leitariegos; camina pels de Cerredo i Cienfuegos a buscar la muntanya del Cuadro. Pel Ponent, a partir del Cuadro segueix per les serres de Palo, Pozo, Comeal fins al port de Piedrafita des d'on marxa per les serres del Cebrero i muntanya del Faro que divideixen aigües als rius Valcarce i Lor, Bisuña i Quiroga, fins a buscar el naixement del riu Soldón; marxa pel curs d'aquest riu fins a la seva confluència amb el Sil; segueix pel marge dret del Sil fins a la seva unió amb el Bibey; continua pujant pel marge dret d'aquest riu fins al poble de Baho inclusivament. Pel sud, partint de l'estrep de muntanya que hi ha al Migdia d'aquest poble i nord de Buján, segueix fins a la muntanya de S. Bernabé des del qual corre per les muntanyes que divideixen les aigües de les valls del Bollo i Viana fins a trobar els alts de Sobre Ramilo; des d'aquest punt marxa pel més elevat de les serres de Porto i Calba a Peña Trevinca, continuant des d'aquí a les muntanyes de La Cabrera que formen els grans vessants als rius Duero i Sil, seguint per la serra del Yugo. Per l'orient, a partir de la serra del Jou, va per les muntanyes de la Portilla, el Pujols i passant per l'oest de Corporales segueix a l'alt del Teleno, serra d'Osma, Foncebadón, Fonfría, dirigint-se a l'est de Manzanal, marxa per les muntanyes aigües vessants al Sil i Orbigo fins a la muntanya de Salientes, situada a l'orient d'aquest poble, des de la qual passa a Riu Fosc i Villar Quemado, per a morir de nou nou en el santuari de Carrasconte". En línies generals els límits de la província coincideixen amb el mapa de 1786 aquí representat més la comarca de Valdeorras.
Diputats provincials miniatura|Seu de l'antiga Diputació de la Província del Vierzo o Província de Villafranca del Vierzo. Actualment Convent dels Pares Paüls i hostatge El 10 de març de 1822 es va nomenar cap polític de la província del Vierzo a l'advocat liberal, Juan de Zárate y Murga.
Els diputats que van formar la Diputació Provincial van ser els mateixos que havien estat triats pel Bierzo per a formar part de la Diputació Provincial de Lleó quan El Bierzo formava part d'ella, establint-se formalment la presa de possessió de les actes de diputats el 5 de maig de 1822 i el 3 d'agost l'elecció de jurats i Fiscal. Els diputats eren: Benito Lorenzo (rector de Calamocos), Francisco Monasterio del Palau (rector de Bembibre), Eustaquio Mª. González Yebra i Cap de Vaca (veí de Ponferrada), Manuel Mª. Losada (de Portela), Tomás Aquino Prada (de Rubiana), Antonio Valcarce (de Ponferrada) i Genadio Núñez (de Vilafranca); els suplents serien Joaquín Válgoma (Cacabelos), Francisco França (Villafranca) i Pedro Regalado Gabilanes (Columbrianos). La seu de la Diputació va ser el Col·legi dels Jesuïtes de Villafranca. El 21 d'agost el coronel Carlos de Villapadierna va ser nomenat nou cap polític.
Final de la província miniatura|Divisió territorial d'Espanya en 1822 amb la província del Vierzo assenyalada en vermell Després de la invasió francesa de 7 d'abril de 1823 (els Cent Mil Fills de Sant Lluís) només El Bierzo i Galícia, en el quadrant nord-oest de la península ibèrica, seguien fidels a la Constitució.
El Bierzo es trobava en estat de guerra des del 16 d'abril amb les tropes del general Bourke a l'entrada del Bierzo, preparant-se per a resistir, però un armistici (que no s'havia comunicat a les forces bercianes comandades pel coronel Francisco Colombo) va retirar les tropes constitucionals a Lugo el 4 de juliol. Aquest mateix dia, enviats de l'exèrcit reialista van arribar als ajuntaments de Ponferrada i Vilafranca do Bierzo, destruint qualsevol simbologia constitucional.
Les forces bercianes, al comandament del nou cap polític de la província del Vierzo, Nicolás de Castro (amb caràcter interí), van iniciar una resistència des de les muntanyes de l'oest bercià. Titllades de "rebels" i malgrat les partides enviades per a contenir-les, van contraatacar i el 17 i 18 d'agost de 1823 van prendre Vilafranca do Bierzo i Ponferrada, respectivament restablint l'ordre constitucional durant quatre dies. Les forces constitucionals bercianes van resistir fins a finals de setembre.
Els nous governants van començar les purgues contra els constitucionalistes, però els diferents ajuntaments i la població no van col·laborar negant-se a delatar a simpatitzants constitucionals amb les més diverses excuses.