Florianópolis, coneguda també per l'apòcope Floripa i pel sobrenom Ilha da Magia (illa de la màgia), és la capital de l'estat brasiler de Santa Catarina, a la regió sud del país. La ciutat es troba a l'est de l'estat i és banyada per l'oceà Atlàntic. La major part (97,23%) està situada a l'illa Santa Catarina, amb prop d'un centenar de platges, diverses d'elles en estat verge o sense urbanitzar i poc conegudes pels centenars de milers de turistes que la visiten anualment.
Fundada l'any 1673 per Francisco Dias Velho, va créixer gràcies a l'arribada de colons vinguts de les Açores. La petita localitat va emancipar-se i guanyar estatus independent el 23 de març de 1726. Va rebre el seu nom actual l'any 1894, en homenatge al llavors president Floriano Peixoto, reemplaçant la seva anterior denominació Nossa Senhora do Desterro. Actualment és un centre de comerç, serveis i turisme.
Té una població de 537.211 habitants, d'acord amb el cens demogràfic de 2022 de l'Institut Brasiler de Geografia i Estadística (IBGE). És el segon municipi més poblat de l'estat, després de Joinville, el 5è més poblat de la regió Sud, després de Curitiba, Porto Alegre, Joinville i Londrina, i el 39è més poblat del Brasil. La regió metropolitana té una població estimada d'1.209.818 habitants, la 21a major del país. Florianópolis compta amb una àrea de 674,844 km², situant-se en el 29è lloc per extensió territorial dels municipis de Santa Catarina.
Toponímia esquerra|miniatura|301x301px|Catedral Metropolitana de Florianópolis En l'època pre-crabalina, l'illa era anomenada pels carijós com Meiembipe ("muntanya al llarg de la mar"). Els portuguesos van batejar-la en honor a Santa Caterina d'Alexandria, batejada així pel mariner Sebastiano Caboto durant l'expedició que va dur-lo fins al Riu de la Plata (1527). Francisco Dias Velho, el fundador del primer assentament estable a l'illa, va manar construir-hi una capella en honor a Nossa Senhora de Desterro (Mare de Déu del Desterrament), i aquest acabaria sent el primer nom oficial de la colònia. Tot i això, durant molt de temps al municipi se li va seguir dient igual que a l'illa, com ho demostren la correspondència oficial i les cartes de navegació de l'època.
Tot i tractar-se d'una referència a la fugida de la Sagrada Família a Egipte (Nossa Senhora do Desterro és un dels noms que rep la Verge Maria); aquest nom desagradava a certs residents, ja que el nom també remet a algú que es troba a l'exili després d'haver comés un crim, com si l'illa fos un lloc on fossin destinats. Aquesta manca d'afició pel nom va fer que al es produïssin algunes votacions per a un possible canvi. Un dels suggeriments va ser "Ondina", el nom d'una criatura mitològica, protectora dels mars.
L'any 1894, amb la derrota de la Revolució Federalista, el governador de l'estat, Hercílio Luz, va canviar el nom pel de Florianópolis. en honor al llavors President de la República Floriano Peixoto, L'elecció del nom va ser, però, una confrontació directa amb bona part de la població de Desterro. Peixoto no era una autoritat popular a la ciutat i es va enfrontar a una gran resistència del seu govern a l'illa. Com que la ciutat era un dels principals punts d'oposició al president, va enviar un exèrcit a la ciutat per anihilar la resistència. El nom va ser donat poc després de la "Massacre d'Anhatomirim" o "Tragèdia de Desterro" que es va produir a la fortalesa militar de l'illa d'Anhatomirim, al nord de l'illa de Santa Catarina, quan unes 300 rebels van ser afusellats. Encara avui hi ha moviments que demanen un nou canvi de nom, a causa de la polèmica.
Gentilici El seu gentilici és florianopolità (florianopolitano, en portuguès). Popularment, als habitants de la ciutat se'ls anomena també manezinhos. Aquest mot és un diminutiu de Mané, que al seu temps és un apòcope de Manuel. Manuel era un nom molt comú a les es, d'on arribà el primer gran contingent de migrants europeus. Els trets fonètics i gramaticals propis dels nascuts a l'illa, més marcats en els veïns de barris tradicionals allunyats del centre i en petites comunitats pesqueres, s'han considerat un dialecte del portuguès brasiler conegut com manezês.
Història Civilitzacions precabralines esquerra|miniatura|Crani al Museu de l'Home de Sambaqui. Hi ha constància de la presència de l'anomenat Home de Sambaqui en jaciments arqueològics, els registres més antics dels quals es remunten al 4800 aC. L'illa té nombroses inscripcions rupestres i restes arqueològiques, sobretot en diverses de les seves platges. Cap a l'any 1000 dC, les tribus tupís procedents de l'Amazònia —que havien estés el seu domini fins al litoral sud del Brasil— van ocupar l'illa, expulsant els indígenes tapuia que habitaven la regió i que van haver de desplaçar-se a l'interior del continent.
Al , quan van arribar els primers europeus a la regió, hi habitava un d'aquells pobles tupís, els Carijós. Si bé practicaven l'agricultura, pescaven i recol·lectaven mol·luscs com a activitats bàsiques per a la seva subsistència. L'estret que el separa del continent s'anomenava Y-Jurerê-Mirim, terme que significa "petita boca d'aigua". Els indígenes serien posteriorment esclavitzats per colons d'origen portuguès, arribats de la capitania de São Vicente.
Segles i esquerra|miniatura|251x251px|Estàtua a Francisco Dias Velho Al llarg del i , les embarcacions a camí de la Conca de la Plata atracaven a l'Illa Santa Catarina per tal de proveir-se d'aigua i aliments. No obstant això, no va ser fins al 1673 que el bandeirante Francisco Dias Velho no va començar l'assentament de l'illa. Al poblat hi va construir una modesta capella, on avui es troba la Catedral Metropolitana de Florianópolis, dedicada a la Mare de Déu del Desterrament. Aquest va ser el segon poble fundat a l'estat i en aquell temps depenia de Laguna. La nova localitat va tenir un paper polític important en la colonització de la regió.
L'illa era freqüentada per pirates i corsaris. L'any 1687, el llogarret va ser saquejat i Dias Velho va ser assassinat. Gran part de la població va fugir a Laguna o va tornar a São Vicente, i Florianópolis va quedar estancada durant dècades.
Segle miniatura|Fortalesa de São José da Ponta Grossa, al barri de Jurerê Un cop es va reprendre el creixement poblacional de l'illa, els nous colons van anar ocupant altres punts del litoral. El 15 de març de 1726, va emancipar-se de Laguna, i el 26 de març del mateix any fou elevat a la categoria de vila. Tota la regió depenia de la Capitania de São Paulo, però el 1738 la corona va segregar-ne els territoris del sud, creant la Capitania de Santa Catarina amb capital a Desterro. L'illa, per la seva posició estratègica com a avantguarda dels dominis portuguesos al sud del Brasil colonial, va ser ocupada militarment a partir del 1739, quan van començar a erigir-hi les fortaleses necessàries per a defensar la regió. Aquest fet va suposar un pas important en l'ocupació de l'illa.
A partir de mitjans del , l'illa de Santa Catarina va començar a rebre un important nombre d'immigrants de les Açores, que van arribar al Brasil animats per la corona portuguesa per pal·liar l'excedent de població a la seva terra d'origen i ocupar les despoblades capitanies sud-americanes. Amb la migració, l'agricultura i la indústria manufacturera del cotó i el lli van prosperar. Encara avui es troben a la ciutat productors artesanals de farina de mandioca i teixits de randa fets per puntaires al coixí. Va ser en aquell segle que van construir-se els primers ports pesquers destinats a la pesca de balenes: Els principals van ser larmação de Pântano do Sul, al sud-est de l'illa; i el de Piedade, a la costa continental propera al nord de Santa Catarina (actualment, municipi de Governador Celso Ramos). Emperò, el valuós oli de balena anava directament a Lisboa, sense deixar cap benefici econòmic a la regió.
Durant el transcurs de la guerra hispano-portuguesa (1776-1777), on les dues potències ibèriques es disputaven el domini sobre la Banda Oriental, l'illa va ser presa per l'armada espanyola. Poc després, Portugal va recuperar-la pel Tractat de San Ildefonso (1777).
Segle Al , el 24 de febrer de 1823 (pocs mesos després de la proclamació d'independència), Desterro va ser elevada a la categoria de ciutat; i va esdevenir capital de la província de Santa Catarina, hereva de l'antiga capitania. Es va inaugurar un període de prosperitat, amb la inversió de recursos federals. Es van plantejar la millora del port i la construcció d'edificis públics, entre altres obres urbanístiques. També va destacar la modernització política i l'organització d'activitats culturals, entre les quals els preparatius per a la recepció de Pere II del Brasil i l'emperadriu Teresa Cristina (1845). L'octubre d'aquell mateix any, el vaixell imperial fondejava als afores de l'illa, l'emperador hi va romandre durant gairebé un mes. Durant aquest període, el monarca va anar diverses vegades a l'església (avui catedral arxidiocesana), va passejar pels carrers de la ciutat i a la Casa del Govern va tenir lloc una gran recepció oficial.
La República va arribar el 1889, iniciant una etapa de forta inestabilitat institucional i econòmica al país, conegut com la República de l'Espasa. El 1891, el mariscal Deodoro da Fonseca va renunciar a la presidència després d'esclatar la Revolta de l'Armada. El vicepresident Floriano Peixoto va assumir el poder, però va negar-se a convocar eleccions, incomplint la Constitució brasilera recentment promulgada. Aquest fet va desfermar la Segona Revolta de l'Armada (a Rio de Janeiro) i la Revolució Federalista (a Rio Grande do Sul). Les dues insurreccions van arribar a Desterro amb el suport de la ciutadania catarinense. Tanmateix, Floriano Peixoto els va contenir empresonant els seus líders i manant executar-los, afusellats a la fortalesa de Santa Cruz d'Anhatomirim, en l'episodi anomenat Massacre d'Anhatomirim (1894). L'elit que va restar a la ciutat, favorable a Peixoto, va acordar rendir tribut al president i donar a la ciutat el nom de Florianópolis, és a dir, "ciutat de Floriano".
Segle esquerra|miniatura|Pont Hercílio Luz en 1940 La ciutat, des d'inicis del , va passar per profundes transformacions. La construcció civil va ser un dels seus principals suports econòmics. A la implantació de les xarxes bàsiques d'energia elèctrica, subministrament d'aigua i clavegueram, s'hi va sumar la construcció del pont Hercílio Luz. Inaugurat el 1926, va ser el primer pont que unia l'illa amb el continent, i l'únic fins al 1975. A més, el 1944 va ser annexada al municipi la part continental, que fins llavors pertanyia a São José.
A partir de la dècada del 1970, l'illa va experimentar un ràpid increment d'habitants, coincidint amb el trasllat de la seu d'Eletrosul des de Rio de Janeiro cap al barri de Pantanal, i amb la instal·lació del campus de la Universitat Federal de Santa Catarina (UFSC) al barri de Trindade. En aquella mateixa dècada es va ampliar l'aeroport Hercílio Luz. La comunicació per carretera també va millorar significativament, gràcies a la construcció de dos nous ponts lligant l'illa al continent: el pont Colombo Salles i el pont Pedro Ivo Campos. La fesomia de la ciutat també va canviar, mercès a les terres guanyades al mar al districte Centro (davant del Mercat Municipal i l'edifici de l'Alfandega) i a la badia sud. Els barris més apartats de l'illa també van ser objecte d'intensa urbanització. Van sorgir nous barris, tal com Jurerê Internacional, d'alt nivell socioeconòmic, mentre en alguns punts va començar una ocupació desordenada, principalment als turons que voregen el centre de la ciutat. miniatura|Manifestació coneguda com la Novembrada, 1979.