Època d'or del cinema argentí

Època d'or del cinema argentí344x344px150x150px 151x151px 162x162px170x170px 190x190pxDe dalt a baix i d'esquerra a dreta: rodatge de La rubia del camino (1938), de Manuel Romero, als estudis Lumiton · Libertad Lamarque i Floren Delbene a Ayúdame a vivir (1936), de José A. Ferreyra · Mirtha Legrand a Los martes, orquídeas (1941), de Francisco Mugica · Jorge Salcedo a Apenas un delincuente (1949), d'Hugo Fregonese · Hugo del Carril i Adriana Benetti a Las aguas bajan turbias (1952), dirigida pel mateix del Carril · Néstor Zavarce a Si muero antes de despertar (1952), de Carlos Hugo Christensen L'època d'or del cinema argentí (en castellà, Época de Oro del cine argentino), també anomenada període clàssic o clàssic-industrial, és l'etapa de la història del cinema de l'Argentina que va començar als anys 1930 i que es va allargar, segons la definició que s'adopti, fins als anys 1940 o 1950.L'historiador Domingo Di Núbila, que va encunyar el concepte, la situa entre 1933 i 1942, anys de l'estrena de ¡Tango! i La guerra gaucha (Di Núbila, 1998, p. 71 i 391). Altres autors, com Claudio España, en fixen el final el 1956, amb la crisi del sistema d'estudis (España, 2000, p. 23). Durant aquests anys la producció nacional es va industrialitzar: van aparèixer la producció en massa, el sistema d'estudis, els gèneres i el star system, i el cinema argentí es va convertir en un dels més populars de l'Amèrica Llatina i del món hispanoparlant.Schumann, 1987, p. 19.

La indústria va néixer el 1933 amb els dos primers grans estudis del país, Argentina Sono Film i Lumiton, que van estrenar ¡Tango! i Los tres berretines, les primeres pel·lícules argentines amb so òptic.Manetti i Rodríguez Riva, 2014, p. 24. Els films que la Paramount Pictures va rodar entre 1931 i 1935 amb Carlos Gardel també hi van tenir una influència decisiva.Finkielman, 2004, p. 199. El 1939 l'Argentina ja era el primer productor mundial de cinema en castellà, posició que va mantenir fins al 1942.Rist, 2014, p. 4. Els seus públics eren sobretot les classes treballadores urbanes, i els seus continguts beuen del tango, el radioteatre i el teatre popular, amb el melodrama com a registre dominant.Karush, 2012, p. 85.

Història 1933–1936: naixement de la indústria miniatura|Cartell de ¡Tango! (1933), de Luis Moglia Barth. Argentina Sono Film la va fundar Ángel Mentasti, que va importar el model de producció en sèrie de Hollywood: no estrenava una pel·lícula fins que no tenia la segona començada i la tercera anunciada.Di Núbila, 1998, p. 75. ¡Tango! (abril de 1933) va triomfar gràcies a un repartiment d'estrelles de la ràdio i el tango, com Luis Sandrini, Libertad Lamarque i Tita Merello.Di Núbila, 1998, p. 71–73. Lumiton, creada pels pioners de la ràdio argentina, va construir uns estudis a Munro, prop de Buenos Aires, i va estrenar Los tres berretines el maig de 1933; recerques recents indiquen que va tenir encara més èxit de taquilla que ¡Tango!.Kriger, 2018, p. 182.

L'èxit va estimular la creació de noves productores, com Río de la Plata, del músic Francisco Canaro, i l'aparició de directors com Manuel Romero, Mario Soffici, Luis Saslavsky i Alberto de Zavalía.Di Núbila, 1998, p. 114. Segons l'historiador Octavio Getino, el creixement ràpid s'explica per l'experiència tècnica prèvia, la dificultat temporal de Hollywood per captar el públic hispanoparlant i uns temes populars que connectaven amb la resta de l'Amèrica Llatina.Getino, 2005, p. 17.

1936–1942: apogeu i domini internacional esquerra|miniatura|Anunci d'una projecció a l'Havana de Besos brujos (1937), de José A. Ferreyra, amb Libertad Lamarque. La producció va passar de 6 pel·lícules el 1933 a 41 el 1938,Getino, 2005, p. 176. i a una mitjana de 50 l'any durant els quatre anys següents.Karush, 2012, p. 74. L'estudi SIDE, d'Alfredo Murúa, va produir una trilogia de films de tango de José A. Ferreyra amb Libertad Lamarque (Ayúdame a vivir, Besos brujos i La ley que olvidaron) que va conquerir el mercat internacional de parla castellana.Peña, 2012, cap. «Alfredo Murúa, sonidista y productor». Van sorgir nous estudis, com EFA, que pagava més a les estrelles i feia comèdies barates i ràpides com les de Niní Marshall.Peña, 2012, cap. «EFA se despliega».

El 1939 l'Argentina va arribar al rècord de 50 llargmetratges.Schumann, 1987, p. xxxvi. Films com Así es la vida (1939) i Los martes, orquídeas (1941), de Francisco Mugica, van portar al cinema els ambients i les aspiracions de la classe mitjana.Peña, 2012, cap. «Y llegó el dinero». El 1941 es va crear l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques de l'Argentina i la productora Artistas Argentinos Asociados, que el 1942 va estrenar La guerra gaucha, de Lucas Demare, la pel·lícula més taquillera del cinema argentí fins aleshores i el punt culminant de l'època d'or.Di Núbila, 1998, p. 391–392.

1942–1955: crisi i intervenció de l'Estat miniatura|Enrique Muiño, Ángel Magaña i Sebastián Chiola a La guerra gaucha (1942). La Segona Guerra Mundial va canviar la situació. Com a resposta a la neutralitat argentina, els Estats Units van restringir la venda de pel·lícula verge al país a partir de 1943 i, alhora, van donar suport a la indústria mexicana.Karush, 2012, p. 181–182. La producció argentina va caure de 56 films el 1942 a 36 el 1943, mentre que la mexicana pujava de 49 a 67, i al final de la guerra Mèxic ja havia desplaçat l'Argentina com a primer productor en castellà. També hi van pesar problemes interns: els productors venien les pel·lícules a preu fix i els beneficis quedaven en mans de distribuïdors i exhibidors.Mahieu, 1966, p. 26.

Durant la presidència de Juan Domingo Perón (1946–1955) es van aplicar mesures proteccionistes, com quotes obligatòries de pel·lícules argentines a les sales, crèdits i subvencions, que van permetre que la producció tornés a arribar a 56 films el 1950.Karush, 2012, p. 183–184. El sistema, però, afavoria pel·lícules de baix pressupost i va anar acompanyat d'un control polític creixent sobre el cinema.Karush, 2012, p. 184. Lumiton, el primer estudi del país, es va vendre el 1949.Peña, 2012, cap. «Se apaga Lumiton».

1955–1962: final i transició esquerra|miniatura|Elsa Daniel i Lautaro Murúa a La casa del ángel (1957), de Leopoldo Torre Nilsson. Després de l'enderrocament de Perón el 1955, la dictadura de l'anomenada Revolució Llibertadora va suprimir les subvencions al cinema sense oferir alternatives. El 1956 la producció es va aturar gairebé del tot, els grans estudis van tancar i bona part dels seus arxius es van dispersar o perdre.Peña, 2024, p. 251. L'estrena de La casa del ángel (1957), de Leopoldo Torre Nilsson, i la creació de l'Instituto Nacional de Cinematografía el mateix any van obrir una nova etapa. A principis dels anys 1960 va sorgir l'anomenada Generació del 60, amb directors com Simón Feldman, David José Kohon, José Martínez Suárez i Lautaro Murúa, que s'oposaven al cinema comercial i experimentaven amb noves formes.Feldman, 1990, p. 46.

Vegeu també Cinema de l'Argentina Edat d'or del cinema mexicà

Notes

Referències

Bibliografia

Enllaços externs

Categoria:Cinema a l'Argentina