La història econòmica analitza l'evolució de l'economia de les societats al llarg del temps. Se sol referir a un territori concret, i així es parla de la història econòmica de Catalunya, per exemple. La disciplina està molt lligada a la història social, ja que el sistema econòmic determina en gran part les relacions entre els individus i la manera de pensar d'una època sol veure's reflectida en la seva economia. Per efectuar aquest estudi, la història econòmica utilitza diversos conceptes: la conjuntura i l'estructura de les societats i se centra en la investigació sobre els mecanismes del creixement i del desenvolupament i les fluctuacions.
Entenem per conjuntura la combinació fortuïta d'esdeveniments o circumstàncies que afecten una societat. Per exemple: una onada de fred nòrdic que malmet una collita de préssecs, un atemptat contra un polític, la vaga d'un sector de treballadors que demana un augment salarial… Dintre del concepte global de conjuntura es troba la conjuntura econòmica, que s'entén com els canvis i els moviments dels components essencials de la vida econòmica. Per exemple: l'increment del consum, les oscil·lacions dels preus, les baixades de producció de béns manufacturats... S'anomena estructura al conjunt d'elements que caracteritzen una societat i que canvien molt lentament. Podem parlar de diferents estructures: social (components i organització de la societat), política (sistema i/o organització política) i econòmica (organització econòmica, sectors productius, etc.).
Com a creixement s'entén l'increment de la capacitat productiva i dels recursos que disposa una societat, és a dir, els seus canvis d'estructura econòmica. El creixement consisteix en l'augment quantitatiu de les xifres macroeconòmiques sense que afectin les expressions per capita i que no produeixin transformacions socials. Un exemple d'això pot ésser un país del tercer món que augmenti la seva producció d'arròs, però que s'incrementi la quantitat de famílies pobres en el mateix període.
S'anomena fluctuació econòmica a l'interludi de creixement econòmic i depressió. Les fluctuacions poden ésser de curta i de llarga durada. Les fluctuacions de curta durada poden ésser quotidianes (el consum de la campanya de Nadal), amb intervals de temps setmanals, mensuals, estacionals o interannuals. Quan una fluctuació es refereix a un període d'entre tres i quatre anys s'anomena cicle Kitchin i quan es referix a un període d'entre set i deu anys, cicle Juglar. Les fluctuacions de llarga durada que més s'estudien són el cicle Kondratieff o moviments intradesenals (cinquanta i seixanta anys) i la tendència secular que es refereix al període d'un segle, vers l'alça o vers la baixa.
Els sistemes econòmics de les societats primitives es basaven en la tradició. Tanmateix, ja en el tercer mil·lenni abans de Crist emergiren civilitzacions a Egipte, la Xina i l'Índia basades en el sistema d'economia autoritària. En aquestes economies l'autoritat central podia decidir l'ocupació de part de la població, de manera que es podien generar excedents de riquesa importants. Tot i que aquestes societats no es regien per un sistema de mercat, hi havia mercats per alguns productes. Amb el col·lapse de l'Imperi Romà, el creixement del feudalisme i la formació dels estats nacionals, les societats a Europa passaren de la tradició i l'autoritat al sistema de mercat. Primerament, amb el mercantilisme dels segles i XVIII, encara que en aquest període els preus i els salaris estaven regulats. Després seguí el capitalisme comercial, on la producció i distribució de béns i serveis ja quedava determinada pel mercat. A partir d'aquesta etapa, la societat es pot dividir clarament en un vessant econòmic i un de polític, donat que, a diferència dels sistemes tradicionals i autoritaris, en aquest sistema la manera de coordinar-se per a la producció i distribució de béns difereix del sistema d'organització de la resta d'activitats. Aquesta nova esfera econòmica limità el poder polític, i va impulsar així formes democràtiques de govern.
En el , la taxa de creixement de la producció s'incrementà enormement en aquells països on arribà la Revolució Industrial. Això generà diferències entre el nivell de vida d'aquests països i la resta del món. Donada la importància d'aquesta transformació aquesta etapa es coneix amb el nom de capitalisme industrial. Tanmateix, el creixement econòmic no era constant, sinó que es caracteritzava per les seves fluctuacions. En aquest sentit, l'episodi més important fou la Gran Depressió, que tingué lloc en la dècada de 1930. Per tal de fer front als problemes de la depressió i per avançar la recuperació els governs incrementaren i ampliaren el seu paper en el funcionament de l'economia. És a partir d'aquesta etapa que els governs es fan responsables del nivell de producció de l'economia i del benestar de la societat. Aquesta etapa es coneix com a capitalisme d'estat.
No tots els països seguiren aquestes etapes. A partir de 1917, es desenvolupà a Rússia una versió moderna del sistema autoritari anomenat sistema de planificació central. Es col·lectivitzà l'economia i s'eliminaren les empreses privades i els mercats capitalistes. El Comitè Central del Partit Comunista era qui establia els objectius econòmics que els diferents ministeris havien d'implementar. Aquest sistema permeté una ràpida industrialització del país i, després de la Segona Guerra Mundial, una ràpida recuperació de la guerra, però fracassà quan vingueren temps de pau. El 1985 hi hagué una reorganització del sistema, la perestroika, però també fracassà i la crisi econòmica que patiren a finals dels 80 conduí al trencament de la Unió Soviètica. A principis dels 90, els països de l'Europa Oriental i Central i Rússia iniciaren la transformació de les seves economies cap a un sistema de mercat.
La prehistòria La prehistòria es caracteritza per una economia simple on cada persona o grup intenta produir per a la pròpia subsistència, sigui a través de la caça i la recol·lecció o conreant el mateix aliment. Els excedents s'intercanvien amb altres persones d'una manera poc organitzada, segons les necessitats de cada grup. Al final d'aquest període es comença a considerar determinats elements com a valuosos a causa de la seva escassedat i per la llei de l'oferta i la demanda acaben esdevenint el germen de la futura moneda.
La revolució neolítica
miniatura|Inicis de l'agricultura en diferents regions del planeta; només es consideren les àrees de desenvolupament primari, no les que van domesticar plantes per influx de regions que prèviament havien desenvolupat l'agricultura. La revolució neolítica, juntament amb la revolució industrial, ha estat el procés històric-econòmic que ha tingut un major impacte en l'organització de les societats humanes i les maneres de producció. Ambdues revolucions van comportar una explosió demogràfica de les societats humanes. L'economia paleolítica es basava molt àmpliament en maneres de producció d'aliments no intensificables com ara la caça, la recol·lecció i la pesca. Per contra, l'economia neolítica va comportar un desenvolupament més ampli de l'agricultura i la ramaderia que eren maneres de producció intensificables, és a dir, si es dedicaven més hores de treball a aquestes activitats podia incrementar-se la producció, enfront de la caça i la recol·lecció que eren molt poc intensificables, a més de ser maneres vulnerables a la sobreexplotació.
L'agricultura intensiva va aparèixer independentment en diverses regions del planeta. Sembla que l'únic continent on l'agricultura va ser un desenvolupament importat va ser Europa, on l'agricultura es va estendre a patir de migracions o expansions de pobles a partir de Pròxim Orient.
La intensificació de l'agricultura va permetre per primera vegada l'existència d'excedents, la qual cosa va permetre l'existència d'assentaments permanents, especialització laboral i en conseqüència estratificació laboral. La diversitat de papers socials i la divisió del treball va portar a l'aparició de la servitud, les guerres, l'existència de classes socials, al seu torn l'augment del nombre de persones que formaven una comunitat va portar a la necessitat de coordinar l'acció social i en últim terme va portar a l'aparició de ciutats estat i d'una classe administrativa (on freqüentment es va desenvolupar l'escriptura i altres desenvolupaments culturals més complexos).
Edat antiga Amb la revolució neolítica i les primeres grans civilitzacions sorgeixen les monedes (i abans les matèries que actuen com a referència, com ara la sal, l'or o les joies). El comerç esdevé una forma de riquesa i un treball específic que obliga a incrementar els contactes entre pobles i millorar el transport. L'Estat es converteix en un agent regulador econòmic que recull taxes per a les grans obres i serveis.
El Codi d'Hammurabi és el primer document econòmic pur, ja que les lleis afecten els salaris i els preus d'alguns productes. Per als grecs, l'economia s'ha de supeditar a la política, que administra el bé comú. D'aquesta època daten els primers aranzels, perquè s'intenta protegir els productes nacionals enfront dels estrangers.
La banca primitiva sorgeix també en l'Edat Antiga, com a institució capaç de deixar fons per emprendre grans obres. La religió judeocristiana condemnarà el préstec com una immoralitat, pels interessos abusius que es fixaven en algunes situacions.
L'economia del món antic clàssic europeu no era una economia capitalista. La civilització romana es va basar en un sistema mixt, compost pel model d'imperi tributari típic de l'últim període de la fase anterior i un model esclavista amb mà d'obra forçada. L'organització social associada a la seva economia es va caracteritzar per: Un sistema jeràrquic de classes socials immutables amb poca o nul·la mobilitat social, basat en unitats tradicionals com a clans familiars, castes o ordres socials. Uns sistemes agraris de creixement econòmic zero on no existia inversió o estalvi, en sentit moderns, i, per tant, la riquesa només podia obtenir-se apropiant-se del treball d'uns altres. Un predomini d'explotacions agràries familiars autosuficients, organitzades en comunitats estables i gairebé autàrquics respecte a altres comunitats Divisió del treball segons les diferents classes socials. Dimensió del mercat reduïda, i limitada a la comercialització d'excedents i de productes de primera necessitat, fonamentalment. En la seva última fase, l'economia del món antic estava ja monetaritzada i el barata va ser desapareixent gradualment.
A la Xina i a l'Índia, amb algunes diferències, sembla que va existir un sistema similar encara que amb desenvolupaments regionals peculiars. És important assenyalar que ja durant aquest període van existir rutes comercials que unien occident i orient tant a través de la ruta de la seda com per via marítima a través del Mar vermell. No obstant això, els productes comerciats a llargues distàncies es limitaven principalment a productes suntuarios i òbviament no peribles.
Edat mitjana Amb el feudalisme la moneda perd valor, ja que la importància rau en la terra, que determina en gran part el poder (ja que els serfs estan lligats a un territori). Les institucions econòmiques, però, continuen existint i les lleis de comerç prosperen, com les del Consolat del Mar català.
A Europa el sistema econòmic tardoromà va evolucionar, a partir del , a una societat bàsicament agrícola, en el qual la terra constitueix l'única font de riquesa i poder. La traducció política d'aquest fet econòmic és el sistema denominat comunament com a feudalisme, que va presentar variacions regionals, i que mai va arribar a ser uniforme en tot Europa. Aquest sistema tenia taxes de creixement properes a zero, i els salaris depenien àmpliament de la quantitat de mà d'obra disponible. Així, la gran pesta negra de mitjan , que va matar un 30% de la població europea, va produir un augment vertiginós dels salaris en les generacions següents.