La guerra de l'Afganistan (també anomenada pel comandament americà "Operació Llibertat Duradora") esclatà com una resposta dels Estats Units als atemptats de l'11 de setembre de 2001. Aquests atemptats van ser reivindicats pel moviment extremista Al-Qaida, les bases del qual es trobaven a l'Afganistan, i que era protegit pel règim talibà. La guerra s'inicià el 7 d'octubre de 2001, davant la negativa dels talibans d'entregar Ossama bin Laden, considerat com el màxim responsable d'al-Qaida. Els Estats Units van començar una sèrie de bombardejos sobre el país, amb la fi d'enderrocar el règim i trobar el seu principal enemic públic. La guerra va acabar en 2021 amb la presa de Kabul per part dels talibans després de la retirada dels aliats.
Antecedents Caiguda del regnat i període soviètic
L'ordre polític de l'Afganistan va començar a truncar-se amb l'enderrocament del rei Zahir Shah per part del seu cosí Muhammad Dawud Khan en el cop d'estat afganès del 1973. Dawud Khan havia exercit de primer ministre des de 1953 i va promoure la modernització econòmica, l'emancipació de les dones i el nacionalisme paixtus. Aquest últim fet amenaçava el govern del Pakistan, en conflicte amb el poble paixtus dins les seves fronteres. A mitjans dels anys setanta, el primer ministre pakistanès Zulfikar Ali Bhutto va començar a animar als líders islamistes afganesos, com Burhanuddin Rabbani i Gulbuddin Hekmatyar, a lluitar contra el règim. El 1978, Dawud Khan va ser assassinat en un durant la revolució Saur liderada pel Partit Democràtic Popular de l'Afganistan (PDPA, partit recolzat per l'Unió Soviètica), el seu antic soci al govern. El PDPA va impulsar una transformació socialista mitjançant l'abolició dels matrimonis concertats, la promoció de l'alfabetització massiva i la reforma de la propietat de la terra. Això va crear un conflicte amb l'ordre tribal tradicional i va provocar l'oposició a les zones rurals. La repressió del PDPA es va trobar amb una rebel·lió oberta, inclosa la insurrecció Herat d'Ismail Khan. El PDPA es va debilitar per un cop d'estat intern l'11 de setembre de 1979 quan Hafizullah Amin va destituir Nur Muhammad Taraki. La Unió Soviètica, en percebre la debilitat del PDPA i va intervenir militarment tres mesos més tard per deposar Amin i instal·lar-hi una facció del PDPA dirigida per Babrak Karmal.
L'entrada de les forces soviètiques a l'Afganistan el desembre de 1979 va motivar els seus rivals de la Guerra Freda, els Estats Units d'Amèrica, el Pakistan, l'Aràbia Saudita i la Xina, a donar suport als rebels (mujahidins d'ideologia gihadista) que lluitessin contra la República Democràtica d'Afganistan, recolzada pels soviètics. A diferència del govern secular i socialista, que controlava les ciutats, els mujahidins dominaven les zones rurals. A més de Rabbani, Hekmatyar i Khan, altres comandants mujahidins van incloure a Jalaluddin Haqqani. La CIA va treballar estretament amb els serveis d'Intel·ligència pakistanesos per canalitzar el suport estranger als mujahidins. La guerra també va atreure voluntaris àrabs, coneguts com "àrabs afganesos", inclòs Osama bin Laden.
Després de la retirada de l'exèrcit soviètic d'Afganistan el maig de 1989, el règim del PDPA, amb Najibullah al poder, es va mantenir fins al 1992, quan la dissolució de la Unió Soviètica va revertir el recolzament del règim i el general uzbek Abdul Rashid Dostum va desertar. Deposat el govern socialista, els senyors de la guerra, alguns d'ells islamistes, va començar a lluitar per aconseguir pel poder.
Senyors de la guerra El 1992, el líder islamista Burhanuddin Rabbani es va convertir oficialment en president de l'Estat Islàmic de l'Afganistan, però va haver de lluitar contra altres senyors de la guerra pel control de Kabul. A finals de 1994, el ministre de Defensa de Rabbani, Ahmad Shah Massoud, va aconseguir derrotar Hekmatyar a Kabul i va acabar amb les massacres a la capital. Massoud va intentar iniciar un procés polític nacional amb l'objectiu de consolidar el país. Altres senyors de la guerra, incloent Ismail Khan a l'oest i Dostum al nord, van mantenir els seus feus.
El 1994, Mohammed Omar, un membre dels mujahidins educat en una madrassa pakistanesa, va tornar a Kandahar i va formar el moviment talibà. Els seus seguidors eren estudiants religiosos, coneguts com els talibs, que intentaven acabar amb els senyors de la guerra mitjançant una estricta adhesió a la llei islàmica (xaria). El novembre de 1994, els talibans havien capturat tota la província de Kandahar i van rebutjar l'oferta del govern d'unir-se a un govern de coalició i van iniciar l'ofensiva cap a Kabul el 1995.
Estat islàmic Afganès vs Talibans Les primeres victòries dels talibans el 1994 van ser seguides per una sèrie de costoses derrotes. Pakistan va proporcionar un fort suport als talibans. Analistes com Amin Saikal van descriure el grup com a força de representació dels interessos regionals del Pakistan, cosa que els talibans van negar. Els talibans van començar a bombardejar Kabul a principis de 1995, però no van aconseguir capturar-la.
El 27 de setembre de 1996, els talibans, amb el suport militar del Pakistan i el suport financer de l'Aràbia Saudita, es van apoderar de Kabul i van fundar l'Emirat Islàmic de l'Afganistan. Van imposar la seva interpretació fonamentalista de l'islam a les zones sota el seu control, com per exemple, emetent edictes que prohibien a les dones treballar fora de casa, assistir a l'escola o sortir de casa, tret que estiguessin acompanyades d'un familiar masculí. Segons l'expert pakistanès Ahmed Rashid, "entre 1994 i 1999, s'estima que entre 80.000 i 100.000 pakistanesos es van formar i van lluitar a l'Afganistan" al costat dels talibans.
Massoud i Dostum, antics enemics, van crear un front unit contra els talibans, comunament conegut com l'Aliança del Nord. A més de la força tadjica de Massoud i els uzbeks de Dostum, el Front Unit incloïa faccions hazares i forces paixtus sota la direcció de comandants com Abdul Haq i Haji Abdul Qadir. Tots dos van acordar treballar conjuntament amb el rei afganès exiliat Zahir Shah. Funcionaris internacionals que es van reunir amb representants de la nova aliança, a la qual el periodista Steve Colley es va referir com la Gran aliança paixtu-tadjik: "És una bogeria que tinguis això avui ... paixtus, tadjiks, uzbeks, hazares. Tots preparats per participar en el procés […] per treballar sota la bandera del rei per a un Afganistan equilibrat ètnicament". L'Aliança del Nord va rebre diversos graus de suport de Rússia, Iran, Tadjikistan i l'Índia. Els talibans, però, van capturar Mazar-e Xarif el 1998 i van conduir Dostum a l'exili.
El conflicte va ser brutal. Segons les Nacions Unides (ONU), els talibans, mentre intentaven consolidar el control sobre el nord i l'oest de l'Afganistan, van cometre massacres sistemàtiques contra civils. Funcionaris de les Nacions Unides van declarar que hi havia hagut "15 massacres" entre 1996 i 2001, especialment dirigides contra xiïtes hazares. En represàlia per l'execució de 3.000 presoners talibans pel general uzbek Abdul Malik Pahlawan el 1997, els talibans van executar uns 4.000 civils després de prendre Mazar-e Sharif el 1998.
La brigada 055 de Bin Laden va ser responsable dels assassinats massius de civils afganesos. L'informe de les Nacions Unides cita testimonis presencials de molts pobles que descriuen com "combatents àrabs portaven ganivets llargs que s'utilitzaven per tallar la gola i pelar la gent".
El 2001, els talibans controlaven fins al 90% de l'Afganistan, amb l'Aliança del Nord confinada a l'extrem nord-est del país. Les lluites al costat de les forces talibanes van comptar entre 28.000-30.000 pakistanesos (generalment paixtus) i entre 2.000-3.000 militants d'Al-Qaeda. Informes de Human Rights Watch deien que lluitaven a l'Afganistan soldats regulars, especialment del cos fronterer pakistanès, però també de l'exèrcit que proporcionaven suport directe al combat.
Atacs a les Torres Bessones
Després dels atemptats a les Torres Bessones l'any 2001, el president dels Estats Units, George W. Bush, va emetre un ultimàtum als talibans per lliurar Osama bin Laden i "tancar immediatament tots els camps d'entrenament terrorista, lliurar tots els terroristes i els seus partidaris i donar als Estats Units ple accés als camps d'entrenament terrorista per a la seva inspecció". Osama bin Laden estava protegit per les lleis tradicionals de l'hostaleria paixtun. Els talibans van condemnar públicament els atacs de l'11 de setembre.
Després de la invasió dels Estats Units, els talibans van sol·licitar repetidament una investigació i la voluntat de lliurar Osama a un tercer país perquè se'l processés degudament. Els Estats Units es van negar i van continuar els bombardejos contra l'aeroport de Kabul i altres ciutats. Haji Abdul Kabir, la tercera figura més poderosa del règim talibà, va dir als periodistes: "Si es prova als talibans que està implicat Osama bin Laden, estaríem disposats a lliurar-lo a un tercer país". En una reunió del 15 d'octubre del 2001 a Islamabad, Wakil Ahmed Muttawakil, el ministre d'Afers Exteriors de l'Afganistan, va oferir la Osama bin Laden a la custòdia de l'Organització de Cooperació Islàmica (OIC) per ser jutjat pels atacs terroristes de l'11 de setembre, abandonat la condició que els EUA aportessin proves de la participació d'Osama bin Laden en els atacs.
2001: Invasió de l'Afganistan miniatura|Vaixells de cinc països (Estats Units, Regne Unit, França, Itàlia i Països Baixos) durant l'operació "Llibertat Duradora" al Mar d'Oman. Immediatament després dels atacs de l'11-S, el general Tommy Franks, general al comandament central (CENTCOM), va proposar al president George W. Bush i al secretari de defensa Donald Rumsfeld que els EUA envaissessin l'Afganistan amb una força convencional de 60.000 efectius, prèvia preparació de sis mesos. Rumsfeld i Bush temien que una invasió convencional de l'Afganistan pogués no ser fructífera, tal com havia passat als soviètics des del 1979 i als britànics el 1842. Rumsfeld va rebutjar el pla de Franks, dient "Vull homes a terra ara!". Franks va tornar l'endemà amb un pla que utilitzava les Forces Especials de l'Exèrcit dels Estats Units. El 26 de setembre de 2001, quinze dies després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, els Estats Units van introduir dissimuladament membres de la Divisió d'Activitats Especials de la Agència Central d'Intel·ligència (CIA) dirigida per Gary Schroen a l'Afganistan, formant l'Equip d'Enllaç del Nord de l'Afganistan, que s'unirien a l'Aliança del Nord com a part de la Task Force Dagger.
Dues setmanes després, la Task Force Dagger i els Destacaments Operationals Alpha (ODA) 555 i 595, equips de 12 homes del 5è Grup de Forces Especials, a més de avions de combat de la Força Aèria, van ser traslladats en helicòpter des de la base aèria de Karshi-Khanabad (Uzbekistan) a més de 300 quilòmetres a través de les muntanyes Hindu Kush en condicions de visibilitat zero mitjançant dos helicòpters SOAR MH-47E Chinook. En poques setmanes, l'Aliança del Nord, amb l'ajut de les forces terrestres i aèries dels Estats Units, va capturar diverses ciutats clau dels talibans.
Els Estats Units van llançar oficialment l'Operació Llibertat Duradora el 7 d'octubre de 2001, amb l'ajut del Regne Unit. A les 17:00 h, hora local, s'inicià una campanya de bombardejos contra les posicions de l'exèrcit talibà i de camps d'al- Qaida. Els efectes foren immediats a la capital, Kabul, a Kandahar i a Jalalabad (Nangarhar).