La batalla naval d'Orbetello també coneguda com la batalla d'Isola del Giglio, de 1646 fou un dels episodis de la Guerra dels Trenta Anys. Va ser un enfrontament naval important de la Guerra Francoespanyola de 1635. Es va lliurar el 14 de juny de 1646 davant la ciutat espanyola d'Orbetello, a la costa de Toscana, Itàlia, entre una flota francesa liderada per l'almirall Armand de Maillé, marquès de Brézé, i una flota espanyola comandada per Miguel de Noronha, 4t comte de Linhares, enviada per trencar el bloqueig d'Orbetello i alleujar la ciutat, assetjada des del 12 de maig per un exèrcit francès comandat pel príncep Tomàs de Savoia. La batalla d'Orbetello va ser tàcticament molt inusual, ja que es va lliurar amb vaixells de vela remolcats per galeres amb una brisa lleugera.
Després d'una dura però inconcloent lluita durant la qual l'almirall Brézé va morir, la flota francesa es va retirar a Toló deixant el mar als espanyols, que van decidir no perseguir-los per alleujar Orbetello. Les forces terrestres desembarcades pel comte de Linhares uns dies més tard, però, no van aconseguir desallotjar les línies franceses, i el setge es duria a terme fins al 24 de juliol, quan un altre exèrcit espanyol liderat per Carlo Andrea Caracciolo, marquès de Torrecuso i duc d'Arcos, que havia vingut del Regne de Nàpols a través dels Estats Pontificis, va derrotar les tropes franceses assetjadores, obligant-les a retirar-se amb grans pèrdues.
Antecedents El Regne de França durant la Guerra dels Trenta Anys va enviar l'estol d'Armand de Maillé-Brézé a assetjar Orbetello, la capital dels Presidis Toscans com a part de la campanya per derrocar el domini espanyol sobre el Regne de Nàpols i fer regnar a Tomàs de Savoia-Carignan, qui liderava el setge terrestre.
El 1646, després de diversos èxits navals contra Espanya al llarg del Mediterrani, el cardenal Mazarino va planejar una expedició naval per conquerir l'estat de Presidi, controlat pels espanyols, amb l'objectiu d'interrompre les comunicacions espanyoles amb el Regne de Nàpols, amenaçant la fase inicial del corredor militar espanyol, l'anomenada Carretera Espanyola, i també per espantar el papa Innocenci X, les simpaties espanyoles del qual no li agradaven. Amb aquest propòsit, es va reunir a Toulon una flota comandada pel jove almirall marquès de Brézé. Composta per 36 galions, 20 galeres i un gran complement de vaixells menors, portava a bord un exèrcit d'uns 8.000 infants i 800 genets amb equipatge sota el comandament de Tomàs Francesc de Savoia, que anteriorment havia estat al servei de la Corona espanyola. miniatura|La batalla d'Orbetello, de François Collignon Orbetello es va erigir en un lingot entre dues badies interiors d'una gran llacuna. Diverses posicions fortificades la convertien en una forta posició defensiva: Porto Ercole a l'est, San Stefano a l'oest i el fort San Filippo a l'illa de Monte Argentario, unit al continent per un estret istme. Finalment, l'exèrcit francès va desembarcar a Talamone, on Brézé va deixar al príncep mitja dotzena de vaixells i galeres per bombardejar els forts de la ciutat. Mentrestant, va anar a Porto San Stefano amb cinc velers i quatre galeres i va bombardejar el fort fins que es va rendir. Després de la pèrdua d'aquells càrrecs, Don Carlo de la Gatta, el castellà d'Orbetello, es va retirar a l'ermita de Crist. L'istme va ser ocupat gràcies a una bateria muntada a bord de les galeres franceses, i aviat la llacuna es va omplir de vaixells armats reunits per Jean-Paul de Saumeur, cavaller Paul. Don Carlo de la Gatta, amb el suport de només 200 soldats espanyols i italians, va tenir molt poques oportunitats per resistir sense ajuda. Una força de socors inicial de 35 bots i cinc galeres d'escorta enviades des de Nàpols amb municions i subministraments va ser derrotada, per la qual cosa s'esperava una acció important de la flota. miniatura|Jean Armand de Maillé-Brézé ( Palau de Versalles ) Quan la notícia del setge va arribar a Espanya, Felip IV va donar ordres de reunir una flota de socors. Es van comprar béns de segona mà als Països Baixos i es van aplicar impostos extraordinaris a tot el país. El comandament de l'expedició va ser confiat al lleialista portuguès Miguel de Noronha, comte de Linhares, que era capità general de les galeres del Mediterrani i, per tant, comandant suprem de les forces navals espanyoles d'aquest mar. Va rebre ordres de navegar cap a Orbetello al comandament de 22 vaixells de guerra de la Flota de Plata i l'esquadró de Dunkerque; aquest últim proporcionava vuit fragates. Almenys 3.300 soldats van ser portats a bord d'aquests vaixells per a l'ajuda. El segon al comandament de Linhares era l'almirall general Francisco Díaz de Pimienta, qui, disgustat pel seu paper sempre secundari, havia dimitit recentment, al·legant problemes de salut. Mentre que Pimienta s'encarregaria dels velers, Linhares ho faria amb les galeres. Un cop al mar, a la flota espanyola es van unir, davant del cap sard Carbonara, 18 galeres dels esquadrons de Nàpols, Sardenya, Gènova i Sicília, cosa que va augmentar la seva força a 22 galions i fragates i 30 galeres. El gran almirall Jean Armand de Maillé-Brézé, almirall de Maille Brézé, mentrestant, va poder ser reforçat per les divisions de Montade i Saint-Tropez, i va poder oposar-se a Linhares i Pimienta amb 24 velers i 20 galeres.
Batalla miniatura|Mapa del Gran Ducat de Toscana i l'estat de Presidi de l'Atles d'Història Moderna de Cambridge d' Adolphus William Ward, 1912 L'estol espanyol va resultar victoriós en l'encontre, però va deixar escapar l'estol francès, que va perdre al seu almirall, per socórrer la ciutat d'Orbetello.
A l'alba del 14 de juny, la flota espanyola va arribar a l'illa del Giglio en línia de popa, amb els galions i les galeres al capdavant i vuit vaixells endarrerits tancant la formació. L'almirall Brézé va formar la seva flota en línia poc després, alternant galeons i galeres, i va navegar cap a l'oest amb una brisa suau, a prop dels vaixells de Linhares. A les 21:00, Brézé s'havia acostat a quatre milles de la costa espanyola quan, a causa de la lleugeresa del vent, els galeons de les dues flotes van haver de ser remolcats per les galeres mentre esperaven ser a sobrevent. Brézé, a bord del seu vaixell insígnia Grand Saint-Louis, es va situar davant de la línia flanquejat pel vicealmirall Louis de Foucault de Saint-Germain Beaupré, la Lune del comte du Daugnon i el Soleil del contraalmirall Jules de Montigny. El seu vaixell anava a remolc de la galera Patrone del tinent general Vinguerre. Quinze altres vaixells componen la línia de batalla francesa, cadascun remolcat per una galera. La divisió de sis vaixells de Montade va quedar en reserva.
Ambdues flotes van navegar l'una al costat de l'altra fins que Linhares, gràcies al nombre superior de galeres que tenia, va guanyar la sobrevent i va poder avançar cap a la línia francesa, intentant sobrepassar la seva línia per atrapar-la entre dos focs. Linhares tenia a remolc el galió de bandera de Pimienta Santiago ; don Álvaro de Bazán del Viso, general de les galeres napolitanes, el galió Trinidad, vaixell insígnia de l'almirall Pablo de Contreras; i Enrique de Benavides, general de les galeres sicilianes, altres grans galions espanyols.
Brézé, incapaç d'enviar els seus vaixells incendiaris sobre els vaixells espanyols, com havia fet en les seves batalles anteriors a Cadis, Barcelona i Cartagena, es va llançar sobre el galió Santiago de Pimienta i el va acribillar amb la seva artilleria. Santiago va perdre el pal major i va haver de ser socorregut per Linhares i Pablo de Contreras. Tement l'atac dels focs francesos o l'abordatge de les galeres de Brézé, Contreras va cobrir el galió danyat al capdavant de sis vaixells, mentre la galera insignia de Linhares la remolcava fora de perill. Els vaixells restants van enfrontar-se a Brézé en una acció inconclusa que va durar fins que ambdues flotes es van separar al capvespre. Els espanyols van perdre la fragata Santa Catalina, incendiada per la seva pròpia tripulació per evitar ser capturada quan va ser envoltada pels francesos la Mazarine i tres altres vaixells. Els galeons espanyols més importants , el Testa de Oro, el León Rojo i el Caballo marino, van patir greus danys, mentre que un vaixell incendiari francès va explotar. Dos galions francesos també van patir greus danys. Es desconeixen les baixes espanyoles. Quaranta homes van morir o van resultar ferits a bord de la flota francesa. Un d'ells va ser l'almirall Brézé, tallat per la meitat per una bala de canó que va impactar a la popa del seu vaixell insígnia, el Grand Saint Louis.
L'endemà al matí, les flotes espanyola i francesa estaven separades per 12 milles. El comte de Daugnon, successor de Brézé, va decidir salpar cap a Porto Ercole per fer reparacions en comptes de perseguir la flota espanyola, que havia buscat refugi darrere de l'illa del Giglio. Linhares el va perseguir durant tot el 15 de juny i part del 16. Quatre vaixells de transport francesos, que no s'adonaven de la partida de la flota principal, van caure enmig de la flota espanyola la primera nit, però van aconseguir escapar seguint les maniobres de Linhares. L'almirall espanyol finalment va abandonar la persecució per alleujar Orbetello. Això va resultar impossible perquè una tempesta va dispersar la majoria dels vaixells durant la nit. Alguns d'ells es van refugiar a Sardenya; altres a Giglio i Montecristo. La galera Santa Bárbara es va enfonsar davant del Giglio, causant la mort de 46 remers. Els francesos també van patir les conseqüències de la tempesta. Una de les seves galeres, la Grimaldi, es va enfonsar davant de Piombino, tot i que la seva tripulació i artilleria van ser embarcades a bord de la flota espanyola. Un altre vaixell, el Saint-Dominique, va quedar enrere juntament amb un vaixell de foc i va ser capturat pel Pimienta davant del Cap de Còrsega.
Conseqüències miniatura|230x230px|El vaixell Grand Saint-Louis, a bord del qual l'almirall Maillé-Brézé va morir durant la batalla La campanya per expulsar els espanyols del Regne de Nàpols va fracassar.
El 23 de juny, la flota espanyola va ancorar davant de Porto Longone, on es va decidir durant un consell de guerra alleujar Orbetello després que s'haguessin fet les reparacions més essencials. Dos dies més tard, diversos dunkerquers van ser enviats a forçar la bocana del port de Talamone, i vuit vaixells van arribar des de Nàpols a Porto Santo Stefano, destruint o capturant unes 70 tartanes i barcasses que contenien els subministraments de l'exèrcit de Tomàs de Savoia durant l'operació.
Mentrestant, Du Daugnon va tornar a Toló. Malgrat el seu fracàs, més tard es van poder transportar reforços a Talamone a bord de cinc vaixells, i els intents de Linhares de desallotjar les línies de setge franceses van ser infructuosos. Linhares va desembarcar 3.300 soldats liderats per Pimienta, que els va dividir en dos cossos i va avançar sobre les línies franceses. El primer va aconseguir ocupar un turó on va ser rebutjat un atac de cavalleria francesa, però el segon cos va ser desallotjat després d'una batalla de 6 hores i obligat a tornar a embarcar. Quatre-cents homes ferits van ser evacuats; els morts van quedar al camp de batalla. El setge no es va aixecar fins que un exèrcit sota el comandament del duc d'Arcos i el marquès de Torrecuso va assaltar el campament assetjador un mes després, matant o capturant més de 7.000 homes i prenent tota l'artilleria i el bagatge, cosa que va convertir tota la campanya francesa en un fracàs.