LImperi Aquemènida o dels aquemènides fou el primer i més extens imperi dels perses, el qual es va estendre pels territoris dels actuals estats de l'Iran, l'Iraq, el Turkmenistan, l'Afganistan, l'Uzbekistan, Turquia, Xipre, Síria, el Líban, Israel i Palestina i Egipte. La dinastia del mateix nom va ser la casa reial que va governar els perses i després l'Imperi persa des del 550 aC al 330 aC. La seva expansió territorial va començar, durant el regnat de Cir II (559-530 aC), amb l'annexió del Regne mede (Orient Mitjà), i va aconseguir el màxim apogeu cap a l'any 500 aC, quan va arribar a abastar fins a part dels territoris dels actuals estats de Líbia, Grècia, Bulgària i el Pakistan, així com certes àrees del Caucas, el Sudan i l'Àsia central. Les grans conquestes en van fer l'imperi més gran en extensió fins aleshores. La seva existència va concloure al 330 aC, quan l'últim dels reis aquemènides, Darios III, fou vençut per Alexandre el Gran.
L'imperi deu el seu nom a la dinastia que el va governar durant un parell de segles, la dinastia aquemènida. En la història d'Occident, l'Imperi Aquemènida és conegut sobretot per la seva condició de rival dels grecs antics, especialment en dos períodes, les guerres mèdiques i les campanyes del macedoni Alexandre el Gran.
Fonts Les fonts per a l'estudi de l'Imperi Aquemènida són especialment problemàtiques, no tant per la seva escassetat com per ser sovint contradictòries entre si. Així mateix, no totes les regions ni les èpoques estan documentades per igual: en l'aspecte cronològic, la major part de la documentació es refereix al , mentre que, de l'època anterior a la conquesta d'Alexandre el Gran, hi ha molta menys informació; en l'aspecte geogràfic, és molt més abundant la informació referent a les regions occidentals de l'imperi, més properes a les ciutats gregues, que a la seva part oriental.
Fonts literàries Abans que s'iniciessin les excavacions arqueològiques, la història aquemènida es coneixia únicament pels escrits d'autors clàssics grecs i, en menor mesura, romans, i per la Bíblia. Entre els autors clàssics, destaca particularment l'historiador grec Heròdot, que va escriure al , i el propòsit principal n'és exaltar els èxits dels grecs durant les guerres mèdiques. La seva obra és útil per a conèixer el primer període de la història aquemènida, especialment pel que fa a la frontera nord-occidental. Durant el , aporten també informació sobre l'Imperi Aquemènida les obres de Ctèsies i Xenofont. Tots els autors grecs, però, coincideixen en l'essencial de la seva visió de l'Imperi Aquemènida: d'una banda, n'admiren la riquesa i el poder, però d'altra consideren el seu sistema polític corrupte i decadent, i presenten el monarca com una figura feble, víctima de les maquinacions de les dones i dels eunucs de la cort.
En la Bíblia, en els llibres de Llibre d'Esdres i del Llibre de Nehemies, els perses apareixen com a restauradors del temple de Jerusalem i defensors del culte a Jahvè: la imatge que se'n mostra és molt positiva, ja que van acabar amb la captivitat de Babilònia. Això no obstant, en el Llibre d'Ester, molt probablement escrit en època hel·lenística, la imatge que es dona dels perses és molt similar a la que pot trobar-se en les obres d'autors grecs.
Fonts epigràfiques miniatura|La inscripció de l'Harem, de Xerxes I. Es tracta d'una inscripció bilingüe en persa (esquerra) i babiloni (dreta) En època aquemènida, el persa antic, antecessor de l'actual idioma persa parlat a l'Iran, s'escrivia en una varietat d'escriptura cuneïforme que només va començar a ser desxifrada al començament del , gràcies sobretot als esforços de Henry Rawlinson i al seu treball amb la inscripció de Behistun, que fa un relat detallat de les circumstàncies en què Darios I va accedir al poder. Actualment, es coneixen nombroses inscripcions en antic persa, però amb una sola excepció recentment identificada, es desconeix si el document reflecteix una pràctica més estesa o es tracta d'un cas excepcional. Aquestes es restringeixen a l'àmbit de les declaracions de la reialesa, expressions del seu poder i ideologia. Són fonts d'informació útils per a conèixer l'activitat constructora dels reis, i la imatge que aquests tenien de si mateixos, però no solen proporcionar informació sobre altres àmbits (l'única de caràcter narratiu és la de Behistun).
Juntament amb les inscripcions reials, són també una important font d'informació els textos en arameu i en egipci demòtic trobats a Egipte, així com un nombre important de documents, en idioma accadi, administratius dels temples i d'algunes famílies poderoses, com Egibi i Murashu.
Fonts arqueològiques Les excavacions en són encara molt incompletes. Les principals són els grans centres reials Pasàrgada, Persèpolis i Susa, així com tombes rupestres com les de Naqsh-i Rostam. Les excavacions s'han vist dificultades perquè alguns llocs, com per exemple Arbela i Ecbàtana, estan actualment coberts per grans ciutats modernes (Erbil i Hamadan, respectivament). Un altre factor negatiu és el tradicionalment escàs interès dels arqueòlegs pel període en qüestió, cosa que va portar al fet que els nivells d'ocupació d'època aquemènida hagin estat pobrament documentats.
Història L'imperi va començar com un estat vassall i tributari dels medes, però va acabar conquerint l'Imperi Mede i el va ampliar fins a Egipte i Àsia Menor. Amb Xerxes, va arribar gairebé a conquerir Grècia. Els aquemènides van ser derrotats per la conquesta d'Alexandre el Gran el 330 aC.
Antecedents Els perses pertanyien als pobles irànics que s'havien establert segles enrere en l'altiplà de l'Iran, i habitaven l'actual província de Fars (Iran), una regió de tradicional influència elamita. Es dedicaven de manera destacada a la cria de bestiar, encara que amb el temps van anar adoptant l'agricultura. La història dels primers reis perses, que haurien viscut durant el i la primera meitat del , és poc coneguda. D'acord amb la genealogia tradicional, basada en la inscripció de Behistún de Darios I (ca 518) i en l'historiador grec Heròdot d'Halicarnàs, els perses haurien estat governats per la dinastia aquemènida, fundada per Aquèmenes (en antic persa, Haxamaniš 'el que té l'esperit d'un seguidor'.
La dinastia s'hauria dividit llavors en dos llinatges: l'un començat per Cir I, rei d'Anshan, i continuat pel seu fill Cambises I i el seu net Cir el Gran, i un altre per Ariaramnes, besavi de Darios I. Certes inscripcions es refereixen a Ariaramnes i el seu fill Arsames com a reis de Pèrsia. Això va fer que s'especulés sobre una suposada divisió del Regne de Teïspes entre Cir I i Ariaramnes, els quals haurien regnat, respectivament, a Anshan i a Pèrsia. No obstant això, l'autenticitat de les inscripcions s'ha posat en dubte.
Crida l'atenció que Darios insisteixi constantment en la seva ascendència aquemènida en les seves inscripcions. Això ha portat, recentment, alguns estudiosos a pensar que les línies de Cir ("Teïspes") i Darios ("aquemènida") no estaven relacionades.
Segons Heròdot, els perses de les èpoques primerenques eren vassalls dels seus poderosos veïns, els medes, encara que actualment es dubta de la fiabilitat d'aquesta informació.
Les grans conquestes miniatura|Tomba de Cir el Gran a Pasàrgada Gràcies a Cir II el Gran (555 aC-dècada del 520 aC al 529 aC), rei d'Anshan, el domini mede sobre l'altiplà iranià va ser breu. Cir va crear un poderós exèrcit seguint el model dels antics assiris. Quan va succeir al seu pare Cambises I al , les entitats polítiques hegemòniques a la regió eren l'Imperi neobabilònic, el Regne mede (Orient Mitjà), Lídia i Egipte.
En cas de considerar-se la inscripció d'Arsames com autèntica, Cir també hauria succeït a l'encara vivent Arsames com a rei de Pèrsia, unint així els regnes d'Anshan i Pèrsia. Entre els anys 553 aC i 550 aC, Cir va derrotar el rei mede Astiages, va prendre la seva capital, Ecbàtana, i va portar els seus tresors a Anshan. Les cròniques mesopotàmiques informen que el rei persa va resultar afavorit per l'amotinament de les tropes medes contra el seu propi rei, fet confirmat per la història que narra Heròdot (123-128) sobre la traïció del general mede.
Després d'unificar els perses i sotmetre els medes, Cir, anomenat després "el Gran", va emprendre la conquesta de Babilònia (amb la qual cosa va posar fi a l'Imperi neobabilònic), Síria, Palestina i Àsia Menor. El Regne de Lídia, a l'Àsia Menor, va caure en poder de Cir cap al 545 aC. La guerra contra l'Imperi neobabilònic, que es trobava envoltat pels perses en les seves fronteres oriental i septentrional, hauria començat cap a final de la dècada de 540 aC. En qualsevol cas, l'any 539, Babilònia va ser presa pel general persa Gòbries, i s'hi va fer present Cir dies més tard. El nou governant va assumir la titularitat règia de Babilònia, que incloïa els títols de rei de Babilònia, i rei de Sumer i Akkad.
Cir es va presentar a si mateix com el salvador de les nacions conquerides. Per reforçar aquesta imatge i «crear condicions de cooperació amb les elits locals», després de la conquesta de Babilònia, va iniciar el primer sistema global d'administració, organitzant la cort, les finances, establint inspeccions en les satrapies i establint-hi un sistema de correus.
miniatura|La inscripció de Behistun narra la història de les lluites de Darios I contra els rebels Cir va morir al 530 aC durant una campanya contra els masagetes de l'Àsia central, i va ser succeït pel seu fill Cambises II (530-522 aC), que va continuar la seva tasca de conquesta. Va dirigir la conquesta d'Egipte, presumiblement planejada amb anterioritat. Va morir el juliol de 522 aC com a resultat d'un accident o suïcidi, durant una revolta liderada per un clan sacerdotal que havia perdut el seu poder després que Cir conquistés Mèdia. En el moment de la mort de Cambises, l'imperi s'estenia des del Mediterrani (incloent-hi Egipte i Anatòlia) fins a vall de l'Indus en l'actual Afganistan, cosa que va marcar la màxima extensió de l'Imperi Aquemènida i configurà el major imperi fins aleshores conegut en el Pròxim Orient.
Crisi i reestructuració Segons la inscripció de Behistun, quan Cambises es trobava a Egipte, un cert Gaumata es va revoltar a Mèdia fent-se passar per Esmerdis (persa Bardiya), el germà petit de Cambises II, que havia estat assassinat uns tres anys abans. A causa del despòtic govern de Cambises i la seva llarga absència a Egipte, "tots els pobles, perses, medes, i les altres nacions" van reconèixer l'usurpador, especialment perquè aquest garantia el perdó dels tributs durant tres anys.Heròdot iii, 68 Aquest Gaumata és un dels sacerdots regirats contra el rei Cambises, als quals Heròdot diu mags. El pseudo-Esmerdis governà durant set mesos abans de ser enderrocat en el 521 aC per un grup de nobles encapçalat per Darios I, que es va proclamar rei en el seu lloc. Les posteriors revoltes, deslliurades al llarg i a l'ample de l'imperi, van ser derrotades successivament per Darios i els seus generals; en el 518 aC la pau s'havia restablert. Per garantir la seva legitimitat, el nou rei va contreure matrimoni amb les esposes del seu predecessor (una pràctica usual), entre les quals s'incloïen dues filles i una neta de Ciro. Una d'elles, Atosa, va donar a llum el futur sobirà Xerxes I.
És important destacar que la pretensió que Gaumata era un fals Esmerdis deriva de Darios. Els historiadors estan dividits sobre la possibilitat que la història de l'impostor fos un invent de Darios com a justificació per al seu cop d'estat. Darios va fer afirmacions semblants quan més tard va capturar Babilònia, anunciant que el rei babiloni no era, de fet, Nabucodonosor III, sinó un impostor anomenat Nidintu-bel, i quan un any després de la mort del primer pseudo-Esmerdis (Gaumata), un segon pseudo-Esmerdis (anomenat Vahyazdata) va iniciar una revolta a Pèrsia.
miniatura|El món cap a l'any 500 aC, mostrant l'Imperi Aquemènida (en marró) en relació amb la resta del món de l'època