Thor Heyerdahl (Pronunciació en noruec: [tuːr hæiːərdɑːl] (6 d'octubre de 1914; Larvik, Noruega - 18 d'abril de 2002; Colla Micheri, Itàlia) va ser un etnògraf i aventurer (explorador) noruec; amb una bona formació en zoologia, botànica i geografia i amb un especial interès per l'antropologia. Es va fer molt famós gràcies a la seva expedició amb la Kon-Tiki, balsa amb la qual va navegar 8000 km, des de l'Amèrica del Sud fins a les illes Tuamotu. L'expedició volia demostrar que els antics habitants de l'Amèrica del Sud havien navegat a través de l'oceà Pacífic, arribant a les illes de la Polinèsia i creant contactes entre aquestes dues cultures tan distants geogràficament. Aquesta expedició formava part d'un model de difusió de desenvolupament cultural.
Subseqüentment Heyerdahl va fer altres viatges dissenyats per demostrar la possibilitat de contactes entre cultures antigues àmpliament separades. Va ser nomenat estudiós/acadèmic pel govern Noruec el 1984.
També va estudiar les piràmides de Güímar.
Biografia Heyerdahl va nàixer Larvik, Noruega, era fill d'un mestre cerveser Thor Heyerdahl i de la seva dona, Alison Lyng. Des de ben jove, Heyerdahl va mostrar un gran interès per la zoologia. Durant la seva infància va crear un petit museu a casa seva, la seva principal atracció era un escurçó comú (vipera berus). Va estudiar zoologia i geografia a la facultat de ciències biològiques de la Universitat d'Oslo. Al mateix temps, de forma independent i privada estudiava la cultura i la història de la Polinèsia, consultant el que llavors era la col·lecció privada més àmplia del món amb llibres i documents de la Polinèsia, propietat de Bjarne Kropelien, un ric comerciant de vins d'Oslo. (Aquesta col·lecció va ser comprada més tard per la Biblioteca dels hereus de Kropelien de la Universitat d'Oslo i es va afegir al departament de recerca i desenvolupament del Museu Kon-Tiki). Després de diverses trobades i consultes amb experts de Berlin, es va arribar al desenvolupament d'un projecte esponsoritzat pels professors de zoologia d'Heyerdahl, Kristine Bonnevie i Hjalmar Broch. Heyerdahl va visitar alguns grups d'illes aïllades del Pacífic i va estudiar com els animals locals havien arribat fins allà.
Just abans de navegar junts a les Illes Marqueses el 1936, Heyerdahl es va casar amb la seva primera esposa, Liv Coucheron-Torp (1916–1969), a la qual havia conegut poc abans de començar els seus estudis universitaris i que estudiava econòmiques a la mateixa universitat. La parella va tenir dos fills; Thor Jr i Bjørn. El matrimoni va acabar en divorci.
Després de l'ocupació de Noruega pels Nazis, Heyerdahl va servir a les Forces Lliures Noruegues des de 1944, a la llunyana província de Finnmark.
El 1949 Heyerdahl es va casar amb Yvonne Dedekam-Simonsen (1924–2006). Van tenir tres filles: Annette, Marian i Helene Elisabeth. El matrimoni es va divorciar el 1969. Heyerdahl culpava de la seva separació els llargs períodes que passava allunyat de la seva família i diferències en la seva manera d'educar les filles. A la seva autobiografia, va concloure que ell era l'únic culpable de la separació.
El 1991, Heyerdahl es va casar per tercera vegada amb Jacqueline Beer (nascuda el 1932). Van viure a les Illes Canàries, concretament a Tenerife, i van estar involucrats molt activament en projectes arqueològics, especialment a Túcume, Perú, i a Azov, fins a la mort de Heyerdahl el 2002. Fins als seus últims dies va mantenir l'esperança d'emprendre un projecte arqueològic a Samoa.
Heyerdahl va morir el 18 d'abril de 2002, a Colla Micheri, Liguria, Itàlia, lloc on havia viatjat per passar les vacances de Setmana Santa amb alguns dels seus familiars més propers. El govern noruec li va rendir honors d'un funeral d'estat a la Catedral d'Oslo, el 26 d'abril de 2002. Fou enterrat al jardí de la llar familiar a Colla Micheri.
Fatu Hiva Els fets que van envoltar la seva estada a les Illes Marqueses, la majoria del temps passat a Fatu Hiva, van ser relatats en el seu primer llibre På Jakt etter Paradiset (La caça del Paradis) (1938), el qual va ser publicat en noruec i a causa de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, mai va ser traduït i va quedar oblidat durant llarg temps. Molts anys després, un cop Heyerdahl havia aconseguit ja gran notabilitat amb les seves expedicions i llibres en altres subjectes, Heyerdahl va publicar una nova versió d'aquest viatge, sota el títol de Fatu Hiva (London: Allen & Unwin, 1974). La història, aquesta vegada es desenvolupa a Fatu Hiva i es relata el seu viatge a la zona d'Hivaoa i de Mohotani, explicat també al llibre titulat Green Was the Earth on the Seventh Day (Verda era la Terra en el 7è dia) (Random House, 1996).
Expedició Kon-Tiki
L'any 1947, Heyerdahl i cinc amics aventurers van navegar des del Perú fins a les Illes Tuamotu, a la Polinèsia francesa, en un rai amb troncs i altres materials nadius. Pae-pae és la paraula polinèsia per dir plataforma ('raft' en anglès), pae-pae també són les canoes nadiues de l'Illa de Pasqua, el rai va ser batejat amb el nom de Kon-Tiki. L'expedició Kon-Tiki estava inspirada en vells informes i dibuixos dels rais Inques fets pels conqueridors espanyols i inspirada també per les llegendes nadiues i les evidències arqueològiques i que suggerien contactes entre Sud-amèrica i la Polinèsia. El 7 d'agost de 1947, després del dia 101 i de 4.300 milles nàutiques (4.948 milles o 7.964 km) de viatge a través de l'oceà Pacífic, la Kon-Tiki va xocar amb l'escull de Raroia a les Illes Tuamotu. Heyerdahl, que havia estat a punt d'ofegar-se almenys dues vegades durant la seva infantesa i que no se sentia gens còmode a l'aigua, va confessar anys més tard que en els seus viatges en balsa hi va haver vegades en què havia temut seriosament per la seva vida.
L'expedició Kon-Tiki va demostrar que era possible viatjar amb una balsa primitiva del Pacific amb relativa facilitat i "seguretat", especialment cap a l'oest (amb els vents alisis). La balsa va provar ser altament maniobrable i la gran quantitat de peixos que es congregaven entre els nou troncs de la balsa haurien assegurat als mariners de l'antigor la hidratació necessària en absència d'altres fonts d'aigua dolça. Inspirat pel Kon-Tiki, altres balses van repetir el viatge. El llibre de Heyerdahl sobre l'expedició, "L'expedició de la Kon-Tiki", va ser traduït a 70 llengües. La pel·lícula documental de l'expedició, també titulada Kon-Tiki, va guanyar un premi Òscar el 1951. Una versió dramatitzada es va reeditar el 2012, la van nomenar també Kon-Tiki, i va ser nominada als Òscars com a millor pel·lícula de parla no anglesa i també nominada als Globus d'Or 2013 com a Millor Pel·lícula de parla no anglesa. Va ser la primera vegada que una pel·lícula noruega va ser nominada per ambdós festivals, els Òscars i els Globus d'Or.
Alguns antropòlegs continuen creient, basat en evidències lingüístiques, físiques i genètiques, que els assentaments dels habitants de la Polinèsia es van anar situant d'oest a est i que la migració va començar amb habitants provinents de les terres asiàtiques. Però existeix algunes indicacions que causen controvèrsia, es poden demostrar alguns contactes entre Sud-amèrica i la Polinèsia, especialment en el fet que la batata sudamericana se serveix com aliment bàsic en la major part de la Polinèsia. Mostres de sang preses 1971 i el 2008 dels habitant de l'Illa de Pasqua, sense cap europeu o altres descendents estrangers, van ser estudiades el 2011. L'estudi va concloure que l'evidència suportava alguns aspectes de la hipòtesi d'Heyerdahl. No obstant, aquest resultats han estat qüestionats a causa de la possibilitat de contaminació de les mostres per l'existència d'europeus o sud-americans entre els avantpassats més remots dels voluntaris participants en l'estudi. Heyerdahl va intentar contrarestar l'argument lingüístic amb l'analogia que, endevinant l'origen dels afroamericans, preferiria pensar que procedeixen d'Àfrica, a jutjar pel seu color de pell, i no d'Anglaterra, a jutjar per la seva forma de parlar.
Teoria sobre els orígens de la Polinèsia Heyerdahl proclamava que la llegenda Inca sobre l'existència un déu del sol anomenat Con-Tici Viracocha es referia al mateix cap suprem de les persones de pell clara mítics a Perú. El nom original per Viracocha era Kon-Tiki o Illa-Tiki, que significa Sol-Tiki or Foc-Tiki. Kon-Tiki era el sacerdot superior i el rei del sol d'aquesta llegenda "l'home blanc" que va deixar enormes ruïnes a les costes del Llac Titicaca. La llegenda continua amb un misteriós home blanc barbut que va ser atacat per un cap anomenat Cari, que havia arribat del Vall de Coquimbo. Els dos homes varen lluitar en una illa del Llac Titicaca i les seves cares van quedar massacrades. No obstant, Kon-Tiki i els seus companys s'ho van manegar per escapar i arribar fins a les costes del Pacífic. La llegenda acaba amb Kon-Tiki i els seus acompanyants desapareixent cap a l'oest, cap al mar.
Quan els espanyols varen arribar a Perú, afirmava Heyerdahl, els Inques els van parlar sobre els colossals monuments que es mantenien drets escampats per aquells paratges havien estat erigits per uns déus de raça blanca que havien viscut allà abans que els Inques es convertissin en els governants. Els Inques descrivien aquests "déus blancs" com savis, instructors de pau que originalment havien arribat del nord en el "matí del temps" i van ensenyar als avantpassats dels Inques primitius arquitectura i també bons usos i costum. No eren com altres nadius americans, perquè tenien "la pell blanca i llargues barbes" i eren més alts que els Inques. Els Inques deien que "els déus blancs" van marxar tan de sobte com havien arribat i van fugir cap a l'oest, a través del Pacífic. Després que marxessin, els Inques van prendre el poder del país.
Heyerdahl deia que quan els europeus van arribar per primera vegada a les Illes del Pacific, varen quedar astorats en veure que alguns dels nadius tenien una pell relativament clara i portaven barba. Hi havia famílies senceres que tenien la pell pàl·lida i el cabell d'un color que variava des del color pèl-roig fins al ros. En contrast, la majoria dels most polinesis tenien una pell morena-daurada, tenien els cabells negres atzabeja i el nas més aviat xato. Heyerdahl proclamava que quan Jakob Roggeveen va descobrir l'Illa de Pasqua el 1722, suposadament va notar que molts dels nadius tenien la pell blanca. Heyerdahl reclamava que aquestes persones explicaven que els seus ancestres també eren de pell blanca i ho havien estat sempre fins als temps de Tiki i Hotu Matua, quan havien arribat per primera vegada creuant l'oceà "des de les terres muntanyoses de l'est cremades pel sol." L'evidència etnogràfica per aquestes reclamacions es troba esbossada al llibre de Heyerdahl Aku Aku: El Secret de l'Illa de Pasqua.