miniatura|Collaret micènic, Lorfebreria és l'ofici de treballar els metalls preciosos, especialment l'or. Correntment, l'orfebreria i l'argenteria són considerades com una mateixa cosa, car comprenen gairebé els mateixos processos i les respectives històries són pràcticament indissociables. El mot prové del llatí auri ('or') i faber ('fabricador'). Dins d'una concepció actual el concepte d'orfebreria és considerada sinònim d'argenteria. Concretament, a Catalunya la paraula argenter va prevaler des dels orígens medievals fins a l'inici del , moment en què s'anà generalitzant la paraula orefebre. Cal remarcar que actualment a les terres catalanes, les formes més tradicionals són les d'"argenter" i "joier", les quals donaren nom a les confraries d'origen medieval.
Els metalls que constituïxen els objectes d'orfebreria pròpiament dits són eminentment l'argent i l'or, o bé una barreja d'ambdós, que a l'antiguitat es deia electró. Amb aquests metalls es fabriquen, ja des de la prehistòria, utensilis molt variats com atuells, peces d'adorn, joies, monedes, i estàtues seguint l'estil, l'ornamentació i el gust propis de l'època i de la nació que els elabora, com pot observar-se recorrent les principals civilitzacions.
Les tècniques emprades en el treball de l'or van ser molt senzilles a l'inici. El batut en fred proporcionava làmines i fils que podien adoptar formes diferents. Posteriorment, però encara en una època primerenca, es van utilitzar tècniques com la fusió. Els avenços tècnics van suposar una diversificació de les formes.
A la península Ibèrica, a partir del bronze final es documenten les peces compostes i els primers aliatges voluntaris.
Tècniques de fabricació Repusssatge, o *repussat (castellanisme per l'ús del sufix -at (castellanisme per l'ús del sufix -at<ref>ww.raco.cat/index.php/Marges/article/download/111256/160386 Substantius en -at per a operacions tècniques in El diccionari de 1'Institut. Una aproximació sistemitica, per Francesc Esteve, Josep Fever, Lluís Marquet i Juli Moll, pàg. 26-28</ref>) i *repujat (castellanisme ras i curt): és una tècnica que aprofita la mal·leabilitat dels metalls. El repussatge es fonamenta donant forma a una planxa de metall a cops de martell al seu revers. Cisellatge, cisellada o *cisellat (castellanisme per l'ús del sufix -at): es basa en la realització de motius a cops de martell damunt d'un cisell o bé amb punxons que permetin de corbar el metall sobre si mateix i definir esquerdes profundes a partir del revers, perquè surtin a l'anvers. Si la peça es treballa per l'anvers sobre un cos ja en relleu, es tracta d'un «embotit», tècnica que requereix treballar sobre un suport tou encara que consistent perquè la làmina es mantingui fixa. Puntejament, puntejatge o *puntejat (castellanisme per l'ús del sufix -at): es realitza mitjançant un punxó i un martell, l'ornamentació sol ser a base de línies i punts. Gravadura, gravat (castellanisme per l'ús del sufix -at): S'aconsegueix mitjançant la incisió amb un burí sobre la peça i sota un suport ferm que retingui l'objecte. Retallatge, retallament, retallada, *retallat (castellanisme per l'ús del sufix -at): el tallat es realitza amb un simple doblegament, marcant la línia de tall amb una incisió. Perforació, colament, colada, *colat(castellanisme per l'ús del sufix -at): es tracta de fer forats per a travessar la làmina fent motius decoratius. Brunyiment, brunyida, *brunyit (castellanisme per l'ús del sufix -at): polimentació d'una superfície de metall per a obtenir brillantor. Es fa amb abrasius o fregant amb matèries molt suaus com el feltre. Tornejament o *tornejat (castellanisme per l'ús del sufix -at): es col·loca la planxa metàl·lica sobre un eix que gira i s'aplica pressió amb una eina per a fer que la làmina es doblegui i poder-li donar forma.
Tècniques de decoració Estampada o estampació: consisteix a pressionar a cops de martell amb un punxó metàl·lic sobre el revers d'una làmina; a l'extrem del punxó hi ha el dibuix que es vol reproduir en relleu. Quan el punxó deixa la seva marca tan sols per una cara del metall es diu «estampació per impressió», mentre que quan deixa un relleu per una cara i un buit per l'altra s'anomena «estampació repussada». Filigrana: és un esquema decoratiu dissenyat mitjançant fils que es solden a una làmina de base. Per fabricar fils hi ha dos mètodes: en un cas, es parteix d'una làmina tallada en tires estretes que s'enrotllen sobre si mateixes; i en l'altre, es realitza una fosa prèvia en motlle per obtenir la forma de fil i després es martelleja fins a obtenir la secció desitjada. Es diu «filigrana asseguda» quan els fils es solden sobre una base i «filigrana a l'aire o calada» quan els fils s'uneixen entre si, sense base. Granulatge: Es basa en el mateix principi que la filigrana però en aquest cas es solden petites esferes metàl·liques formant diversos motius. Generalment «filigrana» i «granulat» es combinen entre si. Damasquinatge: és la incrustació de fils de metalls preciosos en incisions prèviament fetes a la planta de metall seguint el dibuix triat. Niellatge: incrustació d'un esmalt de color negre a un material de base. Normalment s'empra el plom, el coure o el sofre. Dauradura o daurament: és l'aplicació d'or sobre una superfície metàl·lica a la planxa. Es pot fer en fred o en calent: el primer es fa donant cops de martell i es coneix com a «batuda»; quan es fa en calent rep el nom de «dauratge al mercuri» i consisteix a aplicar un amalgama d'or sobre l'objecte que volem daurar de manera que al posar-ho al foc s'evapori el mercuri i es fixi l'or. Soldadura o soldatge: unió de dues plaques metàl·liques a través d'un metall fos. Aquest metall ha de tenir un punt de fusió més baix que els materials que es volen unir. Incrustació i encastament: ambdues són tècniques de decoració que es basen a realitzar uns enfonsaments a la superfície metàl·lica que subjectin les pedres precioses. La diferència entre elles és que en la incrustació les parets del solc estan lliures i en l'encast consten d'unes parets dentades. Esmaltatge: els esmalts són pastes vitrificades obtingudes a partir de la fusió del vidre reduït a pols i acolorit amb òxids metàl·lics.
Història de l'orfebreria Orfebreria prehistòrica Les primeres troballes van ser senzilles peces d'or que daten del Neolític seguides molt aviat de les d'argent, coure i bronze, a l'obrir-se l'edat que rep el nom d'aquests últims metalls. Els objectes que es van realitzar amb aquests materials consistien en diademes llises, gruixos braçalets i collarets rígids d'una peça, acabada amb boles piriformes, altres collarets formats per enfilalls de boles perforades i, anells i arracades de forma circular senzilla.
L'ornamentació de tals joies, quan existeix, és purament geomètrica i es limita a solcs rectes i en ziga-zaga, dents, circulets, punts fets a martell, etc. Com cosa excepcional, existeix de l'antic Egipte algun ganivet de sílex amb guarnició i beina d'or, ornamentades amb florons i figures d'animals.
Es van elaborar també de coure i de bronze agulles, ganivets i armes diferents en forma de fletxes, espases i destrals amb alguna ornamentació geomètrica al puny i amb un tremp i cort bastant fi a la fulla.
A la península Ibèrica, sobretot a Galícia, s'han trobat bons exemplars de dits braçalets, collarets i arracades d'or, alguns d'ells amb aplicacions de filigrana que podrien ser de l'època de l'art ibèric pròpiament dit.
Edat antiga Orient Pròxim Per les referències dels primitius historiadors, els relats de les inscripcions cuneïformes i per les escenes dels relleus antics d'Assíria i Pèrsia, sabem que les obres d'orfebreria van ser molt abundants i sumptuoses en aquests imperis, encara que no hagin arribat fins als nostres temps res més que senzills i escassos exemplars de preciosos objectes. Consta que els reis i magnats assiris i perses utilitzaven vaixelles d'or i argent, penjolls i ornaments d'inestimable preu, carruatges i aparells de muntura quallats d'or i argent, cadires i trons, taules i llits de preciosos metalls o de bronze daurat, etc.
Algunes peces metàl·liques que s'han descobert en les ruïnes d'antigues ciutats són les següents: Imperi caldeu: tosques estatuetes de coure de la col·lecció Sarzec del Museu del Louvre. Imperi assiri: planxes de bronze repujat als relleus dels quals figuren escenes guerreres i victòries de l'emperador. Aquestes planxes adornaven les portes del palau d'Asurnasirpal a l'antiga Imgur-Bel, els quals es troben al Museu Britànic i són coneguts amb el nom de Portes de Balawat. Imperi persa: anells, arracades i altres penjolls de bronze (alguns amb incrustacions d'or) descoberts en Susa i a l'antiga Rages (aquests amb formes espirals).
Egipte miniatura|Orfebreria d'Egipte. Dinastia XVIII. miniatura|Orfebreria d'Egipte. Dinastia XXII. L'orfebreria egípcia, datada des de l'època predinàstica, va emprar l'or amb abundància en utensilis valuosos i també per recobrir o xapar altres estris fets de bronze, pedra o fusta. Consta que les mines de coure de la península del Sinaí es van explotar des d'èpoques de les primeres dinasties.
Els atuells d'ús quotidià en temples, palaus i cases dels nobles normalment eren d'or amb relleus i gravats de figures. En or, bronze daurat i ivori es van elaborar moltíssimes estatuetes en honor de les divinitats i alts personatges. De la mateixa manera, els trons, mobles, braçalets, collarets, anells, etc., van ser adornats amb pedreria. Les portes dels temples, els relleus de pedra i els sòcols i obeliscos més preuats es revestien amb planxes d'or o electrum. Es feia servir el bronze com a material ordinari en estris domèstics i en estàtues, que moltes vegades s'adornaven amb incrustacions d'or i argent.
Entre els objectes preciosos d'orfebreria egípcia que han arribat fins als nostres dies destaca la col·lecció de joies de la reina Aah-Hotep, que figura al museu del Caire i que es van trobar en el sepulcre de la reina (segle XVI al XVII aC) entre els quals hi ha precioses diademes, collarets, anells, un pectoral, una barqueta d'or i una altra d'argent, amb figuretes de tripulants fetes dels referits metalls.
De la mateixa manera, es poden admirar en l'esmentat museu els riquíssims tresors d'altres princeses de la dinastia XII (segles XX, XIX aC) el nombre de les quals arriba a la xifra de 6.000. El museu del Louvre atresora, entre altres preciositats d'or, la tríada d'Osiris, Isis i Horus i unes copes amb figures gravades. De l'estudi d'aquestes tasques s'infereix que els egipcis usaven els procediments decoratius del repujat, cisellat i fins i tot del granulat, que sol atribuir-se als grecs.
L'orfebreria hebrea tingué influències de l'egípcia, almenys en la confecció dels objectes que van crear els israelites en la seva estada al desert d'Aràbia (Èxode, capítols XXV i XXVI) conservant la memòria de l'art egipci.
Fenicis L'orfebreria fenícia, sempre d'excel·lent tècnica donada la demanda que va haver-hi de les seves joies en tot el Mediterrani, arrenca de les tradicions artístiques de l'àrea sirio-palestina, de l'egípcia i, en menor mesura, de la micènica, com molt bé ha assenyalat G. Pisano.
La joieria que va conèixer un amplíssim repertori formal (arracades, collarets, anells, braçalets, amulets, etc.) cada vegada va ser més imitada. Al costat dels metalls nobles, les pedres precioses i semiprecioses, així com els esmalts, van contribuir a realçar la fastuosa bellesa de les peces que els orífex fenicis crearen.