El Concert per a flauta en re major, op. 283, és un concert per a flauta travessera i orquestra de Carl Reinecke, compost el 1908 i dedicat al flautista Maximilian Schwedler. És una de les darreres obres importants del compositor i el seu últim concert per a instrument solista i orquestra. Escrit quan Reinecke tenia vuitanta-quatre anys, manté plenament el llenguatge romàntic de compositors com Felix Mendelssohn i Robert Schumann, malgrat haver estat creat ja al segle XX.

Composició Reinecke va completar probablement el concert l'octubre de 1908 o, com a molt tard, el novembre d'aquell any. En aquell moment feia sis anys que s'havia retirat del Conservatori de Leipzig, institució on havia desenvolupat una llarga carrera com a professor i director. Al llarg de la seva vida havia mantingut una estreta relació amb el món de la flauta i havia compost anteriorment la coneguda Sonata Undine, op. 167, dedicada a Wilhelm Barge.

El Concert per a flauta va ser dedicat a Maximilian Schwedler, primer flauta de l'Orquestra del Gewandhaus de Leipzig i professor del Conservatori de Leipzig. Schwedler era un dels principals defensors de la flauta alemanya tradicional de tub cònic i havia desenvolupat, juntament amb el constructor Wilhelm Kruspe, diversos perfeccionaments de l'instrument.

Breitkopf & Härtel va publicar el gener de 1909 inicialment només la reducció per a flauta i piano, probablement realitzada pel mateix Reinecke. L'editorial va ajornar la impressió de la partitura orquestral i les parts a causa del cost de la publicació, tot i que en facilitava còpies manuscrites per a interpretacions orquestrals.

Estrenes La primera interpretació de l'obra va tenir lloc el 15 de març de 1909 a la gran sala de festes del Zoologischer Garten de Leipzig, en un concert de la societat coral masculina Konkordia. Maximilian Schwedler va interpretar la part solista, però l'acompanyament no va ser orquestral sinó al piano, a càrrec d'Oswin Keller.

La primera interpretació amb orquestra va tenir lloc el 4 de setembre de 1909 al Queen's Hall de Londres, dins els Queen's Hall Promenade Concerts, antecedents dels actuals Proms. El solista va ser Albert Fransella i la Queen's Hall Orchestra va actuar sota la direcció de Henry Wood.

Schwedler, malgrat ser el dedicatari i el primer intèrpret de l'obra, no consta que arribés a interpretar-la públicament amb orquestra.

Estructura El concert té una durada aproximada de vint-i-un minuts i consta de tres moviments:

Allegro molto moderato

Lento e mesto

Moderato – In tempo animato – Tempo I – Più mosso – Più lento maestoso

El primer moviment, en re major, adopta una forma de concert de dimensions àmplies i combina passatges lírics amb una escriptura virtuosística per al solista. L'orquestra no es limita a una funció d'acompanyament, sinó que participa activament en el desenvolupament temàtic. La línia de la flauta es caracteritza per frases llargues, figuracions àgils i una escriptura pensada per explotar la flexibilitat i el registre cantabile de l'instrument.

El segon moviment, Lento e mesto, té un caràcter elegíac i intensament líric. La flauta assumeix una funció gairebé vocal sobre un acompanyament orquestral contingut, amb una escriptura que posa l'accent en el fraseig i la qualitat del so més que no pas en el virtuosisme.

El tercer moviment comença Moderato i adopta progressivament un caràcter més animat. L'escriptura del solista esdevé més brillant i virtuosa, amb figuracions ràpides i un diàleg constant amb l'orquestra. La successió d'indicacions In tempo animato, Più mosso i Più lento maestoso contribueix a donar al final una estructura flexible i progressivament expansiva.

Instrumentació A més de la flauta solista, l'obra està escrita per a:

2 flautes 2 oboès 2 clarinets 2 fagots 4 trompes 2 trompetes timbales triangle cordes

La versió original preveia una secció de corda relativament reduïda, de 3.3.2.2.2 instrumentistes, en contrast amb una secció de vent considerable, especialment per la presència de quatre trompes.

Estil El concert ocupa una posició singular dins del repertori de flauta. Reinecke el va escriure el mateix període en què Arnold Schönberg, Alban Berg i Anton Webern començaven a abandonar progressivament la tonalitat tradicional, però el llenguatge de l'obra continua ancorat en el romanticisme alemany del segle XIX.

La seva escriptura mostra especialment l'herència de Mendelssohn i Schumann, compositors que Reinecke havia conegut personalment i que van exercir una influència duradora sobre la seva estètica. L'obra evita tant la ruptura harmònica de les noves tendències del començament del segle XX com el virtuosisme purament exhibicionista, i combina l'exigència tècnica amb una escriptura simfònica i lírica.

L'obra s'ha convertit en una de les peces centrals del repertori romàntic per a flauta i orquestra. La mateixa editorial Breitkopf & Härtel ha assenyalat que ocupa un lloc excepcional en un gènere que, durant el segle XIX, va produir relativament pocs concerts per a flauta que s'hagin mantingut de manera estable en el repertori.

Fonts i edició L'autògraf de la partitura orquestral es conserva i ha servit de base per a l'edició crítica moderna preparada pel flautista Henrik Wiese per a Breitkopf & Härtel. Aquesta edició ha revelat diferències entre la versió orquestral i la reducció original per a piano, especialment en la part solista.

Existeix també una versió original alternativa del final, conservada en unes parts manuscrites procedents probablement del llegat de Reinecke. Aquesta primera versió presenta una stretta final més curta i diverses diferències en l'acompanyament. L'edició crítica moderna inclou aquesta stretta com a final alternatiu.

Referències

Bibliografia

Categoria:Concerts per a flauta Categoria:Composicions musicals del 1908 Categoria:Composicions en re major