La Simfonia núm. 25 en re bemoll major, op. 69 és una simfonia de Nikolai Miaskovski, composta entre 1945 i 1946 i revisada el 1949. Fou la primera gran obra orquestral que el compositor va completar després de la Segona Guerra Mundial i està dedicada a Levon Atovmian, compositor i administrador musical soviètic. La primera interpretació va tenir lloc a Moscou el 6 de març de 1947, amb l'Orquestra Simfònica Estatal de l'URSS dirigida per Aleksandr Gauk.

L'obra ocupa un lloc particular entre les vint-i-set simfonies de Miaskovski: consta només de tres moviments, els dos primers són de tempo lent o moderat i el primer adopta una extensa forma de variacions. El final recupera material temàtic del començament, de manera que la simfonia presenta una marcada concepció cíclica.

Composició Miaskovski va esbossar la Simfonia núm. 25 durant els darrers mesos de la guerra i hi va treballar principalment entre 1945 i 1946. En aquells anys havia completat el Concert per a violoncel en do menor, op. 66, els Quartets de corda núm. 10 i 11, op. 67, i preparava també la Sinfonietta per a cordes en la menor, op. 68. Patrick Zuk assenyala que tant la Sinfonietta com la Vint-i-cinquena Simfonia havien nascut d'esbossos realitzats abans que el compositor pogués dedicar-s'hi plenament el 1946.

La nova simfonia va aparèixer en un moment de transició en la vida de Miaskovski. Després de les obres escrites durant la guerra, sovint marcades per un caràcter tràgic o heroic, el compositor va tendir cap a un llenguatge més diatònic, líric i transparent. Aquesta orientació es pot observar també en altres obres dels darrers anys, sense que desapareguin el contrapunt, la transformació motívica ni les ambigüitats harmòniques que havien caracteritzat la seva música anterior.

La Simfonia núm. 25 contrasta especialment amb la Simfonia núm. 24, op. 63, composta durant la guerra i d'una expressivitat més dramàtica. En la Vint-i-cinquena predomina, en canvi, una atmosfera contemplativa i expansiva, centrada en llargues melodies i en una orquestració sovint transparent. Els comentaristes soviètics de l'època van interpretar el tema inicial del primer moviment com una evocació èpica de la pàtria després de la victòria sobre l'Alemanya nazi.

La tonalitat principal de re bemoll major és relativament poc habitual en el repertori simfònic. Miaskovski juga, a més, amb la relació enharmònica entre re bemoll i do sostingut, que adquireix importància estructural: el primer moviment acaba en do sostingut menor i el final comença també en aquesta tonalitat abans de recuperar definitivament re bemoll major.

El compositor va efectuar diverses revisions el 1949. La primera edició de la partitura havia aparegut el 1947, mentre que la versió revisada va circular posteriorment en les edicions soviètiques de l'obra.

Estrena i recepció La simfonia es va estrenar el 6 de març de 1947 a Moscou amb l'Orquestra Simfònica Estatal de l'URSS dirigida per Aleksandr Gauk, un dels directors més vinculats a la música simfònica soviètica de la primera meitat del segle XX. Gauk havia mantingut una relació continuada amb l'obra de Miaskovski i va contribuir a la difusió de diverses de les seves simfonies.

La recepció inicial va destacar principalment el lirisme de la partitura, la claredat de l'escriptura i el contrast amb les obres més dramàtiques de l'etapa de guerra. La crítica soviètica va remarcar també la importància de les melodies de caràcter rus i el predomini d'una expressió serena i meditativa.

La composició pertany, però, al període immediatament anterior a la campanya contra el «formalisme» de 1948. Miaskovski va ser un dels compositors condemnats, juntament amb Dmitri Xostakóvitx, Serguei Prokófiev, Aram Khatxaturian, Vissarion Xebalín i altres autors soviètics. Aquesta situació va afectar profundament els darrers anys de la seva carrera i la recepció de la seva música, tot i que la Simfonia núm. 25 no figurava entre les obres més problemàtiques per a les autoritats pel seu llenguatge relativament accessible.

Instrumentació La simfonia està escrita per a una orquestra formada per:

piccolo 2 flautes 2 oboès corn anglès 2 clarinets clarinet baix 2 fagots 4 trompes 3 trompetes 3 trombons tuba timbales plats bombo cordes

Malgrat aquesta plantilla extensa, Miaskovski evita sovint l'ús massiu de tota l'orquestra. Una part important de la simfonia està construïda mitjançant combinacions reduïdes d'instruments, solos de vent de fusta i llargues línies de les cordes. Aquesta escriptura contribueix a donar a l'obra un caràcter més transparent que el d'algunes de les simfonies anteriors del compositor.

Estructura La simfonia té una durada aproximada d'entre trenta i trenta-cinc minuts i consta de tres moviments:

Adagio — re bemoll major

Moderato — fa menor

Allegro impetuoso — do sostingut menor → re bemoll major

La successió és inusual perquè no hi ha un primer moviment ràpid tradicional. L'obra s'obre amb un extens Adagio i continua amb un moviment central moderat; l'impuls ràpid no apareix fins al final. Aquesta disposició genera una progressió global des de la contemplació fins a una conclusió més activa i afirmativa.

I. Adagio El primer moviment, en re bemoll major, constitueix el nucli de la simfonia. Està construït com una sèrie de variacions sobre una melodia àmplia, de caràcter cantabile i amb trets que els comentaristes de l'època identificaren amb la tradició popular russa. En lloc d'utilitzar una forma sonata convencional, Miaskovski fa evolucionar gradualment aquest material mitjançant canvis d'orquestració, de registre, d'harmonia i de textura.

El tema inicial s'exposa amb una simplicitat deliberada i després passa successivament per diferents grups de l'orquestra. Les flautes, els oboès, els clarinets i els fagots assumeixen sovint un paper solista, mentre les cordes creen un fons harmònic sostingut. Aquesta distribució permet a Miaskovski mantenir una sonoritat de vegades gairebé cambrística malgrat les dimensions de la plantilla orquestral.

A mesura que avança el moviment, les variacions amplien l'abast del tema i incrementen progressivament la densitat de l'orquestra. El material melòdic es fragmenta i es combina amb contrapunts secundaris, mentre els metalls adquireixen gradualment més presència. El procediment és característic de Miaskovski: en lloc de construir contrastos abruptes entre temes independents, prefereix derivar els nous episodis del mateix nucli melòdic.

L'escriptura oscil·la entre passatges de gran serenitat i moments de tensió harmònica. La tonalitat de re bemoll major es va debilitant cap al final i el moviment desemboca en do sostingut menor, tonalitat enharmònicament relacionada però expressivament molt més fosca. Aquesta conclusió evita una resolució plena i prepara el segon moviment.

II. Moderato El segon moviment, en fa menor, és el més breu de la simfonia i funciona com un intermezzo entre l'extens moviment inicial i el final. Tot i ocupar la posició en què tradicionalment podria aparèixer un scherzo, Miaskovski evita el caràcter ràpid i impetuós propi d'aquest gènere.

El moviment es basa en una pulsació més marcada i en frases relativament breus, però conserva l'atmosfera reflexiva de l'Adagio. Els instruments de vent tornen a tenir una funció destacada i dialoguen amb les cordes, mentre els canvis de textura substitueixen els grans contrastos simfònics.

La tonalitat de fa menor aporta una coloració més fosca al centre de l'obra. Els episodis més lírics alternen amb passatges de caràcter més inquiet, però Miaskovski evita una culminació dramàtica de grans dimensions. La funció principal del moviment és proporcionar contrast rítmic i preparar l'acceleració definitiva del final.

III. Allegro impetuoso El tercer moviment comença en do sostingut menor amb una energia que contrasta clarament amb els dos moviments precedents. El ritme és més incisiu, les figures de les cordes adquireixen més moviment i els metalls tenen una presència molt més destacada.

Malgrat aquest canvi de caràcter, el final no constitueix una secció independent de la resta de la simfonia. Miaskovski recupera progressivament material relacionat amb el tema del primer moviment i el transforma dins un context més dinàmic. Aquesta reaparició converteix l'obra en una construcció cíclica, en què la conclusió reinterpreta els materials escoltats al començament.

Els passatges més enèrgics utilitzen tota l'orquestra, amb una participació especialment important de trompetes, trombons, tuba, timbales, plats i bombo. Tanmateix, aquestes seccions alternen amb episodis més lírics que recorden l'atmosfera del primer moviment.

Cap al final reapareix amb més claredat el material temàtic inicial. El conflicte tonal entre do sostingut menor i re bemoll major es resol amb el retorn de la tonalitat principal de la simfonia. La conclusió transforma així el caràcter contemplatiu de l'inici en una afirmació més lluminosa i expansiva.

Estil i context La Simfonia núm. 25 pertany a l'última etapa creativa de Miaskovski, en què el compositor va simplificar progressivament alguns aspectes del seu llenguatge harmònic. Les obres d'aquest període tendeixen a presentar melodies més àmplies, textures més transparents i una tonalitat més estable que les composicions de les dècades de 1920 i 1930.

Aquesta simplificació no significa, però, una renúncia als procediments característics de Miaskovski. La transformació contínua dels motius, l'escriptura contrapuntística i les relacions entre tonalitats llunyanes continuen essent elements essencials de la seva tècnica. La Vint-i-cinquena mostra especialment aquesta combinació entre una superfície melòdica accessible i una construcció interna molt elaborada.

L'obra s'inscriu dins la tradició simfònica russa desenvolupada per compositors com Piotr Ilitx Txaikovski, Nikolai Rimski-Kórsakov, Aleksandr Borodín i Aleksandr Glazunov, però incorpora també elements de la tradició centreeuropea que Miaskovski havia estudiat profundament. La seva concepció del desenvolupament temàtic revela la influència de Ludwig van Beethoven i Johannes Brahms, mentre que l'orquestració i el lirisme conserven un caràcter inequívocament rus.

La forma en tres moviments i l'obertura amb un llarg moviment lent resulten particularment singulars dins del conjunt de les vint-i-set simfonies del compositor. En comptes de construir la trajectòria habitual ràpid-lent-ràpid, Miaskovski retarda l'aparició d'un moviment veritablement impetuós fins al final, de manera que tota la simfonia pot entendre's com una acceleració gradual.

Enregistraments La Simfonia núm. 25 ha tingut una presència discogràfica menor que algunes de les simfonies més conegudes de Miaskovski, com la núm. 6, la núm. 21 o la núm. 27. Tanmateix, diverses integrals i projectes dedicats al compositor n'han produït enregistraments.

Ievgueni Svetlànov la va enregistrar amb l'Orquestra Simfònica Estatal de l'URSS dins el seu projecte monumental de gravació de les vint-i-set simfonies de Miaskovski. Aquest cicle, realitzat entre les dècades de 1960 i 1990 i posteriorment reeditat, ha tingut un paper important en la recuperació internacional de la música simfònica del compositor.

L'any 2000 Dmitri Iablonski va enregistrar la Simfonia núm. 25 amb l'Orquestra Filharmònica de Moscou per al segell Naxos, en un disc que inclou també la Simfonia núm. 24. L'enregistrament presenta una durada de poc més de trenta minuts.

La discografia moderna inclou igualment interpretacions dirigides per Aleksandr Titov i Daniel Huppert, que han contribuït a ampliar la disponibilitat d'una obra que durant dècades havia circulat principalment en enregistraments soviètics.

Referències

Bibliografia

Categoria:Simfonies de la dècada del 1940 Categoria:Composicions musicals del 1946 Categoria:Composicions en re bemoll major