Lantiga Grècia és el període de la història de Grècia que té gairebé un mil·lenni, fins a la mort d'Alexandre el Gran, també conegut com a Alexandre Magne, esdeveniment que marcaria el començament del període hel·lenístic subsegüent. Els antics grecs es troben en una civilització tricontinental, que inclou l'Orient Pròxim, Egipte i una petita àrea de l'Europa del Mediterrani oriental.Hobsbawm, E. L'Europe: mythe, histoire, réalité. Le Monde 24.09.2008 (consultat 10-11-2013). L'antiga Grècia és considerada pels historiadors com el fonament de la cultura occidental. La cultura grega va tenir una influència poderosa en l'Imperi Romà, que en portaria la seva versió a diverses parts d'Europa. La cultura grega és una de les bases de la cultura occidental, sobre la qual ha influït i continua influint, fins i tot en la llengua, la política, els sistemes educatius, la filosofia, la ciència, l'art i l'arquitectura del món modern, estimulant el Renaixement de l'Europa occidental i durant els ressorgiments neoclàssics dels segles i a Europa i a Amèrica.
Aquest període es divideix historiogràficament en la Grècia arcaica, la Grècia clàssica i la Grècia hel·lenística.
Àrea geogràfica miniatura|Principals colònies gregues durant el període arcaic Lantiga Grècia és un terme utilitzat per a referir-se al món de parla grega de l'antiguitat. Es refereix no sols a la península geogràfica de la Grècia moderna, sinó també a totes les àrees de la cultura grega que foren colonitzades pels grecs: Xipre, Creta i les illes de la mar Egea Costa occidental d'Anatòlia (anomenada Jònia) Costa sud de la mar Negra (anomenada Pont Euxí) Sicília i el sud de la península Itàlica (regió coneguda com la Magna Grècia) Diversos assentaments i colònies dels actuals estats d'Albània i Bulgària Egipte Costa mediterrània de l'actual estat francès Líbia Costa mediterrània de la península Ibèrica Península de Crimea i costa nord de la mar Negra Posteriorment també l'Imperi persa, després de les conquestes d'Alexandre el Gran
Orígens i cronologia Es creu que el poble grec immigrà al sud cap a la península Balcànica en diverses onades al final del tercer mil·lenni aC, l'última de les quals seria la invasió dòrica. El període del 1600 al 1100 aC és el període de la civilització micènica, coneguda per la Guerra de Troia encapçalada pel rei Agamèmnon, segons els relats èpics d'Homer. El període del 1100 aC al 700 aC és conegut com ledat fosca, '''perquè no n'ha sobreviscut cap text primari i molt poques restes arqueològiques. Els texts secundaris i terciaris, com ara les històries d'Heròdot, la descripció de Grècia de Pausànies, la biblioteca de Diodor de Sicília i les cròniques de sant Jeroni, contenen breus cronologies i llistes de reis que haurien governat durant aquest període. La història de la Grècia antiga acaba amb la fi del regnat d'Alexandre el Gran, que hauria mort el 323 aC. Els esdeveniments subsegüents es descriuen com la Grècia hel·lenística, que acabaria amb la conquesta dels territoris grecs per part de Roma, encara que, per a altres historiadors, per la seva influència en l'Imperi romà, acabaria amb l'acceptació del cristianisme com a religió oficial de l'imperi.
Així doncs, la historiografia divideix la història de l'antiga Grècia en els períodes següents: Període arcaic: des de la fundació dels primers estats grecs. Al principi, hi ha l'edat heroica, que coneixem per la mitologia grega, després un període del qual en sabem molt poc i, finalment, l'època pròpiament històrica. Període clàssic: des de les guerres mèdiques. Hi destaquen les guerres mèdiques, la Guerra del Peloponès i les guerres macedòniques (dirigides primer per Filip II de Macedònia i després pel seu fill Alexandre el Gran). Període hel·lenístic: des de la mort d'Alexandre el Gran fins a la conquesta de Grècia per part de Roma.
La majoria dels historiadors i polítics grecs les obres dels quals han sobreviscut, principalment Heròdot, Tucídides, Xenofont, Demòstenes, Plató i Aristòtil, eren atenesos o proatenesos. Per això, sabem molt més de la història i política d'Atenes que no pas de cap altra ciutat grega. Les obres d'aquests escriptors, a més, es concentren sobretot en la història política, militar i diplomàtica, i sovint ignoren la història social i econòmica. Les històries de l'antiga Grècia han de superar aquestes restriccions amb l'arqueologia i altres eines de la historiografia.
Èpoques La primera època o l'època arcaica va des del al i es caracteritza per l'aparició de ciutats estats o polis.
El sorgiment de Grècia
miniatura|Principals territoris grecs
Durant el , Grècia comença a emergir de l'edat fosca grega que havia succeït la civilització micènica i la civilització minoica. L'alfabetisme s'havia perdut i l'escriptura micènica havia estat oblidada. Els grecs, però, van adaptar l'alfabet fenici al grec i començaren a realitzar escrits des del 800 aC. Grècia va ser dividida en petites comunitats autònomes, un patró imposat per la geografia de la península, on cada illa, vall i plana és separada dels seus veïns per aigua o muntanyes.
En progressar econòmicament, la població grega va començar a créixer més enllà de la seva capacitat agrícola de les terres de conreu disponibles. D'acord amb l'historiador Mogens Herman Hansen, la població grega s'incrementà de 700.000 a gairebé deu milions del 800 al 250 aC. Des del 750 aC, va començar un període de 250 anys d'expansió, en què els grecs van establir colònies en totes direccions. A l'est, la costa egea de l'Àsia Menor fou la primera a ser colonitzada; després va ser Xipre i les costes de Tràcia, el mar de Màrmara i la costa sud del mar Negre. Gradualment, la colonització grega a l'est arribà al territori de la Ucraïna actual. A l'oest les costes d'Albània, Sicília i el sud de la península Itàlica van ser colonitzades, així com les costes de França, Còrsega, i el nord-est de la península Ibèrica. Al sud, es van fundar colònies a Egipte i Líbia. Les ciutats actuals de Siracusa, Nàpols, Marsella i Istanbul van tenir els seus orígens com a ciutats gregues de Siracusa, Neapolis, Massilia i Bizanci.
Al , el món grec s'havia convertit en una àrea cultural i lingüística molt més gran que no pas l'àrea geogràfica de la Grècia actual. Les colònies gregues, encara que no eren unides políticament, mantenien llaços culturals, religiosos i comercials entre si. Els grecs, a casa seva i a les colònies, s'organitzaven com a comunitats independents i les ciutats, les polis, es van convertir en la unitat bàsica de govern grec.
Durant aquest període, es va produir un desenvolupament important en tot el món grec, acompanyat del creixement del comerç i la manufactura. També es va produir un millorament important dels estàndards de vida de la població general. Alguns estudis estimen que la grandària mitjana de les cases gregues va ser cinc vegades més gran el 300 aC que el 800 aC, la qual cosa suggereix un creixement en la renda mitjana de la població. Al , el món grec era el territori més desenvolupat i avançat del món. D'acord amb els historiadors econòmics, era una de les economies preindustrials més avançades. El salari diari d'un treballador grec era, en termes de grans (13 kg), més de quatre vegades més gran que no pas el salari d'un egipci (3 kg).
Conflictes socials i polítics
Les ciutats gregues eren, originàriament, monarquies, encara que moltes n'eren massa petites i el terme basileus ('rei') dels seus governants pot ser confús. Sent una regió amb escassesa de terra per a llaurar, eren els terratinents els qui tenien el poder i els qui formaven una aristocràcia guerrera que s'involucrava en petites guerres internes i, així, van eliminar ràpidament la monarquia. Al mateix temps, el naixement d'una classe comerciant o mercantil (fita representada per la introducció de l'ús de la moneda, el 680 aC) va produir un conflicte de classes a les grans ciutats. Des del 650 aC, les aristocràcies havien de lluitar per no ser enderrocades i reemplaçades per líders populars aleshores anomenats tirans (tyranoi), una paraula sense el significat actual d'opressió dictatorial.
Per al , diverses ciutats ja havien emergit com a centres dominants dels afers grecs: Atenes, Esparta, Corint i Tebes. Cadascuna d'aquestes havia controlat les àrees rurals que les envoltaven; Atenes i Corint esdevindrien potències marítimes i comercials. Atenes i Esparta van tenir una rivalitat tal que dominarien tota l'antiga Grècia mitjançant aliances amb altres polis per aconseguir-ne l'hegemonia política i comercial. A Esparta, l'aristocràcia terratinent encara conservava el poder, i la constitució de Licurg, al voltant del 650 aC, afermà el seu poder i va donar a Esparta un règim militarista sota una monarquia dual. Esparta dominà les altres ciutats del Peloponès, llevat d'Argos i Acaia.
A Atenes, per contra, la monarquia havia estat abolida el 685 aC i les reformes de Soló van establir un sistema moderat de govern aristòcrata. Els aristòcrates van ser succeïts per la tirania de Pisístrat i els seus fills, que farien de la ciutat una potència naval i comercial. Quan els pisiatrides van ser enderrocats, Clístenes va establir la primera democràcia del món (500 aC), amb el poder compartit per una assemblea formada per tots els ciutadans varons. Cal esmentar, però, que només una minoria dels habitants eren ciutadans de ple dret: se n'excloïen les dones, els esclaus i els no atenesos.
Guerres mèdiques
miniatura|l'Imperi persa A Jònia, sobre la costa egea, les ciutats gregues que incloïen els grans centres de Milet i Halicarnàs no van poder mantenir la independència i van ser conquerides per l'Imperi persa al . El 499 aC, els grecs es van aixecar en la Revolta jònica, i Atenes i altres ciutats gregues van donar-los suport.
El 490 aC, el rei persa Darios I, després de suprimir la revolta de les ciutats jòniques, envià una flota per castigar els grecs. Els perses van arribar a l'Àtica, però foren derrotats en la batalla de Marató per l'exèrcit grec, encapçalat pel general Milcíades el Jove. El monticle de l'enterrament dels atenesos encara es pot veure a Marató.
Deu anys després, el successor de Darios I, Xerxes I de Pèrsia, va enviar-hi una força molt més poderosa per terra. Després de ser detinguts pel rei d'Esparta Leònides I a les Termòpiles, Xerxes va avançar cap a l'Àtica, i capturà i cremà Atenes. Però els atenesos havien evacuat la ciutat per mar i, sota Temístocles, van derrotar la flota persa en la batalla de Salamina. Un any després, els grecs, sota Pausànies l'Espartac, van derrotar l'exèrcit persa a Platea.
La flota atenesa va perseguir els perses que fugien del mar Egeu i, el 478 aC, van capturar Bizanci. En fer això, els atenesos van incorporar les forces de totes les illes estat i altres ciutats estat en una aliança, anomenada la Lliga de Delos, perquè la tresoreria es trobava a la ciutat sagrada de Delos. Els espartans, tot i que havien participat en la guerra, van aïllar-se, i permeteren que Atenes s'hi establís com a potència naval i comercial única.
El domini d'Atenes Les guerres perses van produir un segle de domini atenès sobre tots els afers grecs. Atenes era l'única senyora de la mar, i també la potència comercial, encara que Corint era la seva rival més seriosa. L'estadista més important d'aleshores era Pèricles, que utilitzaria el tribut dels membres de la Lliga de Delos per a construir el Partenó i altres monuments de la Grècia clàssica. A mitjan , la lliga s'havia convertit en l'imperi d'Atenes, un canvi simbolitzat per la transferència de la tresoreria de Delos al Partenó el 454 aC.