fou un militar i home d'estat francès. Fou general de l'exèrcit durant la Revolució Francesa, alt dirigent de França com a primer cònsol de la Primera República Francesa (11 de novembre de 1799-18 de maig de 1804), i emperador dels francesos amb el nom de Napoleó I del Primer Imperi Francès, (18 de maig de 1804 - 6 d'abril de 1814), i posteriorment i de forma breu des del 20 de març al 22 de juny de 1815. Va ser també rei d'Itàlia, mediador de la Confederació Suïssa i protector de la Confederació del Rin. Mentre va ser emperador dels francesos esdevingué el 49è copríncep d'Andorra.
Va començar a destacar arran de la Revolució francesa, on va comandar diverses campanyes d'èxit contra la Primera Coalició i la Segona Coalició. En els anys de canvi de segle (del al ), en només una dècada, els exèrcits francesos sota el seu comandament van lluitar contra gairebé totes les potències europees del moment, guanyant el control de la majoria del territori de l'Europa continental per conquesta o aliança. Va nomenar monarques o importants figures de govern a membres de la seva família i amics.
La desastrosa invasió de Rússia l'any 1812 va marcar el punt d'inflexió. Després d'aquesta desfeta i de la derrota a la batalla de Leipzig, l'octubre de 1813, la Sisena Coalició va envair França, forçant Napoleó a abdicar l'abril de 1814. Es va exiliar a l'illa d'Elba. Poc de temps després, va retornar al poder en un episodi anomenat posteriorment el Govern dels cent dies, però va tornar a ser derrotat -definitivament- a la batalla de Waterloo, el 18 de juny de 1815. Va passar els sis anys del final de la seva vida a l'illa de Santa Helena, a l'oceà Atlàntic sud, sota supervisió britànica.
Napoleó va desenvolupar poques innovacions en el terreny militar, però va destacar per fer servir les millors i més variades tàctiques. Aquest fet, unit a la reforma i modernització de l'exèrcit francès, el va dur a les aclaparadores victòries inicials. Les seves campanyes encara són estudiades a les acadèmies militars de tot el món, i és recordat com un dels més grans comandants de la història. Més enllà d'aquest fet, Napoleó és també recordat per l'establiment del codi Napoleònic.
Els primers anys Nascut Napoleone di Buonaparte (Nabolione o Nabulione en cors), només un any després que França comprés l'illa de Còrsega a la República de Gènova. Napoleone anys després va canviar el seu nom per l'afrancesat Napoléon Bonaparte. El registre més antic d'aquest nom apareix en un informe oficial datat del 28 de març de 1796.
La seva família formava part de la noblesa local. El seu pare, Carlo Buonaparte, advocat, va ser nomenat el 1778 representant de Còrsega a la cort de Lluís XVI, lloc on va romandre per diversos anys, per la qual cosa va ser la seva mare, Maria Letizia Ramolino, la figura fonamental de la seva infantesa. Avançada a la seva època, exigia que els seus vuit fills es banyaren diàriament, quan el comú era banyar-se, arribat el cas, una vegada al mes. Napoleó, de caràcter reservat i taciturn, es va mantenir apartat dels seus companys. Li agradava estar sol per meditar i sentia profunda aversió cap als francesos, a qui acusava de ser els opressors dels corsos. No era massa bon estudiant i només es preocupava per les matemàtiques, ciència en què progressava sorprenentment. També es va dedicar a la lectura d'obres de la literatura clàssica, com Història universal de Polibi, Vides paral·leles de Plutarc o Expedició d'Alexandre d'Arrià de Nicomèdia, obres que van tenir una profunda influència en el seu esperit.
El seu pare va aconseguir que Napoleó i el seu germà Josep es traslladessin a la França continental, per estudiar a l'escola militar francesa de Brienne-le-Château a l'edat de 10 anys. Abans d'entrar havia d'aprendre francès, llengua que va parlar amb un marcat accent italià per la resta de la seva vida. Va obtenir notes destacades en matemàtiques i geografia, aconseguint també les necessàries per aprovar les altres matèries. Després de la seva graduació el 1784, va ser admès a l'École Royale Militaire á Paris. Tot i que havia buscat en un principi una formació naval, va acabar estudiant artilleria a l'École Militaire. Després de la seva graduació el setembre de 1785, va ser comissionat com a tinent segon d'artilleria. Va prendre les seves noves obligacions el gener de 1786, a l'edat de 16 anys.
Napoleó va servir a la guarnició de Valença i de l'Auxonne fins a l'esclat de la Revolució Francesa (encara que es va prendre gairebé dos anys de llicència a Còrsega i París durant aquest lapse). Poc després de començar la revolució, Napoleó es trobava a Còrsega. Va donar suport a la facció jacobina i va obtenir el grau de comandant segon de la Guàrdia Nacional de Voluntaris de l'illa. Després d'entrar en conflicte amb el líder nacionalista Pasquale Paoli (antic heroi de Napoleó), Bonaparte i la seva família van ser obligats a fugir a França, on van arribar el juny del 1793.
Les primeres campanyes Napoleó va ser nomenat comandant de l'exèrcit francès a Itàlia l'any 1796. Va derrotar successivament quatre generals austríacs, les tropes dels quals eren superiors en nombre, i va obligar Àustria i els seus aliats a signar la pau. El tractat de Campo Formio estipulava que França podia conservar els territoris conquerits, en què Bonaparte va fundar, el 1797, la República Cisalpina (Venècia), la República Lígur (Gènova) i la República Transpadana (Llombardia), i va enfortir la seua posició a França enviant al tresor milions de francs.
El 1798 va dirigir una expedició a Egipte, que es trobava sota domini de l'Imperi Otomà, per tallar la ruta britànica cap a l'Índia. Encara que va conquerir aquest país, la seua flota va ser destruïda per l'almirall britànic Horatio Nelson en la batalla del Nil, i el militar francès va quedar aïllat al nord d'Àfrica. Bonaparte no es va desanimar davant d'aquest contratemps i es va dedicar a la reforma de l'administració i legislació egípcies: la servitud i el feudalisme van ser abolits i els drets bàsics dels ciutadans garantits. Els erudits francesos que l'havien acompanyat en el viatge van començar a estudiar la història de l'antic Egipte i a realitzar diverses excavacions arqueològiques. No va aconseguir conquerir Síria el 1799, però va assolir una victòria indiscutible sobre els otomans a Abukir. Mentrestant, França feia front a una nova situació internacional: l'Arxiducat d'Àustria, Rússia, el Regne de Nàpols i Portugal s'havien aliat amb Gran Bretanya, configurant la Segona Coalició.
L'expansió a Egipte
miniatura|esquerra|Napoleó amb els empestats de Jaffa El març de 1798, Bonaparte va proposar amenaçar la posició britànica en l'Índia mitjançant la invasió i la conquesta d'Egipte i colonitzar Egipte, aleshores una província de l'Imperi Otomà, amb l'objectiu de protegir els interessos comercials francesos i tallar la ruta de la Gran Bretanya a l'Índia. El Directori, encara que preocupat per l'abast i el cost de l'expedició, ràpidament va aprovar l'empresa perquè significava treure Bonaparte del centre del poder.
De camí a Egipte, l'expedició de Bonaparte conquereix Malta el 9 de juny, fins llavors en mans de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem, i el Gran Mestre Ferdinand von Hompesch zu Bolheim va capitular i Napoleó va establir una nova administració i va partir per a Egipte, deixant una guarnició important. Desembarca a Alexandria l'1 de juliol de 1798, eludint temporalment la Royal Navy. Encara que els francesos van guanyar la decisiva batalla de les Piràmides (amb un exèrcit de 25.000 soldats enfrontats a 100.000 de l'enemic), tota la flota francesa (a excepció de dues naus) va ser destruïda per l'almirall Horatio Nelson en la batalla del Nil. Amb el seu exèrcit atrapat a Egipte, l'objectiu de Bonaparte d'enfortir la seva presència a la Mediterrània es va veure frustrat, si bé va aconseguir consolidar el seu poder a Egipte, no sense sufocar abans diverses revoltes populars. Bonaparte va ordenar que a Egipte la servitud i el feudalisme fossin abolits i els drets bàsics dels ciutadans garantits. Bonaparte va ser anomenat pels egipcis soldà Kébira, el soldà de Foc. La situació va propiciar el desenvolupament d'importants estudis sobre l'antic Egipte, entre els quals destaca el descobriment de la pedra de Rosetta i la creació de l'Institut d'Egipte.
miniatura|Bonaparte davant l'esfinx, de Jean-Léon Gérôme, 1868 A començaments de 1799 va conduir l'exèrcit francès sobre la província otomana de Síria i va derrotar les forces superiors despatxades per la Sublim Porta en diferents batalles, però el seu exèrcit va sucumbir-hi davant les plagues (en especial la pesta bubònica) i la manca de subministraments. Napoleó va deixar un contingent de 13.000 soldats per apoderar-se de les ciutats costaneres de Jaffa, Arish, Gaza i Haifa.
L'assalt de Jaffa va ser particularment brutal. Encara que els francesos es van apoderar de la ciutat després d'unes poques hores de combat, els soldats de la República van assassinar a baionetades 2.000 turcs de la guarnició que tractaven de rendir-se. A continuació s'acarnissen durant tres dies amb la població civil, robant i matant homes, dones i nens. La matança va culminar quan Bonaparte va ordenar l'execució de 3.000 turcs.
Amb el seu exèrcit debilitat, i incapaç de prendre la fortalesa d'Acre, Bonaparte es va veure obligat a tornar a Egipte el maig de 1799. Per tal d'accelerar la seva marxa, els presoners van ser executats i els malalts abandonats a una mort segura. De tornada al país del Nil, el 25 de juliol Bonaparte va derrotar els otomans en el seu intent de desembarcament a Abukir.
Amb la situació a Egipte estancada i la cada vegada major inestabilitat a França, Bonaparte va abandonar el país en una fragata de 36 canons (la fragata Muiron) rumb a França, deixant el comandament el general Kléber.
França napoleònica
miniatura|Napoleó és escridassat en l'assemblea dels Cinc-Cents, amb motius del cop d'estat del 18 de brumari
Període revolucionari El cop d'estat del 18 de brumari del 1799
Durant la seva estada a Egipte, Bonaparte va seguir de prop els afers europeus, obtenint informació principalment dels diaris i dels despatxos que li arribaven irregularment. El 23 d'agost va decidir sorprenentment embarcar cap a França, aprofitant una relaxació temporal del bloqueig als ports francesos per part de la flota britànica.
Tot i que posteriorment va ser acusat pels seus oponents polítics d'abandonar les seves tropes, la seva partida havia estat degudament autoritzada pel Directori, que havia patit una sèrie de derrotes militars contra les forces de la Segona Coalició, formada per l'aliança del Regne de la Gran Bretanya amb Imperi austríac, Rússia, Regne de Nàpols i Portugal, tement una imminent invasió. Quan va arribar a París el mes d'octubre, la situació militar havia millorat després de diverses victòries sobre l'enemic. La República, però, estava en fallida i el Directori, corrupte i ineficient, estava en el seu nivell més baix de popularitat.
Un dels directors, Joseph Sieyès, va demanar a Bonaparte el seu suport per executar un cop d'estat contra la Constitució existent. La trama involucrava també el germà de Bonaparte, Lucien, que exercia com a cap del Consell dels Cinc-cents, un altre director, Roger Ducos, i Talleyrand. El 9 de novembre (18 de brumari en el calendari republicà) i l'endemà, tropes dirigides per Napoleó van prendre el control i dispersaren els consells legislatius, quedant Bonaparte, Sieyès i Ducos com a cònsols provisionals que regiria al govern. Si bé Sieyès pretenia dominar el nou règim, Bonaparte se li va avançar redactant la Constitució de l'Any VIII, assegurant la seva elecció com a primer cònsol. Això el va convertir en la persona més poderosa de França, poder que s'incrementaria en la Constitució de l'Any X, amb què esdevingué primer cònsol vitalici.
El consolat
miniatura|esquerra|Napoleó com a primer cònsol