Lantimoni és l'element químic de símbol Sb i nombre atòmic 51. Se situa en el grup 15 de la taula periòdica dels elements. El seu símbol prové del llatí stibium. L'antimoni i molts dels seus compostos són tòxics.
Aquest element semimetàl·lic té dues formes al·lotròpiques. La seva forma estable és un metall blanc blavós. L'antimoni negre i el groc són formes no metàl·liques inestables. Principalment s'empra en aliatges metàl·lics i alguns dels seus compostos per a donar resistència contra el foc, en pintures, ceràmiques, esmalts, vulcanització del cautxú i focs d'artifici.
Etimologia esquerra|miniatura|Taula del Méthode de Nomenclatura Chimique (1787) on apareix per primera vegada el símbol Sb per representar l'antimoni. El mot «antimoni» prové del baix llatí antimonium, i aquest de l'àrab iṯmid o uṯmud, i aquest de l'egipci smty. Per altra banda, el símbol Sb prové del mot llatí stibium, i aquest del grec στίβι stíbi 'pols negre d'antimoni'. Al llibre Méthode de Nomenclature Chimique (1787), d'Antoine Lavoisier (1743-1794) i col., els químics Jean Henri Hassenfratz (1755-1827) i Pierre Auguste Adet (1763-1832) proposaren com a símbol de l'antimoni Sb dins d'un cercle a partir del nom en llatí ‘S'ti‘b’ium. Representaren tots els metalls amb la primera lletra en majúscula del nom en llatí. La lletra S ja havia estat emprada per simbolitzar l'estany (Stannum), per la qual cosa Hassenfratz i Adet afegiren una segona lletra del nom en minúscula, que no fou la t per no confondre amb l'estany. El químic suec Jöns Jacob Berzelius (1779-1848) en la seva proposta del 1814 de simbolitzar tots els elements químics (metalls i no-metalls) amb la primera lletra del seu nom en majúscula i una segona en minúscula si coincidia la primera, representà l'antimoni tant amb el símbol St, de ‘St’ibium, com amb Sb. Durant anys es feren servir ambdós, ja que en traduir-se els noms dels elements químics a diferents llengües també s'adaptaven els seus símbols. Finalment, durant ja el , la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada (IUPAC) aconseguí fixar uns símbols únics i elegí el símbol Sb per a l'antimoni.
Història esquerra|miniatura|Ampolla d'antimoni en forma d'ocell, del segle III-II aC, trobada al districte d'Isfara, Tadjikistan. L'antimoni és un dels pocs elements químics que ja eren coneguts pel món antic. Hi ha un gerro d'uns 5.000 anys al Museu del Louvre a París, que és gairebé el metall pur.
Pigments També es feien servir alguns dels seus composts. El sulfur d'antimoni(III) Sb2S3 s'esmenta en un papir egipci del , i a partir d'aquella època la forma negra d'aquest pigment, que es produeix naturalment com el mineral estibina, s'emprava com a maquillatge d'ulls. A la Bíblia apareix en diverses cites. Per exemple la reina consort ‘Jehú va arribar a Jizreel. Jezabel, en saber-ho, es va maquillar els ulls, va arreglar-se el cap i es posà a la finestra’.biblia Quan el sulfur d'antimoni s'obté per precipitació, no és negre, sinó de color taronja i aquesta forma s'utilitzava per fer els caps de la llar al . Un altre pigment conegut per la civilització caldea, que florí al i al a la zona pantanosa de l'extrem sud-est de Mesopotàmia, fou un antimonat de plom groc Pb2Sb2O7. Es troba en el vidre dels maons ornamentals de la Babilònia del temps de Nabucodonosor II (604-561 aC). Aquest pigment s'emprà fins a mitjan i era conegut com a groc de Nàpols.
Alquímia L'antimoni intrigava els alquimistes perquè s'assemblava a l'or en un aspecte, ja que només podia ser dissolt per l'aigua regia. Fou considerat el millor candidat per ser transmutat en or. El 1604 es publicà l'influent llibre Triumph-Wagen des Antimonii (El carro triomfal de l'antimoni), on es descrivien amb precisió molts composts d'antimoni. Aquest llibre fou escrit per un alquimista alemany, Johann Thölde, sota el pseudònim de Basilius Valentinus el 1400.esquerra|miniatura|Foc grec representat al manuscrit Escilitzes de Madrid. El foc grec pot haver contingut sulfur d'antimoni(III). Aquest líquid incendiari era llançat des dels vaixells de guerra de l'armada romana d'Orient i provocava terror als exposats perquè era impossible d'extingir i fins i tot es cremava a la superfície de l'aigua. La seva composició era secreta i un delicte capital revelar-la. S'emprà per última vegada l'any 1453 en la defensa final i infructuosa de la capital, Constantinoble. La composició més probable del foc grec era petroli cru, estibina i salnitre (nitrat de potassi KNO3). Un cop s'encén, el sulfur d'antimoni(III) genera molta calor.
Medicaments esquerra|miniatura|Pàgina de De Materia Medica traduïda a l'àrab. El metge grec Dioscòrides, que visqué a finals del , en el seu llibre De Materia Medica (Els materials de la Medicina) recomanava el sulfur d'antimoni(III) o stibi, com es coneixia aleshores, per a les malalties de la pell i les cremades. El metge andalusí Abulcasis (Khàlaf ibn Abbàs az-Zahrawí), que morí el 1013, fou un dels primers a defensar l'ús del sulfur d'antimoni(III) com a medicament. L'antimoni es feu més popular cap al 1500 quan Paracels (1493-1541) defensà el seu ús per a tota mena de malalties. Petites dosis d'antimoni d'uns 5 mg produeixen sudoració abundant, mentre que dosis de 10 vegades aquesta quantitat provocaran vòmits, tots dos símptomes que es consideraven útils per tractar diverses queixes en èpoques més greus. Un medicament popular era l'«emètic del tàrtar», que és el tartrat d'antimoni i potassi K2Sb2(C4H2O6)2, que produeix vòmits ràpids i es considerava una manera d'expulsar els mals humors del cos. S'obtenia deixant una mica de vi durant la nit en una tassa feta d'antimoni. Al matí normalment havia dissolt prou metall per produir l'efecte desitjat. esquerra|miniatura|Portada de Basilica Chymica (1609) d'Oswald Croll. El 1609, el metge Oswald Croll (1580-1609) publicà Basilica Chymica (La basílica química) que contenia vint-i-tres receptes que incloïen antimoni, i especialment «mantega d'antimoni» (clorur d'antimoni(III) SbCl3). L'any 1657, el rei Lluís XIV de França, que tenia denou d'anys, emmalaltí de febre tifoide i fou tractat amb èxit amb òxid d'antimoni(III). La seva recuperació popularitzà aquest tipus de medicaments durant els dos-cents anys vinents i s'idearen tota mena de medicaments de composts d'antimoni. Un dels més populars per curar les «febres» era una mescla de fosfat de calci Ca3(PO4)2 i òxid d'antimoni(III) Sb2O3. El vi d'antimoni, emprat a mitjan com a tònic, per ajudar a aprimar i com a agent de sudoració, consistia en sulfur d'òxid d'antimoni dissolt en vi de Madeira.
Alguns metges victorians i altres persones feren servir composts d'antimoni per assassinar les seves dones i familiars no desitjats. Els símptomes es disfressaren de trastorns gàstrics generals. També algunes morts accidentals s'han atribuït a l'antimoni, així el dramaturg francès Molière (1622-1673) estava convençut que el seu únic fill havia estat assassinat per un medicament que contenia antimoni. Una altra mort per excés d'antimoni pot haver estat la del compositor austríac Mozart (1756-1791). esquerra|miniatura|Estructura química de l'estibofè. Hi hagué un renaixement de l'interès per les sals d'antimoni per part de metges i veterinaris a principis del en descobrir-se, el 1915, que era eficaç contra les infeccions parasitàries: infeccions com la bilhàrzia, la triquinosi i l'esquistosomosi. S'empraven dosis que mataven els paràsits però insuficients per enverinar el pacient. El medicament donat era com una molècula complexa coneguda com a estibofè, i s'injectava diàriament durant diversos dies; la quantitat d'antimoni lliurada era d'uns 500 mg. Les persones tractades d'aquesta manera tenien nivells més alts d'antimoni a la sang i l'orina durant molts mesos per la dificultat d'excretar-lo.
Abundància i obtenció miniatura|Estibina, sulfur d'antimoni(III) Sb2S3. Les estimacions sobre l'abundància d'antimoni en l'escorça terrestre van des de 0,2 a 0,5 ppm, ocupant la posició 63a quant a abundància dels elements químics. En els sols la mitjana és d'1 ppm i a l'aigua de la mar 0,3 ppb. A l'atmosfera només se'n detecten traces però la seva concentració s'incrementa pel seu ús antròpic.
L'antimoni es troba en la naturalesa en dos-cents seixanta-quatre minerals, encara que és un element poc abundant. És possible trobar-lo lliure, però normalment està en forma de sulfurs essent el més important l'estibitaSb2S3. També s'atribueix cert valor econòmic a la quermesita 2Sb2S3.Sb2O3, la tetraedrita argentífera (Cu,Fe)12Sb4S13, la livingstonita HgSb4S7 i la jamesonita Pb4FeSb6S14. Els minerals que el contenen en més d'un 80 % són: paradocrasita Sb2(Sb,As)2 91,92 %, senarmontita Sb2O3 88,39 %, kieftita CoSb3 86,11 %, valentinita Sb2O3 83,53 % i nisbita NiSb2 80,58 %.
La Xina fou el principal productor mundial d'antimoni l'any 2022 amb 60.000 t, un 55 % de la producció minera mundial (110.000 t). Li seguiren Rússia (20.000 t), Tadjikistan (17.000 t), Myanmar (4.000 t), Austràlia (4.000 t), Bolivia (2.500 t) i d'altres en quantitats més baixes. Les reserves mundials d'antimoni es calculen en més d'1,8 milions de tones, principalment a la Xina, Rússia, Bolívia i Kirguizstan.
Per mitjà de la torrada de l'estibina s'obté òxid d'antimoni(III) Sb2O3, que es pot reduir amb carbó de coc per a l'obtenció d'antimoni. Sb2S3 + 9/2 O2 -> Sb2O3 + 3 SO22Sb2O3 + 3C -> 4Sb + 3CO2 També es pot obtenir per reducció directa del sulfur, per exemple amb ferralla de ferro:
Sb2S3 + 3Fe -> 2Sb + 3FeS
Propietats Propietats físiques L'antimoni en la seva forma elemental és un sòlid cristal·lí, fusible, trencadís, blanc argentat amb un punt de fusió de 630,63 °C, un punt d'ebullició de 1.587 °C i una densitat a 20 °C de 6,68 g/cm³. Presenta una conductivitat elèctrica i tèrmica baixa i s'evapora a baixes temperatures. Aquest element semimetàl·lic s'assembla als metalls en el seu aspecte i propietats físiques, però no es comporta químicament com un metall. Existeixen dues formes al·lotròpiques d'antimoni: la forma normal, estable, metàl·lica, i la forma grisa amorfa. L'anomenat «antimoni explosiu» és un material mal definit que conté sempre una quantitat apreciable d'halogen; per tant, ja no mereix ser considerat com un al·lòtrop separat. La forma groga, obtinguda per oxidació de l'hidrur d'antimoni(III) o estibà SbH3, és probablement impura i no és una forma diferent.
Propietats químiques La configuració electrònica de l'antimoni és [Kr]4d105s25p³ i els seus estats d'oxidació més comuns són el +3 i el +5, malgrat que també pot presentar el −3 i, evidentment, el 0. miniatura|Òxid d'antimoni(III). En escalfar-se, l'antimoni reacciona amb l'oxigen de l'aire per formar el triòxid d'òxid d'antimoni(III) Sb2O3 amb una flama de color blanc blavós. La reacció és:
4Sb(s) + 3O2(g) -> 2Sb2O3(s)
També s'obté el mateix òxid amb despreniment d'hidrogen si l'antimoni reacciona amb l'aigua. La reacció és lenta a temperatura ambient i augmenta de velocitat amb la temperatura:
2Sb(s) + 3H2O(g) -> Sb2O3(s) + 3H2(g)L'altre òxid, l'òxid d'antimoni(V) Sb2O5, es pot preparar a partir de l'òxid d'antimoni(III) oxidant-lo amb àcid nítric HNO3. Escalfant-lo es descompon en l'òxid d'antimoni(III) i oxigen:
Sb2O5(s) -> Sb2O3(s) + O2(g)
L'antimoni reacciona en condicions controlades amb els halògens per formar els respectius trihalurs fluorur d'antimoni(III) SbF3, clorur d'antimoni(III) SbCl3, bromur d'antimoni(III) SbBr3 i iodur d'antimoni(III) SbI3. També es forma el fluorur f'antimoni(V) SbF5 i el clorur d'antimoni(V) SbCl5. miniatura|Clorur d'antimoni(V). 2Sb(s) + 3F2(g) -> 2SbF3(s) \, [blanc]SbF3(s) + F2(g) -> SbF5(l) \, [transparent]2Sb(s) + 3Cl2(g) -> 2SbCl3(s) \, [blanc]SbCl3(s) + Cl2(g) -> SbCl5(l) \, [transparent]2Sb(s) + 3Br2(g) -> 2SbBr3(s) \, [blanc]2Sb(s) + 3I2(g) -> 2SbI3(s) \, [vermell]