El baptisteri de Bekalta, també anomenat baptisteri d'El Gaalla, és una pica baptismal cristiana primitiva decorada amb mosaics i en un estat de conservació remarcable, que es va redescobrir a finals del a prop de Bekalta, a la delegació del mateix nom, a la governació de Monastir, a Tunísia.
El seu descobriment accidental va ocórrer durant unes operacions d'extracció de pedreres. L'explotació minera va malmetre la resta del conjunt religiós al qual pertanyia la piscina, malgrat que les fonts difereixen sobre l'estat inicial del jaciment. En qualsevol cas, no es va poder estudiar satisfactòriament.
El baptisteri constitueix ara una peça important del departament paleocristià del Museu Arqueològic de Sussa. De fet, les piques baptismals amb mosaics són extremadament rares entre les restes conegudes. La forma polilobulada, molt inusual en un edifici religiós, també la fa original. Així, segons Silvio G. Moreno, «amb la seua forma polilobulada i cruciforme, aquest baptisteri […] és un cas únic al nord d'Àfrica».
Ubicació El baptisteri es va descobrir al territori de la localitat d'El Gaalla, a l'àrea de Monastir, entre Bekalta i Teboulba, dos quilòmetres al nord-oest de l'antiga ciutat de Tapsos(o al sud-est, segons Néjib Ben Lazreg i Noël Duval) i al sud de Lamta, 3 km al sud de Henchir Sokrine, al Sahel tunisià, a l'antiga Bizacena d'època romana.
Es va trobar en un turó a 300 m de la mar, sota una capa de terra d'uns 20 cm.
Història i descobriment El ritu del baptisme en l'Antiguitat El ritu del baptisme reflecteix el que es diu als Evangelis: el propòsit és donar "l'alliberament del pecat i la mort eterna". Segons l'anàlisi del De baptismo de Tertul·lià, "primer gran defensor dels cristians a Occident", text que constitueix la "descripció més antiga" del ritu que respon al desig de vida eterna ja present a l'Àfrica romana, com ho demostra el culte a Dionís. Per al període bizantí, Erhard Schneider esmenta "una certa afinitat" amb el ritu expressat en les fonts literàries del s. III.
N'hi havia dues etapes: el catecumenat i el baptisme. Tertul·lià està en contra del baptisme de xiquets petits perquè el seu "el vocabulari no està […] fixat".
El procés per a aquells que estaven a punt de ser batejats començava amb una entrevista amb "una autoritat religiosa" procedia amb un ensenyament inicial dels preceptes de la vida catòlica i els rituals de la imposició de mans, l'abjuració dels dimonis i per l'acte de "menjar sal beneïda". L'objectiu n'era tant educar com posar a prova la moralitat dels sol·licitants, mitjançant una "preparació moral". L'entrenament stricto sensu seguia aquesta primera fase, així com la immersió al bany del baptisteri. El postulant, ara anomenat <i>catecumen</i>, era examinat i havia de fer un període de penitència.
Se celebrava una cerimònia el dia abans de Pasqua, "el dia més solemne" perquè correspon a la Passió de Crist, "per a remarcar el vincle entre el sagrament i la Resurrecció de Jesús." La cerimònia podia tenir lloc en qualsevol altre moment durant el "Dia del Senyor".
La cerimònia començava amb una vetlla i la presidia el bisbe local, que beneïa l'aigua baptismal "invocant l'Esperit de Déu perquè li conferís el poder santificador de l'Esperit".
El catecumen seria submergit a la pila baptismal; el bisbe l'acompanyava, mentre l'altre feia la professió de fe, amb una frase credo pronunciada dins la immersió a la tina, resposta a una frase que començava probablement amb credis i que evocava la Trinitat. El baptisme es realitzava per immersió.
Història antiga Un breu resum de la història antiga de la regió La regió on es va descobrir el baptisteri està influenciada per la civilització cartaginesa. Al començament del segle IV, Dioclecià va dividir la província d'Àfrica en tres entitats:Tripolitània, Bizacena i Zeugitana. Bizacena tenia llavors Hadrumet com a capital. La regió, que contenia ciutats d'importància, fou un terreny fèrtil per a la cristianització del nord d'Àfrica. Els cristians africans estigueren dividits durant un segle pel cisma donatista en la línia de Donat II el Gran. El donatisme es va estendre sobretot pel "proletariat rural d'estatus lliure", els circumcel·lions. El cisma també va ser una oposició social als grans terratinents, sovint catòlics. Les conversions foren massives després del 399 i la prohibició del paganisme. El concili de Cartago del 411 va marcar la derrota del donatisme i el triomf del catolicisme.
La pressió d'altres pobles i la reputació de riquesa de la regió hi atragueren els vàndals, que van creuar al nord d'Àfrica el 429 i van prendre Cartago deu anys més tard. El 442, la conquesta vàndala de l'àrea fou reconeguda per l'Imperi Romà d'Occident de Valentinià III.
A la segona meitat del segle IV, els vàndals es van convertir a l'arianisme, igual que els alans. L'arianisme fou condemnat com a heretgia des del primer Concili de Nicea. Alguns reis vàndals, com ara Genseric o Huneric, perseguiren poblacions no arianes a l'Àfrica i en desterraren alguns membres. Pocs màrtirs se'ls poden atribuir, tot i que les atrocitats són innegables sota Huneric. Els altres reis optaren o bé per una certa tolerància sota el regnat de Gundamund, o bé per la llibertat de culte sota el d'Hilderic, o fins i tot per noves persecucions sota el de Trasamund. Els reis vàndals van confiscar terres de les finques imperials i dels terratinents rics, malgrat que l'ocupació no estava pas generalitzada a Bizacena. Els vàndals van adoptar la forma de vida romana, i alguns es van convertir al catolicisme malgrat el proselitisme del clergat arià.
El Regne vàndal va desaparéixer el 533 amb la reconquesta pels bizantins de Belisari. Ja no es tracta de "ressuscitar l'antiga Àfrica romana": els regnes indígenes persisteixen i la vida urbana es deteriora, mentre que es produeix "un procés de concentració de terres i la medievalització de la societat rural". La regió va patir greus disturbis i una crisi social a mitjan segle VI. Bizacena va experimentar un declivi de la població i de les seus episcopals al s. VI, tot i que la situació sembla restablir-se a mitjan segle VII. La reconquesta bizantina va conduir a un "darrer floriment del cristianisme".
Hi hagué problemes al darrer terç del segle VI i hi tornà el donatisme, amb disputes teològiques. La regió passa a formar part de l'Exarcat de Cartago sota el regnat de Maurici, i va romandre així fins a la conquesta musulmana del Magrib. Els exèrcits àrabs la saquejaren després de la batalla de Sufètula, en què els bizantins van ser derrotats el 647. El sud de Bizacena restà abandonat i la regió fou saquejada regularment durant la segona meitat del segle, un període que va precedir la caiguda definitiva de Cartago el 698 amb, a partir del 670, la fundació de Kairuan pels àrabs contra els quals van lluitar els amazics, que van prendre el control de la regió durant un temps fins al 688.
Història del jaciment El jaciment arqueològic va desvetlar una necròpolis que incloïa una tomba datada del període púnic. La necròpolis púnica era en un turó que va ser destruït per la instal·lació d'una pedrera. En l'Antiguitat tardana, la regió tenia un bisbat, del qual es coneixen tres titulars dels segles V al VI.
El baptisteri es troba al sud d'una basílica cristiana primitiva que en contenia tres. L'edifici estava orientat cap a l'oest i el baptisteri, en un eix oest-est, era en una sala de la part sud. La basílica tenia tres naus en el moment del redescobriment del jaciment.
S'identifiquen tres fases en la història del baptisteri, però només se'n coneix bé la darrera. Els arqueòlegs han trobat sota el baptisteri les restes d'un altre baptisteri i canonades, i un darrer baptisteri a l'oest. Persisteixen les incerteses pel que fa a la datació del conjunt en la fase final. La tina ha estat datada del segle VII per alguns, com ara Noël Duval. Habib Ben Younès pensa que data del s. VI el baptisteri i l'edifici cristià del s. V. L'excavació va proporcionar un epitafi amb potser el nom d'un diaca, Dinamus. Segons Erhard Schneider, l'edifici cristià es va erigir en "una finca patrícia pertanyent a Dinamus", que s'havia establert al lloc d'una necròpolis púnica.
Redescobriment i investigació arqueològica al jaciment L'obra ha estat una de les peces centrals del Museu Arqueològic de Sussa des que es va descobrir al 1993. La troballa anterior d'un baptisteri en tan bon estat, el de Kelibia, que es conserva al Museu del Bardo, data del 1949.
La descoberta està vinculada als treballs en una pedrera de travertí} oberta a causa de la necessitat de materials relacionats amb la urbanització de les costes tunisianes. El baptisteri es va preservar de les eines de construcció que funcionaven al lloc, que van endur-se la vora i el mosaic de la cambra que el contenia. Segons Erhard Schneider, l'edifici religiós era "ja en gran part arrasat […] molt abans que la pedrera fos oberta." La basílica, ja en ruïnes, ha perdut les naus central i lateral esquerra en l'explotació de la pedrera. "El baptisteri i la part principal de la basílica" persisteixen.
El jaciment d'El Gaala s'excavà a l'estiu del 1995, en particular un forn preromà i algunes tombes d'una necròpolis púnica. També s'identificaren uns edificis al voltant de la basílica. Es van trobar tres fonts baptismals: una al sud, el sistema de drenatge de la qual s'ha conservat, una altra darrere l'absis i una altra a "l'eix oest-est" i polilobulada, que és la peça arqueològica exposada.
El baptisteri i els mosaics, especialment els epitafis, s'han dipositat al Museu Arqueològic de Sussa. El baptisteri fou una de les obres insígnies de la Temporada tunisiana a França organitzada al Petit Palais de París, del 9 de març al 2 de juliol del 1995 en el marc de l'exposició Cartago: la història, el seu rastre i el seu ressò, que reuní 250 obres, així com obres que demostraven "la influència de la ciutat en la consciència occidental". El baptisteri fou una de les peces seleccionades a la tardor del 2020 per a reproduir en miniatura per al projecte "Museus per a tothom" destinat a fer els museus accessibles a les persones cegues.
Descripció Descripció general El baptisteri és un element cristià primitiu comú en els jaciments arqueològics de l'actual Tunísia, però excepcional pel seu estat de conservació. És un rectangle de 2,50 m per 2,20 m i d'una profunditat d'1,43 m. La mida màxima conservada del mosaic és de 2,80 m al nord-sud i 2,37 m en direcció est-oest. El baptisteri tenia forma quadrada, amb una vora d'uns 1,30 m que alliberava un espai al centre de 4,77 m en cada costat.
El tanc, que fa 2,18 m per 1,96 m, té una profunditat d'1,35 m. Amb una forma molt original, està ricament decorada amb mosaics. El baptisteri té vuit contraforts, quatre dels quals són rectangulars i quatre tenen forma de bresca. Dos esglaons permeten baixar al fons del dipòsit. Un dels dos nivells del fons del dipòsit té forma circular. La vora té una decoració vegetal de volutes d'acant, flors, fruits i ocells, i aus rapinyaires. El tanc té una creu amb l'alfa i l'omega a la banda inferior.
Les tessel·les, d'un centímetre, són de pedra calcària de colors (verd, groc, blanc, rosa i negre), terracota i marbre, i vidre.
Iconografia i text El "és un dels descobriments més bells" de Tunísia, segons Habib Ben Younès.
Iconografia El baptisteri tenia una inscripció llatina que ha estat mutilada, la "salutació dels àngels als pastors" (Lluc 2, 14), la inscripció de Gloria in excelsis Deo a la vora. La inscripció està ben conservada als costats sud i oest, i el costat est ha estat restaurat.
Dues altres inscripcions del "càntic angelical" són conegudes a Bizacena i a Uppenna. L'expressió Laudamus Te que es presenta al final del text s'acosta a una altra fórmula Deo laudes, "aclamació pròpiament donatista".
La forma de la creu de mosaic al fons de la conca, que es va originar al s. V, es va estendre en els segles VI i VII des de Síria fins a Irlanda.
Referències