miniatura|180px|Cartell de la funció extraordinària del Teatro Novedades de Madrid dedicada a la Societat Abolicionista Espanyola amb l'anunci de l'estrena de Romper cadenas, drama en tres actes de Luis Blanc presentat el 14 de gener de 1873. Biblioteca Nacional d'Espanya.
L’ abolició de l'esclavitud a Espanya es va iniciar en 1820 amb la abolició de la tràfic d'esclaus per pressió de Gran Bretanya, encara que la tracta clandestina i il·legal va continuar amb el suport de governs i corona. L'abolició definitiva de l'esclavitud en l'imperi colonial espanyol va arribar seixanta anys després. Encara que la Primera República espanyola va aprovar l'extinció de l'esclavitud a Puerto Rico, no va ser fins a 1886 quan el govern liberal de Práxedes Mateo Sagasta va posar fi al «patronat» dels esclaus alliberats de l'illa de Cuba, en aplicació d'una llei aprovada en 1880 sota el govern conservador de Antonio Cánovas del Castillo. D'aquesta manera, com ha subratllat Eduardo Galván Rodríguez, «Espanya és l'última potència occidental que aboleix l'esclavitud».
Antecedents miniatura|esquerra|Esclau morisc a la moda de 1568. Gravat acolorit a l'aquarel·la del Recueil des habillements de différentes nations, ancienes et modernes..., Londres, Thomas Jefferys, 1757.
Durant el , i molt pocs autors es van manifestar contra l'esclavitud, mentre que van abundar les obres que la justificaven i la legitimaven, sobretot la que requeia sobre bàrbars, infidels i negres. «L'esclavitud és considerada un ús social admès i sancionat per les lleis i la doctrina cristiana, de les Sagrades Escriptures a Sant Pau i Sant Tomàs», ha assenyalat José Antonio Piqueras. «A Amèrica era comú entre homes i dones de riquesa i entre gent senzilla si podia costejar-los-hi. En la Península els tenien la noblesa i els clergues», afegeix Piqueras.
En la primera meitat del el frare dominic Bartolomé de las Casas va denunciar l'esclavització dels indis i va enviar nombrosos escrits al rei Carles d'Habsburg perquè li posés fi, la qual cosa es va aconseguir en 1542 amb l'aprovació de les Lleis Noves. Com a alternativa Las Casas va defensar que s'emportessin esclaus negres a Amèrica per a fer els treballs més durs que abans realitzaven els indis. No obstant això, en l'últim terç de la seva vida es va penedir d'això i també va condemnar l'esclavitud dels negres per «ser tan injust la captivitat dels negres com el dels indis». Pel que sembla el detonant del seu canvi d'actitud va ser una visita que va fer el 1547 a Lisboa ―llavors el principal port negrer europeu― durant la qual dominics portuguesos el van informar sobre la brutal captura d'esclaus negres a les costes africanes —i li van proporcionar llibres sobre les conquestes portugueses a Àfrica i Àsia—. També li va influir el cas del llibert negre Pedro Carmona de Puerto Rico que havia estat tornat a vendre com a esclau al costat de la seva esposa i al qual va ajudar a presentar un recurs davant el Consell d'Índies per aquestes mateixes dates —i va pagar la fiança perquè pogués sortir de la presó en haver estat declarat «esclau fugitiu»—. miniatura|Fra Bartolomé de Las Casas, que en l'últim terç de la seva vida també va condemnar l'esclavitud dels negres per «ser tan injust la captivitat dels negres com el dels indis».
Però, a diferència de la seva denúncia de l'esclavitud indígena, Las Casas no va aconseguir «que la seva defensa dels esclaus negres transcendís molt més allà», com ha assenyalat Magdalena Díaz Hernández, degut fonamentalment al fet que la seva Historia de las Indias (obra que va concloure entre 1555 i 1561) en la qual va dedicar sis capítols al tema no es publicaria fins a 1875 per la prohibició expressa del rei Felip II, fill i successor del rei Carles, d'imprimir qualsevol llibre relatiu a les Índies sota penes severíssimes, inclosa la de mort. En aquests sis capítols Las Casas rebat que els negres capturats a Àfrica ho haguessin estat com a resultat d'una guerra justa (el que «justificaria» la seva esclavització), sinó que el que allí es van lliurar «van ser «guerres cruels, matances, captivitats, totals destruccions i anihilaments de molts pobles de gents segures i pacífiques... que mai els van impugnar, ni els van fer injúria, ni guerra, ni van perjudicar en la fe, ni mai van pensar impedir-la».
Com que la Historia de las Indias de Las Casas no es va publicar fins el 1875, se sol considerar l’ Arte de los contratos de Bartolomé Frías de Albornoz, publicat el 1573, la primera obra en què s'impugna la tracta atlàntica en considerar contràries al dret natural la captura i la compra d'africans, el comerç dels quals Frías qualifica de «carnisser». Nogensmenys, el llibre serà prohibit per la Inquisició. Dos anys després Tomás de Mercado publicava la Suma de tratos y contratos en la qual qüestionava les causes de l'esclavitud i criticava les dramàtiques condicions en què es duia a terme el transport a Amèrica d'esclaus negres africans (el que coneixia de primera mà perquè havia viscut alguns anys a Nova Espanya). El 1627 el jesuïta Alonso de Sandoval també va denunciar el comerç d'esclaus al seu De instauranda Æthiopum salute.
Però els primers a rebutjar clarament l'esclavitud ―i el comerç, associat a ella― van ser dos frares caputxins, Francisco José de Jaca i Epifanio de Moirans, que van coincidir en l'Havana d'on van ser expulsats en 1682 per predicar la llibertat dels esclaus negres. Francisco José de Jaca va escriure Resolución sobre la libertad, obra en la qual deslegitimava l'esclavitud perquè l'home era lliure per naturalesa. Moirans, per part seva, va escriure Servi liberi en la qual així mateix va defensar la llibertat dels esclaus ―«Tots els homes són lliures», va afirmar―. Tots dos van ser deportats i portats davant el Consell d'Índies que els va prohibir tornar a Amèrica. Acabarien els seus dies a Roma.
José Antonio Piqueras ha cridat l'atenció sobre «la pràctica inexistència d'un pensament antiesclavista a Espanya entre els i », la qual cosa contrasta amb el que succeeix en altres països europeus en els comencen a proliferar, sobretot a partir de la segona meitat del les obres que impugnen l'esclavitud i la tracta atlàntica. Piqueras ho atribueix al fet que a Espanya es van anar «creant les condicions perfectes de la intolerància a la diferència» i es va formar «una jerarquia social que trobava natural l'esclavitud dels exclosos de procedència “infame”».
La Corts de Cadis (1810-1814): el primer intent (fallit) d'abolició miniatura|Estàtua dedicada a Isidoro de Antillón y Marzo, pioner en la defensa de l'abolició de l'esclavitud, al seu poble natal Santa Eulalia del Campo (província de Terol). Alguns diputats liberals de les Corts de Cadis es van pronunciar en contra de la tràfic d'esclaus africans, poc després que en 1807 el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda hagués suprimit el tràfic negrer a l’Imperi britànic. L'antecedent espanyol més immediat amb què podien comptar els diputats era la Disertación en contra de la «ignominiosa esclavitud» i del comerç negrer, l'«infame sistema», que l'il·lustrat Isidoro de Antillón y Marzo havia presentat en l'Acadèmia Matritense de Dret en 1802, és a dir, cinc anys abans de la prohibició del tràfic a Gran Bretanya, la qual cosa ho va convertir en un pioner de l’abolicionisme europeu i mundial ―el títol complet de la Disertación era Disertación sobre el origen de la esclavitud de los negros, motivos que la han perpetuado, ventajas que se le atribuyen y medios que podrían adoptarse para hacer prosperar sin ella nuestras colonias―. Tanmateix, la Disertación no es va publicar fins a juliol de 1811, poc després del debat que va tenir lloc a les Corts de Cadis a l'abril sobre l'abolició de l'esclavitud. En la Disertación va sostenir que el comerç i l'esclavitud dels negres, «infame, esborrall i taca de la cultura europea», «indigna al filòsof i avergonyeix als governs il·lustrats». miniatura|esquerra|Retrat d’ Agustín Argüelles Álvarez, diputat de les Corts de Cadis que va presentar una proposta per a l'abolició del «infame» comerç d'esclaus. El 2 d'abril de 1811 les Corts de Cadis van debatre dues propostes: la d'abolició gradual de l'esclavitud, per ser «contrària al dret natural», presentada pel diputat de Nova Espanya José Miguel Guridi y Alcocer, i la del diputat Agustín Argüelles Álvarez, cap de files dels liberals, sobre la prohibició de l’«infame» tràfic d'esclaus, seguint l'exemple de Gran Bretanya, llavors aliada dels «patriotes» en la Guerra del francès ―aquesta última no incloïa l'abolició de l'esclavitud perquè Argüelles considerava que no era el moment de debatre la seva abolició pel fet que l'«assumpte… mereix la major circumspecció, atès al dolorós exemplar esdevingut a Santo Domingo», en referència a la revolució haitiana iniciada el 1791―. Per la seva part la proposició de Guridi y Alcocer, que també incloïa posar fi al tràfic, «preveia declarar la llibertat dels [esclaus] que d'ara endavant naixessin de dona esclava (el que es coneix com ventres lliures), la supressió dels càstigs físics i el pagament d'una petita retribució als esclaus que romanguessin en captivitat, així com el reconeixements de tots ells del dret de coartació [poder-se comprar a si mateixos] pel mateix preu en què haguessin estat adquirits. Aquest pla abolicionista, d'extinció gradual, portaria entre 60 i 70 anys veure'l reconegut». miniatura|esquerra|Retrat de Francisco de Arango y Parreño que va ser l'autor de la representació presentada pel cabildo de l'Havana a favor de la pervivència de l'esclavitud i de la tracta. El debat va causar una gran alarma a Cuba i el capità general de l'illa i el cabildo de l'Havana van fer arribar a les Corts sengles representacions mostrant la seva radical oposició a les dues propostes ―la del consistori de l'Havana va ser redactada pel diputat Francisco de Arango y Parreño, nascut a la capital cubana―. En relació amb la supressió del tràfic, Arango va argumentar que conduiria a Cuba a la pobresa, ja que cap de les hisendes disposava dels negres suficients i eren «poquíssimes les que tenen femelles». La pressió cubana va tenir efecte ―van comptar amb el suport dels diputats absolutistes i d'alguns liberals― i cap dels dos «assumptes» es va tornar a discutir a les Corts ―només van aparèixer tangencialment― i la comissió que havia de formar-se per a tractar-los mai es va constituir.
De fet la Constitució Espanyola de 1812 va consagrar l'existència de l'esclavitud. En l'article 3.1. s'establia que «són espanyols tots els homes lliures nascuts i aveïnats en els dominis de les Espanya», per la qual cosa es reconeixia implícitament l'existència d'homes i dones no lliures. En l'article 18 s'establia que «són ciutadans aquells espanyols que per totes dues línies porten el seu origen dels dominis espanyols de tots dos hemisferis», fórmula per la qual s'excloïa als originaris d'Àfrica ―en realitat se'ls excloïa «per la senzilla raó de ser descendents d'esclaus quan l'esclavitud continuava vigent», ha puntualitzat José Antonio Piqueras―. L'article 22 obria «la porta de la virtut i del mereixement per a ser ciutadans» «als espanyols que per qualsevol línia són haguts i prestigiosos per originaris d'Àfrica». L'article continuava dient: «en la seva conseqüència, les Corts concediran carta de ciutadans als quals fessin serveis qualificats a la pàtria o als quals es distingeixin pel seu talent, aplicació i conducta, amb la condició que siguin fills de legítim matrimoni de pares ingenus; que estiguin casats amb dona ingènua i avecindados en els dominis de les Espanyes, i que exerceixin alguna professió, ofici o indústria útil amb un capital propi». Aquest article ha estat qualificat per José Antonio Piqueras com a «gest miserable de commiseració».